Etiqueta: literatura africana

Agualusa i l’oblit a Angola

On Per sifuroIn Llibres4 comentaris

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre.

Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei (perquè has d’anar a treballar, per exemple).

En aquesta història, La Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell, però no és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa, però no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència, tot i que nosaltres els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma, veient el cel angolès, flairant l’aire, mirant per la finestra com la gent es manifesta pels carrers, patint amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos, que és l’única companyia que tindrà a partir del moment en què decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la: un relacionat amb el gos, un relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati i el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

 

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

De nens i guerres a Kenya

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.

Quatre petits pescadors

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres6 comentaris

Chigozie Obioma-The FishermenChigozie Obioma, un autor de només 28 anys, ha estat un dels finalistes de The Man Booker Prize 2015 amb l’obra The Fishermen, la història d’un drama que sacseja una família de classe mitjana de Nigèria.

Per a mi, és una història més intensa que la que finalment va guanyar el premi, A brief history of seven killings, de Marlon James. The Fishermen té el punt d’emoció que li afegeix la veu d’un narrador infantil, en Benjamin, que ens explica com l’aventura d’anar a pescar al riu acaba desencadenant un drama imprevisible que afectarà els quatre germans grans de la família, en Ikenna, en Boja, en Obembe i en Benjamín.

La figura clau del llibre és un boig, en Abulu, que és qui posa en marxa el procés destructiu que viu la família. A partir d’aquí, veurem com les relacions entre els nens es van enrarint fins arribar a diversos punts culminants (jo diria que un per a cada nen). Els pares tenen un paper secundari, aquí, i cedeixen el protagonisme a les quatre criatures, que es mengen (metafòricament) la resta de personatges. Pel que fa a l’aspecte estrictament formal, cada capítol comença fent referència a un animal o una figura concreta (un falconer, un fong, una pitó… ) i l’associa a un dels personatges del llibre (en Boja era un fong…) i a partir d’aquí desenvolupa la història.

Barrejats amb la història personal hi trobem també bocins de la realitat nigeriana, com ara les campanyes electorals, l’assistència a l’escola, les escaramusses dels militars, la por a sortir de casa de nit…

El llibre en sí es preciós, amb tapes dures i una funda vermella i verda amb lletres de colors que em va cridar des del prestage. El paper és aspre i tirant a gruixut, amb una lletra rodoneta i ben fosca que ajuda a llegir. Tot plegat fa que sigui un d’aquells llibres que llegeixes a gust i que no tens pressa per acabar. Aquest, compreu-vos-el en versió impresa.

L’escapada a Jesusalém de Mia Couto

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.jesusalem

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!

 

En portuguès

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

Aquesta vegada us escric després d’haver-me passejat pels carrers de Lisboa. Objectiu: llibreries. No us enganyaré: no les he vistes totes, però sí que he passat per la llibreria Bertrand i la Fnac amb la intenció de veure quins autors estan a primera fila.

Passarem per alt els clàssics. Tots coneixem (o, més ben dit, sabem que existeixen) Fernando Pessoa, Jose Saramago, Antonio Lobo Nunes, Eça de Queiros i molt altres que podem anomenar “clàssics”. Jo volia buscar noms, per a mi, desconeguts o joves.

D’entrada, he trobat els dos nois de moda: en Gonçalo Tavares i en Daniel Galera. Segur que us sonen.

En Tavares ha estat publicat en català per Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que ha optat per Viatge a l’Índia, un llibre que ha tingut molt bona acollida gràcies, en part, a la traducció de Pere Comellas. El que he vist per Lisboa en lloc destacat, no obstant, no és aquest sinó Jerusalém, amb una edició molt bonica de l’editorial Caminho.

D’altra banda, en Daniel Galera té en primera fila Barba xopa de sang, que en català ha publicat L’altra Editorial (@laltraedi), amb traducció de Josep Domènech Ponsatí. Aquest és justament el llibre que he devorat durant el viatge. Aviat el tindreu voltant per aquí.

D’altra banda, hi ha altres autors molt reconeguts en l’àmbit de la literatura lusòfona que no tinc clar que estiguin traduïts al català (si és que sí, digueu-m’ho!). Així, doncs, ens els haurem de llegir en portuguès (el Kindle hi ajuda molt, amb el seu diccionari) o haurem d’esperar que alguna editorial sigui valenta i els faci traduir. Un parell de noms, només: Pepetela i Mia Couto.

Artur Carlos Maurício Pestana dos Santos, conegut com a Pepetela, és un autor nascut a Angola. Les seves obres ens ofereixen una visió sobre aquest país, abans i després de la independència, i cobreix diferents punts de vista, des de la història d’una família de colons (magnífica Yaka), fins a les seves vivències lluitant amb el MPLA (Mayombe).

Per la seva banda, Mia Couto (António Emílio Leite Couto), és nascut a Moçambic i té una extensa obra que, segons la Wikipedia, sí que s’ha traduït en part al català. Tant escriu novel·les com contes curts o cròniques, o sigui que teniu per triar. Curiosament, he vist a primera fila un llibre anomenat Jerusalém (coincidència amb Gonçalo Tavares!).

Finalment, no volia acabar sense citar, almenys, una dona, en aquest panorama tan masculí que m’ha quedat. Es tracta de la Clarice Lispector, una autora brasilera que també ocupa un lloc destacat als prestatges de les llibreries.

I això és tot per avui. Sílvia Fustegueres, L’illa deserta, Lisboa.