Behold the dreamers: viatge d’anada i tornada

Behold the DreamersAvui parlem de Behold the Dreamers, un llibre en què Imbolo Mbue ens ofereix un retrat del que podria ser la vida d’un immigrant africà (camerunès) a Nova York. He de dir que, segurament, n’hi ha que ho passen força pitjor. Tot i així, aquesta experiència és igual de vàlida que altres de més dramàtiques. Fem-hi una ullada.

En Jende és un noi de Lembe (Camerun) que aconsegueix entrar als Estats Units gràcies al seu cosí, en Winston, que és advocat en un despatx d’advocats de renom. Un cop a Nova York, en Jende treballa dos i tres torns en llocs diferents, rentant plats en restaurants, conduint un taxi al Bronx, fent tota mena de feines, fins que aconsegueix fer venir la seva parella i el seu fill. Al cap d’un temps, aconsegueix feina com a xofer d’un alt càrrec de Lehman Brothers. Som a l’any 2007. Oh-oh.

Lehman Borthers cau, i també el cap d’en Jende, i de retruc, el matrimoni del seu cap. Com que sempre plou sobre mullat, a en Jende li rebutgen la petició d’asil i decideix tornar a casa.

Fins aquí, podríem dir que és una història normal, i la veritat és que no té cap element que la faci molt molt més especial que altres que hem llegit sobre aquest tema, però la veritat és que l’autora escriu en un estat de gràcia especial i que costa molt deixar descansar el llibre. Per altra banda, està ple de paraules africanes que convé buscar: les trobareu totes en aquest glossari de Writerphilic.

Què més ens ofereix Behold the Dreamers?

Voldria destacar la contraposició entre els dos caràcters principals: en Jende i la Neni, la parella protagonista. Ell és un home molt treballador, però que es fa de menys i s’arronsa en tot moment davant d’altres personatges més potents com puguin ser el seu cosí o el seu cap. No vol molestar mai a ningú, no vol “causar molèsties” demanant ajuda per salvar la seva estada als Estats Units… i això al final a qui molesta és a la seva parella, la Neni.

La Neni també té una gran capacitat de treball, però li agrada viure la vida, anar a passeig amb les amigues i estudiar. Ella no dubta a fer un pas endavant quan necessita que la gent l’ajudi. I, és clar, quan en Jende tira la tovallola i no fa res per continuar al país, s’enfada amb ell. És en aquest moment quan veurem aparèixer la part més dominant i, diguem-ne, masclista, del Jende. No té en compte l’opinió de la seva dona, no li demana ajuda, no vol que faci determinades coses…

No us puc dir com es resol aquesta tensió, clar, perquè aleshores us diria com acaba el llibre. Només us puc dir que jo l’hauria acabat d’una altra manera, però tot i així és una bona història i, sobretot, està molt ben explicada. En resum: és un bon llibre, amb detalls que us enganxaran des del primer moment.

Voleu més històries sobre afroamericans? Proveu amb El tren subterrani, de Colin Whitehead.

Agualusa i l’oblit a Angola

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

De nens i guerres a Kenya

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.

Quatre petits pescadors

Chigozie Obioma-The FishermenChigozie Obioma, un autor de només 28 anys, ha estat un dels finalistes de The Man Booker Prize 2015 amb l’obra The Fishermen, la història d’un drama que sacseja una família de classe mitjana de Nigèria.

Per a mi, és una història més intensa que la que finalment va guanyar el premi, A brief history of seven killings, de Marlon James. The Fishermen té el punt d’emoció que li afegeix la veu d’un narrador infantil, en Benjamin, que ens explica com l’aventura d’anar a pescar al riu acaba desencadenant un drama imprevisible que afectarà els quatre germans grans de la família, en Ikenna, en Boja, en Obembe i en Benjamín.

La figura clau del llibre és un boig, en Abulu, que és qui posa en marxa el procés destructiu que viu la família. A partir d’aquí, veurem com les relacions entre els nens es van enrarint fins arribar a diversos punts culminants (jo diria que un per a cada nen). Els pares tenen un paper secundari, aquí, i cedeixen el protagonisme a les quatre criatures, que es mengen (metafòricament) la resta de personatges. Pel que fa a l’aspecte estrictament formal, cada capítol comença fent referència a un animal o una figura concreta (un falconer, un fong, una pitó… ) i l’associa a un dels personatges del llibre (en Boja era un fong…) i a partir d’aquí desenvolupa la història.

Barrejats amb la història personal hi trobem també bocins de la realitat nigeriana, com ara les campanyes electorals, l’assistència a l’escola, les escaramusses dels militars, la por a sortir de casa de nit…

El llibre en sí es preciós, amb tapes dures i una funda vermella i verda amb lletres de colors que em va cridar des del prestage. El paper és aspre i tirant a gruixut, amb una lletra rodoneta i ben fosca que ajuda a llegir. Tot plegat fa que sigui un d’aquells llibres que llegeixes a gust i que no tens pressa per acabar. Aquest, compreu-vos-el en versió impresa.

L’escapada a Jesusalém de Mia Couto

Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.jesusalem

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!