Yawande Omotoso i “La veïna del costat”

Avui us vull parlar de La veïna del costat, un llibre de Yewande Omotoso traduït per Àfrica Rubiés i publicat per l’editorial Les Hores. Es tracta d’una història en què l’autora, fent servir dues veïnes i sense fer grans escarafalls, ens dona una visió de l’apartheid a Sud-àfrica.

Les protagonistes d’aquest llibre són l’Hortensia i la Marion, dues dones que no poden ser més diferents. Bé, de fet, sí que podrien ser-ho. Com a mínim, tenen la mateixa edat (ronden els 80) i pertanyen a la mateixa classe social: alta. Viuen en un barri benestant de Ciutat del Cap, en cases molt grans i amb jardí, en un entorn on l’associació de veïns es preocupa, en general, de les coses que es preocupa un quan ho té tot resolt. Tot resolt? No. No es oro todo lo que reluce.

Los ricos también lloran

I és que la riquesa aparent també pot amagar molta misèria. Misèria econòmica, però també de pensament. Prenguem, per exemple, la Marion, una arquitecta blanca que ha tingut una carrera professional important. Ara, jubilada, s’ha quedat vídua i descobreix que no és tan rica com es pensava. Què passarà amb casa seva? L’ajudaran, els fills que té? O haurà de recórrer a algú altre? I els prejudicis racials que té… la converteixen en racista?

L’altra protagonista és l’Hortensia, una dona negra que també ha tingut una carrera professional molt important i que ara, com la Marion, està jubilada. És ben bé l’antítesi de la seva veïna: menuda i prima, amb un mal humor constant que la fa grunyir pràcticament a tothom. En el seu cas, el benestar econòmic està assegurat, però… què passa amb el seu marit? Quina relació tenen? Per què l’Hortensia és una dona tan eixuta i poc sociable? Té fills?

Aquestes dues dones no es poden ni veure, i el pitjor és que es troben constantment perquè viuen de costat. Les seves converses són un manual de com no tenir una conversa amable, però al final s’hauran d’entendre. Per què? Això ho deixo per a vosaltres, perquè ho descobriu llegint aquest llibre amb un tema tan poc habitual a casa nostra.

Per acabar, us deixo aquest vídeo de l’autora, Yewande Omotoso, en què ens parla sobre La veïna del costat i sobre els temes que hi tracta. No us el perdeu, que és molt interessant!

Black Leopard, Red Wolf: màgia africana amb Marlon James

Black Leopard, Red Wolf

Quan vaig llegir A Brief History of Seven Killings de Marlon James em vaig quedar amb la intriga de veure què escriuria a continuació. Suposo que després de guanyar un premi tan important com el Man Booker Prize no és fàcil ni immediat trobar un tema per escriure. I Black Leopard, Red Wolf és un llibre que trenca totalment amb l’anterior.

Doncs sí, és totalment diferent. A A Brief History James ens portava a Jamaica, a entorns propers a les organitzacions criminals de l’illa i a Bob Marley (the one and only). Ara, amb Black Leopard, viatgem a una Àfrica mítica (i mística) amb tot de personatges estranys que van des dels gegants fins a nens albins, passant per personatges que es transformen d’animal en home.

La història comença amb una afirmació categòrica: “The child is dead. There is nothing left to know”. Val. Ens acaba de fer un spoiler el mateix autor. Però no, perquè en realitat el que importa no és que sigui mort, sinó per què és mort. Què ha passat? Qui ho ha fet? Per quin motiu?

Gaudiu del viatge de Black Leopard, Red Wolf

Així, doncs, el que fem és gaudir del viatge, com en un BMW (¿Te gusta conducir?). I el viatge es fa en companyia de tots els éssers estranys que he indicat més amunt, i encara més d’altres. La companyia és tan estranya que hi ha gent que diu que hi ha un cert parentiu entre aquest llibre de James i les obres de Tolkien (teniu un anàlisi molt més profund en aquest article de The Petchary). Sí, podria ser, però el toc africà és molt potent, i el llibre està ple de personatges mítics i llegendaris d’aquesta cultura, paraules que haureu de buscar per saber què són. I això, que podria ser un problema, trobo que no fa més que enriquir la història.

En resum, doncs, Black Leopard, Red Wolf és una història llarga (més de 600 pàgines) i molt densa. I atenció: perquè només és la primera part d’una trilogia!

És densa per la gran quantitat d’històries que conté, les unes dins de les altres, com si fos Les mil i una nits. També ho és per la càrrega cultural africana, que m’és totalment desconeguda (més informació en aquesta entrevista de Electric Lit). Però com deia més amunt això és bo, perquè llegint també s’aprenen coses. Finalment, és dens perquè el llenguatge que fa servir l’autor ho és. La riquesa i exhuberància de la sintaxi de James és impagable, i hi ha frases que he hagut de llegir dues vegades. Igual que en el cas de A Brief History of Seven Killings, traduir aquest llibre serà tot un repte, perquè en aquest llibre tot és excessiu (en el bon sentit de la paraula), fins i tot la coberta.

________________________________________

Voleu més novel·les ambientades a l’Àfrica? Llegiu-vos The Fishermen (en català, Els pescadors). I si voleu no ficció, recordeu que Ngũgĩ wa Thiong’o té diverses obres. Nosaltres li hem llegit Somnis en temps de guerra.

Behold the dreamers: viatge d’anada i tornada

Behold the DreamersAvui parlem de Behold the Dreamers, un llibre en què Imbolo Mbue ens ofereix un retrat del que podria ser la vida d’un immigrant africà (camerunès) a Nova York. He de dir que, segurament, n’hi ha que ho passen força pitjor. Tot i així, aquesta experiència és igual de vàlida que altres de més dramàtiques. Fem-hi una ullada.

En Jende és un noi de Lembe (Camerun) que aconsegueix entrar als Estats Units gràcies al seu cosí, en Winston, que és advocat en un despatx d’advocats de renom. Un cop a Nova York, en Jende treballa dos i tres torns en llocs diferents, rentant plats en restaurants, conduint un taxi al Bronx, fent tota mena de feines, fins que aconsegueix fer venir la seva parella i el seu fill. Al cap d’un temps, aconsegueix feina com a xofer d’un alt càrrec de Lehman Brothers. Som a l’any 2007. Oh-oh.

Lehman Borthers cau, i també el cap d’en Jende, i de retruc, el matrimoni del seu cap. Com que sempre plou sobre mullat, a en Jende li rebutgen la petició d’asil i decideix tornar a casa.

Fins aquí, podríem dir que és una història normal, i la veritat és que no té cap element que la faci molt molt més especial que altres que hem llegit sobre aquest tema, però la veritat és que l’autora escriu en un estat de gràcia especial i que costa molt deixar descansar el llibre. Per altra banda, està ple de paraules africanes que convé buscar: les trobareu totes en aquest glossari de Writerphilic.

Què més ens ofereix Behold the Dreamers?

Voldria destacar la contraposició entre els dos caràcters principals: en Jende i la Neni, la parella protagonista. Ell és un home molt treballador, però que es fa de menys i s’arronsa en tot moment davant d’altres personatges més potents com puguin ser el seu cosí o el seu cap. No vol molestar mai a ningú, no vol “causar molèsties” demanant ajuda per salvar la seva estada als Estats Units… i això al final a qui molesta és a la seva parella, la Neni.

La Neni també té una gran capacitat de treball, però li agrada viure la vida, anar a passeig amb les amigues i estudiar. Ella no dubta a fer un pas endavant quan necessita que la gent l’ajudi. I, és clar, quan en Jende tira la tovallola i no fa res per continuar al país, s’enfada amb ell. És en aquest moment quan veurem aparèixer la part més dominant i, diguem-ne, masclista, del Jende. No té en compte l’opinió de la seva dona, no li demana ajuda, no vol que faci determinades coses…

No us puc dir com es resol aquesta tensió, clar, perquè aleshores us diria com acaba el llibre. Només us puc dir que jo l’hauria acabat d’una altra manera, però tot i així és una bona història i, sobretot, està molt ben explicada. En resum: és un bon llibre, amb detalls que us enganxaran des del primer moment.

Voleu més històries sobre afroamericans? Proveu amb El tren subterrani, de Colin Whitehead.

Agualusa i l’oblit a Angola

teoria-general-de-loblit-agualusaA l’entrada anterior dèiem que parlaríem d’un llibre publicat en català, i com que cal complir el que promets, avui hem “colat” un llibre que ens acabem de llegir, tot i que en teníem programat un altre. Però és que Teoria general de l’oblit, de José Eduardo Agualusa, és un llibre que s’ho val. T’atrapa des de la primera pàgina i no el deixes fins que no hi ha més remei. Perquè has d’anar a treballar, per exemple.

En aquesta història, la Ludo, una dona portuguesa emigrada a Angola amb la seva germana i el seu cunyat, viu en l’opulència dels expats de més alt nivell. No és capaç de sortir al carrer. Viu tancada en una gàbia d’or, amb vistes sobre la ciutat i tot el que hi passa. Ara bé: no participa dels canvis polítics que s’hi produeixen quan es declara la independència. Nosaltres, en canvi, els veiem a través de diverses històries que van convergint i agrupant-se entorn dels seus veïns i altres personatges que hi estan relacionats.

És un llibre per llegir amb calma. Veiem el cel angolès, flairem l’aire, mirem per la finestra com la gent es manifesta pels carrers. També patirem amb la Ludo i el Fantasma, el seu gos. Aquesta és l’única companyia que tindrà des que decideix tapiar l’entrada del pis i no comunicar-se amb ningú. Ella també és una habitant fantasma.

Les claus de Teoria general de l’oblit

Per a mi, hi ha tres moments especialment durs en la novel·la. Un està relacionat amb el gos. Un altre està relacionat amb un mico que viu a l’arbre del pati. El tercer és el moment en què, finalment, sabem què li va passar de jove a ella. També és destacable la presentació que l’autor fa de la societat angolesa, la seva manera de viure. En certa manera, m’ha recordat Os transparentes, d’Ondjaki, un llibre del qual hem parlat en aquest blog i que, algun dia, algú hauria de traduir al català.

I, al final del llibre, quan arribes a l’última línia, surt el plor. L’emoció, la tensió contenida pot aflorar quan menys t’ho esperaves i posar punt final a una lectura molt especial, acompanyada, com sempre, de la fantàstica presentació que Edicions del Periscopi fa dels seus llibres i de la traducció de Pere Comellas, que s’intueix magnífica. Un 5 estrelles que no podeu deixar passar i que podeu començar a llegir al web de l’editorial.

[La setmana vinent "farem obres" al blog, i és possible que en algun moment estigui tancat o una mica descolocat. Esperem recuperar la normalitat ben aviat.]

De nens i guerres a Kenya

Somnis-en-temps-de-guerraHa estat una delícia llegir-me Somnis en temps de guerra, de Ngũgĩ wa Thiong’o, traduït per la Josefina Caball i publicat per Raig Verd. Per què?

Segurament hi ha moltes raons per dir-ho, però a mi m’ha enganxat per dos motius. El primer és que m’agrada molt sentir les coses explicades per veus de nen. Per això em va agradar molt, per exemple, The fishermen, també situada a l’Àfrica (però que parla d’un tema totalment diferent). En el cas de Somnis en temps de guerra, el nen que havia estat l’autor ens explica tot de coses sobre els darrers temps de la Kenya colonial, sobre l’ambient prebèl·lic que hi havia, els estudis, i molts altres temes, però té la gràcia, com tots els nens, d’explicar-ho sense grans dramatismes, només dient-nos tal com és la vida, sense jutjar-la gaire.

Per altra banda, m’ha agradat molt perquè no sempre és fàcil trobar una veu autoritzada que ens parli de l’Àfrica, com deia, sense exageracions. I Thiong’o sap fer-ho la mar de bé. És un bon candidat al Nobel de literatura, i és una llàstima que no en fos el receptor (un altre dia ja parlarem dels premiats que no es dignen ni a donar les gràcies per un premi com aquest, ehem).

Thiong’o ens explica moltes coses, en aquest llibre, però segurament el que més em va arribar a l’ànima és la importància que dóna a l’educació, els quilòmetres que està disposat a fer per anar a escola, quan nosaltres preinscrivim els nens en escoles a les quals puguin anar a peu… en cinc minuts. Permeteu-me que us copiï una frase que em va impressionar especialment i que diu en relació amb la circumcisió:

“Per bé que el ritual de convertir-me en un home em deixa una profunda empremta dins meu, n’emergeixo meś convençut que mai que, en els nostres temps, és l’educació i el coneixement, i no pas una marca a la pell, allò que dóna pes i capacitat als homes i les dones.”

I el llibre es tanca amb un emotiu final al tren. Llegiu-vos-el.