Avui parlem de Behold the Dreamers, un llibre en què Imbolo Mbue ens ofereix un retrat del que podria ser la vida d’un immigrant africà (camerunès) a Nova York. He de dir que, segurament, n’hi ha que ho passen força pitjor. Tot i així, aquesta experiència és igual de vàlida que altres de més dramàtiques. Fem-hi una ullada.

En Jende és un noi de Lembe (Camerun) que aconsegueix entrar als Estats Units gràcies al seu cosí, en Winston, que és advocat en un despatx d’advocats de renom. Un cop a Nova York, en Jende treballa dos i tres torns en llocs diferents, rentant plats en restaurants, conduint un taxi al Bronx, fent tota mena de feines, fins que aconsegueix fer venir la seva parella i el seu fill. Al cap d’un temps, aconsegueix feina com a xofer d’un alt càrrec de Lehman Brothers. Som a l’any 2007. Oh-oh.

Lehman Borthers cau, i també el cap d’en Jende, i de retruc, el matrimoni del seu cap. Com que sempre plou sobre mullat, a en Jende li rebutgen la petició d’asil i decideix tornar a casa.

Fins aquí, podríem dir que és una història normal, i la veritat és que no té cap element que la faci molt molt més especial que altres que hem llegit sobre aquest tema, però la veritat és que l’autora escriu en un estat de gràcia especial i que costa molt deixar descansar el llibre. Per altra banda, està ple de paraules africanes que convé buscar: les trobareu totes en aquest glossari de Writerphilic.

Què més ens ofereix Behold the Dreamers?

Voldria destacar la contraposició entre els dos caràcters principals: en Jende i la Neni, la parella protagonista. Ell és un home molt treballador, però que es fa de menys i s’arronsa en tot moment davant d’altres personatges més potents com puguin ser el seu cosí o el seu cap. No vol molestar mai a ningú, no vol “causar molèsties” demanant ajuda per salvar la seva estada als Estats Units… i això al final a qui molesta és a la seva parella, la Neni.

La Neni també té una gran capacitat de treball, però li agrada viure la vida, anar a passeig amb les amigues i estudiar. Ella no dubta a fer un pas endavant quan necessita que la gent l’ajudi. I, és clar, quan en Jende tira la tovallola i no fa res per continuar al país, s’enfada amb ell. És en aquest moment quan veurem aparèixer la part més dominant i, diguem-ne, masclista, del Jende. No té en compte l’opinió de la seva dona, no li demana ajuda, no vol que faci determinades coses…

No us puc dir com es resol aquesta tensió, clar, perquè aleshores us diria com acaba el llibre. Només us puc dir que jo l’hauria acabat d’una altra manera, però tot i així és una bona història i, sobretot, està molt ben explicada. En resum: és un bon llibre, amb detalls que us enganxaran des del primer moment.

Voleu més històries sobre afroamericans? Proveu amb El tren subterrani, de Colin Whitehead.