Sergi Vicente. Xina Fast Forward.
Ed. Ara Llibres. Pausa.
Versió Kindle, equivalent a 476 pàgines.

Si heu viscut a la Xina, el llibre de Sergi Vicente us reafirmarà en molts aspectes i us en descobrirà d’altres. Si no hi heu viscut, Xina Fast Forward és una bona manera de satisfer la curiositat que pugueu tenir sobre aquest país. Aquest llibre és el que hauríem volgut escriure tots, amb la diferència que aquí hi trobarem situacions i anècdotes que, tot i que personals, poden ser de l’interès del públic general.

Llegint Xina Fast Forward he recordat casos que han saltat a la premsa mundial, com ara els “pobles de la sida” o el cas de les llets en pols infantils contaminades. Gràcies a la perspectiva que Vicente ha tingut com a periodista a la Xina, podem accedir a informació que nosaltres, evidentment, no podríem aconseguir. Especialment frapants són els casos en què l’estat actua contra persones que li fan nosa i, per exemple, les tanca en sanatoris, com en el cas de les germanes Jin. En casos com aquest Vicente ens mostra la part més “detectivesca” de la seva professió i ens narra les seves incursions no autoritzades en institucions diverses de la Xina.

Però el llibre és molt més que això. És retrobar-se amb conceptes com el famós 没有办法(mei you banfa, no s’hi pot fer res) o 马马虎虎 (mamahuhu, més o menys, anar tirant). És recordar que els xinesos et pregunten el primer que els passa pel cap, com ara quant cobres o si estàs casat, sense cap mena de pudor. Aquella curiositat que sentien quan et veien amb el cabell arrissat i els ulls clars… És una barreja de records i de notícies d’actualitat que tots hem vist a la tele, amb informació d’un insider privilegiat.

Un dels moments estrella és quan parla dels WC públics, amb les seves parets baixetes o inexistents. Ho recordeu? Crec que jo només he anat a un WC d’aquests 2 o 3 vegades en un any. Em superava… I les 小卖部 (xiaomaibu, quiosc o colmado), les recordeu? Jo encara recordo una dona que venia tabac amb un tricicle ronyós i que sempre estava en una de les sortides del campus (卖烟!, maiyan!, venc tabac!), o l’amo del restaurant que ens rebia amb el crit de 巴塞罗那! (Basailuona, Barcelona!) cada cop que anàvem a menjar-hi alguna cosa.

Però no ens despistem del tema. El llibre de Sergi Vicente és un recull de vivències personals, sí, però, com deia més amunt, ens ofereix un munt d’informació sobre la societat xinesa i sobre casos i situacions que han aparegut als diaris i a les televisions de mig món, i ha estat un plaer poder recordar coses al mateix temps que m’informava més detalladament.

Voldria tancar l’entrada reclamant la importància del paper dels periodistes en uns moments en què vivim immersos en la postveritat i les animalades de molts governs. Considero que mitjans com TV3 compten amb una àmplia xarxa de corresponsals arreu del món que caldria mantenir. Aquests periodistes, que són una mica nostres, fan una feina digníssima tot i no gaudir dels mateixos recursos que tenen les xarxes de mitjans més importants, com la BBC o The New York Times. TV3 fa un seguiment objectiu i treballat de l’actualitat arreu del món, igual que les cadenes més grans. Val la pena conservar-la intacta.

En el cas de Sergi Vicente, la seva figura és important per la feina que va fer a la Xina. Per més que “hagi tornat a casa” i sigui director de BTV, sempre que el veig no puc evitar recordar-lo amb el micro a la mà i cara de desajust horari. Està clar que és una referència sempre que es parla de la Xina, i per això ens va alegrar molt que presentés la Guia per al tractament de mots xinesos en català, que vam elaborar al TXICC, el grup d’investigació del qual formo part. Gràcies, Sergi.

Avui tancarem la paradeta dient:
“Sergi Vicente, TV3, Pequín.”