L’escapada a Jesusalém de Mia Couto

Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.jesusalem

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!

 

En portuguès

Aquesta vegada us escric després d’haver-me passejat pels carrers de Lisboa. Objectiu: llibreries. No us enganyaré: no les he vistes totes, però sí que he passat per la llibreria Bertrand i la Fnac amb la intenció de veure quins autors estan a primera fila.

Passarem per alt els clàssics. Tots coneixem (o, més ben dit, sabem que existeixen) Fernando Pessoa, Jose Saramago, Antonio Lobo Nunes, Eça de Queiros i molt altres que podem anomenar “clàssics”. Jo volia buscar noms, per a mi, desconeguts o joves.

D’entrada, he trobat els dos nois de moda: en Gonçalo Tavares i en Daniel Galera. Segur que us sonen.

En Tavares ha estat publicat en català per Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que ha optat per Viatge a l’Índia, un llibre que ha tingut molt bona acollida gràcies, en part, a la traducció de Pere Comellas. El que he vist per Lisboa en lloc destacat, no obstant, no és aquest sinó Jerusalém, amb una edició molt bonica de l’editorial Caminho.

D’altra banda, en Daniel Galera té en primera fila Barba xopa de sang, que en català ha publicat L’altra Editorial (@laltraedi), amb traducció de Josep Domènech Ponsatí. Aquest és justament el llibre que he devorat durant el viatge. Aviat el tindreu voltant per aquí.

D’altra banda, hi ha altres autors molt reconeguts en l’àmbit de la literatura lusòfona que no tinc clar que estiguin traduïts al català (si és que sí, digueu-m’ho!). Així, doncs, ens els haurem de llegir en portuguès (el Kindle hi ajuda molt, amb el seu diccionari) o haurem d’esperar que alguna editorial sigui valenta i els faci traduir. Un parell de noms, només: Pepetela i Mia Couto.

Artur Carlos Maurício Pestana dos Santos, conegut com a Pepetela, és un autor nascut a Angola. Les seves obres ens ofereixen una visió sobre aquest país, abans i després de la independència, i cobreix diferents punts de vista, des de la història d’una família de colons (magnífica Yaka), fins a les seves vivències lluitant amb el MPLA (Mayombe).

Per la seva banda, Mia Couto (António Emílio Leite Couto), és nascut a Moçambic i té una extensa obra que, segons la Wikipedia, sí que s’ha traduït en part al català. Tant escriu novel·les com contes curts o cròniques, o sigui que teniu per triar. Curiosament, he vist a primera fila un llibre anomenat Jerusalém (coincidència amb Gonçalo Tavares!).

Finalment, no volia acabar sense citar, almenys, una dona, en aquest panorama tan masculí que m’ha quedat. Es tracta de la Clarice Lispector, una autora brasilera que també ocupa un lloc destacat als prestatges de les llibreries.

I això és tot per avui. Sílvia Fustegueres, L’illa deserta, Lisboa.

“Deconstrucció” a la senegalesa…

M’acabo de llegir Bridge Road, de Mamadou Mahmoud N’Dongo, senegalès. I l’experiència ha estat ben estranya. Fins ara, els pocs llibres d’autors africans que havia llegit seguien patrons més estàndard: la narració en primera o tercera persona d’una sèrie de fets. Alguns parlaven d’històries traumàtiques, com ara els infants soldat, i altres recordaven temes històrics…

Fàcil, oi? És el que normalment trobem en un llibre.

En aquest cas, però, l’autor “deconstrueix” la història i ens la presenta en forma de fragments de gravacions, gravacions que s’han fet per investigar un assassinat (tot i que això, al principi, no queda clar). Podreu trobar-ne un comentari més il·lustrat en aquesta web, on s’arriba a dir que N’Dongo fa servir elements d’avantguarda… i la veritat és que sí que em recorda el que vaig estudiar com a literatura d’avantguarda. Una història fragmentada que el lector ha d’estructurar a partir de les veus de diverses persones que parlen sobre un fet.

He de dir que ha estat una experiència interessant, per bé que totalment inesperada, ja que no coneixia l’autor ni la seva obra (aquest llibre forma part de la ràtzia d’aquest estiu, com Le caméléon).