Etiqueta: literatura americana

Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres1 comentari 
Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicció. Però això ja serà al 2019.

 

El color és porpra, la Whoopi és Goldberg

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

El color púrpuraSegur que més d’un ha vist la pel·lícula: El color púrpura (The Color Purple). La Whoopi Goldberg broda el personatge principal (nominada a l’Oscar), i en Danny Glover li fa un molt bon acompanyament. El llibre cobreix més camp que la pel·li, però si l’heu vista us en podeu fer una idea. En aquest llibre, Alice Walker ens presenta la vida de la Celie, una noia negra que, després de ser violada i, pràcticament, esclavitzada, per la pròpia família aconsegueix fer la seva vida.

La novel·la és de tipus epistolar, i alterna cartes de la Celie i la Nettie, la seva germana. Mentre la Celie es queda prop de la casa familiar, la Nettie acaba viatjant a l’Àfrica. Allà hi fa de missionera i descobreix la veritat sobre els dos fills de la Celie.

Què té d’especial El color púrpura?

Per començar, ens situa a principis del segle XX i ens ensenya com vivien molts negres en aquella època. Els retrats d’homes i dones, els seus costums i maneres de fer, són d’una cruesa impactant. Les dones treballen i tenen poca llibertat de decisió, però en aquest llibre n’hi ha algunes que tenen una força fora del comú i marquen el camí per a les altres. Diuen que alguns d’aquests personatges poden tenir a veure amb persones reals de l’entorn de l’autora. Suposo que és lògic pensar que un llibre amb tanta força interior té alguna cosa de biogràfica.

És molt fàcil connectar amb la Celie. És bona, és lletja, la maltracten… per això m’ha agradat veure com va evolucionant a mida que avança la història. Però també m’ha agradat molt el figura del “Mr. ______”, que també va canviant. I, sobretot, m’ha agradat veure com l’autora reflecteix la manera de parlar dels personatges. És pràcticament com si els sentissis parlar. No sé com haurà quedat a la traducció, però a la versió anglesa és ben clar. Si voleu donar una oportunitat a la traducció, veig que a l’abril se’n publica una de nova en castellà. No he sabut trobar versió catalana.

Si voleu llegir més obres d’autors afroamericans i assimilats, aquí teniu llibres que hem comentat en aquest blog:

No us espereu grans drames. No us espereu novetats. No hi ha ritmes trepidants. Però, tot i així, encara que hàgiu vist la pel·lícula, és un clàssic que caldria llegir.

L’Amèrica sense llei

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres3 comentaris

The-Harder-They-Come-TC-BoyleSeguint en la línia de A Book of American Martyrs, del qual hem parlat fa poc, us volia comentar una altra obra que parla de “l’altra amèrica”: The Harder They Come, de Thomas Coraghessan Boyle, més citat com a T. C. Boyle. En aquest llibre trobarem personatges que estan, com es diu vulgarment “un poco pallà”.

El primer d’aquests personatges és la Sara, una dona de quaranta i pico que viu sola amb el gos, es dedica a ferrar cavalls i no es corda el cinturó del cotxe perquè diu que és una limitació de la llei. I, és clar, quan la policia la troba en circulació per la carretera sense anar cordada, la detenen i envien el gos a la gossera. Atenció, perquè a partir d’aquí la cosa només fa que millorar. Perquè… si t’envien el gos a la gossera, què has de fer? Pagar la multa? Nooooo…. és millor entrar-hi d’amagat i rescatar el gos, tot plegat amb la col·laboració d’un paio que no hi és tot i sense tenir en compte que a la gossera hi ha càmeres i que, evidentment, t’han filmat. Com us podeu imaginar, la Sara no només està en contra del cinturó del cotxe, sinó que tampoc li agraden els comunistes (diu que la NPR és comunista!), es extremadament de dretes, no vol pagar impostos a l’estat i ho treballa tot en negre, està en contra dels drets dels immigrants… i aneu comptant.

Però la cosa no s’acaba aquí, perquè resulta que l’Adam, el que l’ajuda a recuperar el gos, és un noi que té alguna mena de problema mental que és una combinació d’alguna disfunció diguem-ne “d’origen” i d’un ús exagerat de drogues. Només cal que llegiu l’escena en què, amb una escopeta a la mà, es pensa que veu tot de xinesos que l’apunten. Per rematar-ho, l’Adam té una plantació de marihuana oculta al bosc i es dedica a fer petits tripijocs amb un col·lega.

Què en pot sortir, de la relació que inicien aquests dos personatges? Poca cosa de bo, ja ho deveu veure a venir, i els desenllaç està a l’altura dels personatges. Afegiu-hi els pares de l’Adam, dos jubilats que volien una vida plàcida que, davant la situació a què els aboca el fill, no tindran. Malentesos familiars, problemes amb la llei, relacions de parella estranyes… tot això i molt més a The Harder They Come, un llibre que, a més, us portarà a passeig pel nord de Califòrnia, la zona menys poblada. Llegiu el llibre amb Google Maps, si voleu acabar de treure-li tot el suc.

Au, no us perdeu la propera entrada, que serà sobre un llibre publicat en català. 🙂

 

Els bons, els martirs, la J. C. Oates

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

book-american-martyrs-oatesNo m’havia llegit res de la Joyce Carol Oates, i en tenia ganes. O sigui que quan em va caure a les mans el totxo que és A Book of American Martyrs no m’ho vaig pensar gaire. Si vosaltres no teniu aquesta urgència, us recomano que us el llegiu en format electrònic, que pesarà força menys i serà més fàcil de manejar.

Bé, tornem al tema. El llibre arrenca amb l’explicació en boca de Luther Dunphy sobre com arriba a assassinar Gus Vorhees. Qui són cadascun?

En Dunphy forma part del que podríem dir “l’Amèrica profunda“, aquella on la gent creu molt en Déu i es passeja amb pistoles a sobre, on la teva evolució vital està marcada per la família en què neixes, i on l’ascensor social, simplement, no existeix. I tu ets a la planta baixa. Dunphy té una vida mediocre amb una feina normaleta, com a reparador de teulades, que va heretar del seu pare. Té quatre fills i va cada diumenge a missa, i en un moment donat es radicalitza i adopta posicions severes contra el dret a l’avortament i decideix afegir-se a un grup, l’Exèrcit de Crist, que només de veure el nom ja veieu que no es dedica a fer menjars per a desvalguts, oi?

Per altra banda, Vorhees és un ginecòleg que treballa en centres d’atenció a dones donant-los assessorament pel que fa a la seva vida sexual i sobre els embarassos. I els avortaments: en fa, i forces. Per la mena de feina que fa, ha de canviar de ciutat de tant en tant, i arrossega la seva família en la majoria de casos. Dona i fills (tres) no poden acabar de fer arrels enlloc, i al final el matrimoni s’acaba separant.

El fet és que Dunphy mata Vorhees i, és clar, el jutgen. Durant el llibre viurem aquest procés, la sentència a mort i els successius ajornaments i la vida que fan les famílies per mirar de superar-ho. L’autora se centra especialment en les dues noies, les segones filles de cada família, que evolucionen de manera diferent (l’una es fa boxadora i l’altra, investigadora universitària), però que tenen punts en comú, com ara el desarrelament escolar, els problemes per desenvolupar una vida afectiva plena, etc. A través d’elles veurem també aquestes dues Amèriques, tan diferents l’una de l’altra, i com xoquen i s’enfronten en molts casos. En tot cas, és un llibre que val molt, molt, la pena.

Sodoma, Gomorra… San Francisco??!!

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

tales-of-the-cityAvui parlem de Tales of the City, d’Armistead Maupin. Aquest és el primer volum d’una sèrie de llibres (9, poca broma!), que parlen sobre San Francisco i sobre un grup de gent que hi viu i… el viu, també. En origen, es va publicar per capítols al San Francisco Chronicle.

En aquest llibre, l’autor ens parla d’una noia, la Mary Ann, que és de Cleveland (Ohio) i ha decidit anar a viure a San Francisco. Troba feina en una empresa i veiem amb qui es relaciona: un ventall molt ampli de personatges atípics que, a més de treballar, tenen una vida social nocturna moooolt activa en un entorn en què sembla que la llibertat sexual sembla a l’ordre del dia. Tot se centra al número 28 de Barbary Lane, on els personatges principals viuen de lloguer sota l’atenta mirada de l’Anna Madrigal, la propietària del bloc.

El llibre se situa a la dècada de 1970, i la majoria dels personatges viuen a la zona que avui dia anomenen North Beach a San Francisco, tot i que els més adinerats viuen a Telegraph Hill. Si us preneu la molèstia, podreu trobar-hi noms de carrers i situar-vos amb el Google Maps, una experiència que ja us he explicat alguna altra vegada i que val molt la pena. En el meu cas, a més, aquest estiu hi hem estat de vacances, o sigui que em feia una gràcia especial situar la novel·la en l’entorn físic de la ciutat.

Dit això, la novel·la transcorre entre hores de feina amb un cap llicenciós i hores de diversió amb els amics, amb una presència important de la comunitat gai, que podem veure especialment reflectida en el Michael, gai promiscu i aficionat a vestir-se amb disfresses. Sí, ja sabem que això només representa una part d’aquest col·lectiu, però és el que més apareix a la novel·la.

Per a mi, llegida 40 anys després de ser escrita i sense estar immergida en la cultura original, no deixa de ser una novel·leta menor, un divertimento que no va més enllà d’una lectura d’estiu. És possible, però, que llegida en el moment en què es va publicar i coneixent bé els referents que hi surten, la història tingui molt més interès.