No és el meu tipus…

Diuen que David Foster Wallace és un dels novel·listes “més importants de les darreres dècades, una de les veus més crítiques i insatisfetes amb l’actual sistema polític i social” (cito literalment la introducció del llibre)escombra. I jo dic: però és mort. I ja sabem que quan algú (famós) mor té molts números per passar a ser un dels millors. Lennon era el millor, que bo que era Michael Jackson… la llista és llarga. No sé si m’enteneu.

No vull negar la possible qualitat de L’escombra del sistema, que és la novel·la que m’acabo de llegir. L’autor té bona fama, el traductor també, i el llibre ha comptat amb la revisió de tres correctors (sempre se’n fan servir tants? Potser algú m’ho podria aclarir…). Potser sóc jo, doncs. No m’ha entusiasmat. De tota manera, alguna cosa hi dec haver trobat, perquè me l’he llegit sencer, o sigui que alguna cosa deu tenir (si no, no et llegeixes 594 pàgines).

El fet és que, com m’ha passat alguna altra vegada, “me la imachinava més gran”. De tant en tant em passa: em recomanen tant un llibre o una pel·lícula que, quan el llegeixo o me la miro, penso “vols dir que n’hi havia per tant?”.

En el cas concret d’aquest llibre, diré que tot plegat és un embolic. Una noia rica que fa de telefonista (suposo que per no haver de dependre del pare, ric, que té un negoci que no acaba de semblar clar del tot), la besàvia que desapareix, un “nòvio” una mica raret, un psicòleg que està com una campana… moltes coses ballant d’aquí i d’allà, frases llargues que de vegades et desorienten… no sé…

No puc negar, però, que sí que m’ha arribat l’angoixa d’alguns fragments del llibre. Hi ha pàgines que te les llegeixes a tota pastilla, fins i tot saltant-te alguna paraula, amb la respiració alterada. I també és veritat que els sentiments que et desperten els protagonistes van evolucionant amb la història, però tampoc hi detecto tanta crítica social com m’esperava. Sí, d’acord, si ens posem a gratar, segur que hi trobarem alguna cosa: mètodes bruts de les empreses alimentàries, intent de dominació per part del nòvio, desig d’allunyar-se d’una família que pot arribar a ofegar… però la història en sí no és res de l’altre món…

El que sí que volia comentar és que l’editorial, Edicions del Periscopi, es mereix un “Like” així de gros: és la primera vegada que veig, a part dels crèdits, una pàgina d’agraïments on consten els noms del traductor, els correctors, il·lustradors, etc. I del traductor n’hem de parlar, perquè Ferran Ràfols és el guanyador del premi Núvol de traducció d’aquest any, que va aconseguir amb la traducció de Moo Pak. Si voleu saber què en pensa, ell, d’aquesta traducció, podeu visitar el seu bloc.

Apa, que m’espera el Fiordo de la eternidad

Blanc i negre

thehelpM’acabo de llegit The help, de Kathryn Stockett. De moment, el millor llibre que he llegit aquest any, i ja en porto uns quants. És una novel·la excel·lent, amb tots els ingredients que se li poden demanar: té punts d’histèria, de comèdia, de tendresa, de por, de neguit, de violència masclista, de voluntat de millorar…

I de què va? Doncs podríem dir que  “retrata” la part més íntima de les relacions entre blancs i negres al Mississipi dels anys 60. Per fer-ho, parteix de la base de les relacions entre les criades negres i les mestresses blanques, i fa servir tres narradores: una dona jove blanca que és diferent de la resta, una criada negra d’entre 50 i 60 anys especialitzada a cuidar nens i una altra criada negra una mica més jove que sembla que estigui especialitzada a perdre la feina (és una mica… “bocagrossa”).

La xarxa que l’autora crea al voltant de les tres protagonistes està plena de gent de tota mena: des de dones amargades i dolentes fins a dones que estimen les seves criades, tot i que no ho poden demostrar públicament, homes violents i borratxos, homes comprensius… Sembla que l’autora va viure en el mateix poble que surt al llibre (Jackson) i que alguns dels personatges estan basats directament en gent que ha conegut.

No us vull explicar gaire cosa més per no donar-vos gaires pistes, però és un llibre intens i molt ben escrit (si podeu llegir-vos-el en anglès, veureu com parla cada personatge… magistral! No n’he llegit la traducció, o sigui que no puc opinar). Si encara no l’heu llegit, apunteu-vos-el per a Sant Jordi, perquè val molt i molt la pena.

I, parlant de Sant Jordi, us vaig preparant la llisteta de recomanacions perquè tingueu una bona collita…

Gent dolenta

M’acabo de llegir La història d’Edgar Sawtelle, amb una traducció impecable de Josefina Caball. Que com sé que és impecable? Doncs perquè, llegint-la, no he trobat errades lingüístiques i tampoc hi ha coses que “rasquin”, passatges que et facin pensar “què coi hi devia dir en anglès?”. Per cert, si us llegiu la ressenya de l’enllaç que us he posat, tingueu en compte que l’ha fet l’editorial. 🙂

Dit això, parlem de la història: típica història d’adolescent (aquest, sord-mut) que viu en una zona rural i s’escapa de casa; l’autor s’esplaia bastant en el trajecte que fa amb els seus gossos. Bé, aquesta és la part “suada” de l’argument. Però mirem què passa abans que el noi decideixi tocar el pirandó.

L’Edgar viu en un entorn bucòlic: pare, mare i una gran quantitat de gossos, que crien, ensinistren i venen. Fins aquí, tot va bé. Però un dia torna el seu oncle i tot es torça… no us puc dir gran cosa sense explicar-vos massa la història, però sí que us diré que l’oncle és una de les persones més dolentes i amb més males intencions que he vist últimament en un llibre. I el fet que el noi sigui sord-mut acaba sent determinant per al seu pare… un drama!

A partir d’aquí, el noi ha de marxar. Però al final torna i… us ho haureu de llegir si ho voleu saber. No és un final super-sorpresa, però tampoc és previsible del tot.

Podeu trobar el llibre en edició de butxaca per només 12,95 euros. Per aquest preu, val la pena.