Brasil, barba, Galera

barba-xopa-sangAvui toca parlar de Barba xopa de sang, de Daniel Galera, un autor brasiler. Aquest llibre m’ha deixat una barreja de gustos. Per una banda, trobo que descriu excepcionalment la vida en un poble de la costa brasilera (no és que jo ho conegui, però et fa la impressió de ser-hi de veritat). Per l’altra, m’ha faltat alguna cosa en la història de l’avi del protagonista, que és el que li fa iniciar el viatge. I la cosa que m’ha matat més és aquesta malaltia del personatge que no li permet recordar la cara de la gent: ho trobo forçat i innecessari.

Jo em quedo amb la descripció que en Galera fa del poble a on es trasllada el protagonista (no en sabem el nom) i de la vida que s’hi fa a l’hivern. És un “dolce far (quasi) niente” vora el mar, amb un poble a mig gas, botigues tancades, negocis fora de temporada, la casa que dóna directament a les onades, la gossa que el segueix a tot arreu… La gossa és la que més m’agrada de tot el llibre: fidel, valenta… En canvi, l’activa vida seductora del personatge se’m fa una mica carregosa: trobo que hi ha una tendència general a fer que els protagonistes, sobretot si són homes, tinguin molt d’èxit en la seva vida amorosa, i diria que se’n fa un gra massa i que no sempre és una aportació que valgui la pena.

Pel que fa als aspectes “tècnics” del llibre, la traducció i la presentació, he de dir que la presentació, de L’altra editorial, és absolutament impecable. Ja m’hi vaig trobar quan vaig llegir La nostra vida vertical: el llibre es fa agafar i és molt agradable de tenir a les mans. Tapa neta, lletra clara i dimensions adequades. Cap queixa possible, per aquí. Ara bé, pel que fa a la traducció, m’ha sobtat veure alguns articles mal concordats amb el substantiu que acompanyen, l’ús de “bueno” en un text que aparentment no reflecteix una manera de parlar que ho faci necessari i, sobre tot, l’ús de “només” en construccions com “ella només li truca a mitjans d’agost”. No tinc l’original portuguès al davant, però… no hauria de ser “ella no li truca fins a mitjans d’agost”?

De tota manera, aquesta deformació professional meva no m’ha impedit assaborir la història i passar una bona estona. Jo crec que val la pena que us el llegiu. No ens arriben gaires autors brasilers, i trobo que és important descobrir-los i, de passada, confirmar a l’editorial que la tria és bona i que esperem que ens facin arribar més. Endavant, L’altra!

L’escapada a Jesusalém de Mia Couto

Jesusalém és, literalment, on Cristo va perdre l’espardenya. És lluny de tot i de tothom. No hi arriba cap carretera, ni hi passa ningú, tret dels protagonistes de la novel·la. Mia Couto ens regala una història trista, pausada, que passa al mig del no-res.jesusalem

Aquesta és la història d’en Silvestre, un home amargat que fuig del passat però que no pot oblidar-lo perquè té peces del passat que el segueixen. I és la història dels seus fills, que s’emporta a una contrada deserta i als qui vol fer creure que el món s’ha acabat i que només queden ells, que no hi ha res més. I és la història del Tio Aproximado, que els porta els queviures i és, en certa manera, el seu contacte amb el món exterior. I és la història de la Marta, la portuguesa que té la necessitat de viatjar fins a Moçambic per aclarir el seu futur. I és la història de…

En realitat, són totes diferents cares del mateix relat. Tots estan connectats per una morta, i tots volen continuar la seva vida, cadascun a la seva manera. En Silvestre comença com el personatge més poderós, que ho domina pràcticament tot, però amb el pas del temps es va desinflant i veurà que no pot controlar-ho tot. És en aquest punt que guanyen protagonisme els seus fills i que anem descobrint la veritat de la història d’en Silvestre i, poc a poc, amb les peces de puzzle que en Couto ens dóna, anem descobrint què va passar.

No sé si s’ha traduït al català o no, però valdria molt la pena!

 

Els transparents segons Ondjaki

Excel·lent, brutal, magnífica! Os transparentes, d’Ondjaki, és una obra digna de constar als registres de “millor llibre de… “. Una novel·la situada a la Luanda actual on es barregen els elements més reals de la vida quotidiana i la corrupció amb elements fantàstics com la transparència d’un dels protagonistes. Per alguna cosa va guanyar el premi Jose Saramago de 2013.ondjaki_os_transparentes

Es tracta de la història dels personatges que viuen en un edifici de la capital. Alguns tenen professions i feines estables, com ara en Paulo, que és periodista, mentre que altres estan a l’atur (l’Odonato) o es busquen la vida amb activitats il·legals més o menys acceptades per la policia, que quan pot en treu suc per mitjà de suborns i quotes “de protecció”. És fantàstic anar descobrint, pis per pis, la vida dels deus habitants, descrita amb una gran riquesa per Ondjaki, que ens mostra un microcosmos ben diferent per mitjà de cada família.

La vida d’aquesta gent, però, està sotmesa a la corrupció més flagrant, que veiem reflectida en diversos nivells: des dels policies de barri que es dediquen a fer pagar la gent per dur a terme qualsevol mena d’activitat fins als ministres que posen en marxa un negoci d’extracció de petroli del subsòl de Luanda, cosa que acabarà malament.

En resum, és una lectura fantàstica, on podem veure com l’autor barreja el portuguès amb expressions locals (al final de la llista hi ha un glossari, no us el salteu) i amb l’anglès (divertidíssim, el diàleg de la pàgina 118). També vull destacar la magnífica presentació que en fa l’editorial Caminho, mereixedora de les meves felicitacions.

No he pogut trobar que s’hagi traduït aquest llibre al català, tot i que sí que veig que s’han fet traduccions d’altres llibres de l’autor al castellà. També veig que a La Central venen aquest mateix llibre (i altres) en portuguès.

Només un detall per acabar. Fixeu-vos que a la pàgina 388 hi sortim “nosaltres”: “vocês fiquem espertos… temos as irlandas com makas de bombas, as espanhas com makas* separatistas, …”

* maka = problema

Bon estiu!

En portuguès

Aquesta vegada us escric després d’haver-me passejat pels carrers de Lisboa. Objectiu: llibreries. No us enganyaré: no les he vistes totes, però sí que he passat per la llibreria Bertrand i la Fnac amb la intenció de veure quins autors estan a primera fila.

Passarem per alt els clàssics. Tots coneixem (o, més ben dit, sabem que existeixen) Fernando Pessoa, Jose Saramago, Antonio Lobo Nunes, Eça de Queiros i molt altres que podem anomenar “clàssics”. Jo volia buscar noms, per a mi, desconeguts o joves.

D’entrada, he trobat els dos nois de moda: en Gonçalo Tavares i en Daniel Galera. Segur que us sonen.

En Tavares ha estat publicat en català per Edicions del Periscopi (@Ed_Periscopi), que ha optat per Viatge a l’Índia, un llibre que ha tingut molt bona acollida gràcies, en part, a la traducció de Pere Comellas. El que he vist per Lisboa en lloc destacat, no obstant, no és aquest sinó Jerusalém, amb una edició molt bonica de l’editorial Caminho.

D’altra banda, en Daniel Galera té en primera fila Barba xopa de sang, que en català ha publicat L’altra Editorial (@laltraedi), amb traducció de Josep Domènech Ponsatí. Aquest és justament el llibre que he devorat durant el viatge. Aviat el tindreu voltant per aquí.

D’altra banda, hi ha altres autors molt reconeguts en l’àmbit de la literatura lusòfona que no tinc clar que estiguin traduïts al català (si és que sí, digueu-m’ho!). Així, doncs, ens els haurem de llegir en portuguès (el Kindle hi ajuda molt, amb el seu diccionari) o haurem d’esperar que alguna editorial sigui valenta i els faci traduir. Un parell de noms, només: Pepetela i Mia Couto.

Artur Carlos Maurício Pestana dos Santos, conegut com a Pepetela, és un autor nascut a Angola. Les seves obres ens ofereixen una visió sobre aquest país, abans i després de la independència, i cobreix diferents punts de vista, des de la història d’una família de colons (magnífica Yaka), fins a les seves vivències lluitant amb el MPLA (Mayombe).

Per la seva banda, Mia Couto (António Emílio Leite Couto), és nascut a Moçambic i té una extensa obra que, segons la Wikipedia, sí que s’ha traduït en part al català. Tant escriu novel·les com contes curts o cròniques, o sigui que teniu per triar. Curiosament, he vist a primera fila un llibre anomenat Jerusalém (coincidència amb Gonçalo Tavares!).

Finalment, no volia acabar sense citar, almenys, una dona, en aquest panorama tan masculí que m’ha quedat. Es tracta de la Clarice Lispector, una autora brasilera que també ocupa un lloc destacat als prestatges de les llibreries.

I això és tot per avui. Sílvia Fustegueres, L’illa deserta, Lisboa.