Avui toca parlar de Barba xopa de sang, de Daniel Galera, un autor brasiler. Aquest llibre m’ha deixat una barreja de gustos. Per una banda, trobo que descriu excepcionalment la vida en un poble de la costa brasilera (no és que jo ho conegui, però et fa la impressió de ser-hi de veritat). Per l’altra, m’ha faltat alguna cosa en la història de l’avi del protagonista, que és el que li fa iniciar el viatge. I la cosa que m’ha matat més és aquesta malaltia del personatge que no li permet recordar la cara de la gent: ho trobo forçat i innecessari.

Jo em quedo amb la descripció que en Galera fa del poble a on es trasllada el protagonista (no en sabem el nom) i de la vida que s’hi fa a l’hivern. És un “dolce far (quasi) niente” vora el mar, amb un poble a mig gas, botigues tancades, negocis fora de temporada, la casa que dóna directament a les onades, la gossa que el segueix a tot arreu… La gossa és la que més m’agrada de tot el llibre: fidel, valenta… En canvi, l’activa vida seductora del personatge se’m fa una mica carregosa: trobo que hi ha una tendència general a fer que els protagonistes, sobretot si són homes, tinguin molt d’èxit en la seva vida amorosa, i diria que se’n fa un gra massa i que no sempre és una aportació que valgui la pena.

Pel que fa als aspectes “tècnics” del llibre, la traducció i la presentació, he de dir que la presentació, de L’altra editorial, és absolutament impecable. Ja m’hi vaig trobar quan vaig llegir La nostra vida vertical: el llibre es fa agafar i és molt agradable de tenir a les mans. Tapa neta, lletra clara i dimensions adequades. Cap queixa possible, per aquí. Ara bé, pel que fa a la traducció, m’ha sobtat veure alguns articles mal concordats amb el substantiu que acompanyen, l’ús de “bueno” en un text que aparentment no reflecteix una manera de parlar que ho faci necessari i, sobre tot, l’ús de “només” en construccions com “ella només li truca a mitjans d’agost”. No tinc l’original portuguès al davant, però… no hauria de ser “ella no li truca fins a mitjans d’agost”?

De tota manera, aquesta deformació professional meva no m’ha impedit assaborir la història i passar una bona estona. Jo crec que val la pena que us el llegiu. No ens arriben gaires autors brasilers, i trobo que és important descobrir-los i, de passada, confirmar a l’editorial que la tria és bona i que esperem que ens facin arribar més. Endavant, L’altra!