Etiqueta: literatura escandinava

Des racontars arctiques: l’àrtic amb Jørn Riel

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari
Racontars arctiques

Des racontars arctiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que el vaig tenir gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat, però la impressió global és bona. Així mateix, hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges són, principalment, homes danesos. Aquests homes, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La finalitat és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que viu de la caça. Així, utilizen la carn per subsistir tot l’hivern i venen les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament.

Quins temes hi trobareu?

Es tracta d’homes amb perfils molt diferents. Per una banda, tenim un noble que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes. Per una altra, hi ha un advocat que li acaba fent companyia. També tenim un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol. Fins i tot hi ha un noiet una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions. Finalment, trobem un parell de personatges, Bjørken i Mads Madsen, que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la «mare pàtria», la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen anar una mica més enllà. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Des racontars arctiques: context

En resum, Racontars arctiques està format per històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor. Riel va participar en una expedició l’any 1950. Així mateix, va viure 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament a la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí. Per aquest motiu, l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França. Si fas una cerca amb els mots «racontars arctiques» a Internet, l’obra és el primer que apareix.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat per fer-vos passar una bona estona. Si us interessa llegir més coses sobre Groenlàndia, us proposo que feu una ullada a aquestes dues ressenyes:

L’hereu, una història trepidant de Jo Nesbø

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres1 comentari

hereu_jo-nesboJo Nesbø. L’hereu.
Traductora: Meritxell Salvany.
Ed. Proa
648 pàgines.

Jo tenia l’opinió que les històries de Jo Nesbø en què no sortia en Harry Hole no eren bones per a res. De fet, ho vaig dir en aquest mateix blog. Com ja sabeu, soc una gran fan del detectiu menys ortodox d’Escandinàvia. Però totes les teories tenen una excepció, i ja l’he trobada a L’hereu.

A L’hereu, el protagonista està “a l’altra banda”. Estem parlant d’en Sonny Lofthus, un convicte poc comú que es converteix en un heroi molt atípic. Fill d’un policia corrupte, fa 12 anys que és a presó i viu una vida tranquil·la entre drogues. Un dia, però, algú li diu que son pare no era corrupte. Així, a en Sonny se li desperta una set de revenja espectacular i comet una sèrie d’assassinats. A partir d’aquí, fa tots els possibles per passar comptes amb tota mena de delinqüents i capos mafiosos que, evidentment, el volen eliminar.

Al mateix temps, un antic company del pare d’en Sonny que encara exerceix de policia intentarà posar ordre als assassinats que en Sonny comet. Tot això ens endinsa en una trama de corrupció i delinqüència que gira, sobretot, entorn d’El Bessó. Qui és, aquest? Doncs és el cap d’una banda organitzada, un tio extremadament violent i cruel, i l’objectiu final d’en Sonny.

Hi ha vida més enllà d’en Harry Hole

Tot plegat, es tracta d’una novel·la interessant, amb un plantejament diferent de l’habitual de Nesbø. En Harry Hole, protagonista de la majoria dels seus llibres, és algú que busca la justícia. En canvi, a L’hereu, Nesbø utilitza en Sonny, algú que vol redimir son pare des de la “banda fosca”, cometent assassinats. A diferència de Du sang sur la glace, una altra història sense en Harry, en aquesta ocasió el ritme és trepidant i es llegeix superràpid: el primer dia, 260 pàgines, i el llibre sencer en només 5 dies. Una bogeria.

Crec que part de la “culpa” és de la traducció, que facilita molt la lectura. Aviam, és evident que Nesbø no és un autor que convidi a la introspecció i a la lectura calmada, però crec que la traducció de Meritxell Salvany és molt bona i és el que fa que t’enganxis a la història. Us recordo que considero que el traductor és una part importantíssima del procés de lectura. Perquè és el seu text, i no el de l’autor, el que acabem llegint.

En resum, si esteu esperant la propera història d’en Harry Hole, L’hereu és una bona manera de fer temps, i a un bon ritme. I la pregunta és… quan arribarà la propera història d’en Harry?

La vida a qualsevol preu – Kristina Sandberg

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres2 comentaris

La vida a qualsevol preu

Avui parlem de La vida a qualsevol preu. La Maj és una mestressa de casa. Només viu per la família, els àpats i la neteja. Té una xarxa social més antiga que qualsevol de les que fem servir avui dia i, segurament, més útil. I, segons com ens ho mirem, és un corcó.

Soc la Maj, jo?

Ho ets tu, que llegeixes aquestes línies? No t’has sentit, de vegades, amb el cap a punt d’explotar mentre intentes quadrar la “logística familiar”?

La vida a qualsevol preu té la virtud de despertar sentiments ambivalents. Per una banda, com a mare i organitzadora de la logística de casa, no he pogut evitar veure’m una mica reflectida en els pensaments de la Maj, una dona que comença el llibre amb quaranta anys i escaig. Es passa el dia pensant què farà per dinar, per sopar, per esmorzar. Qui vindrà a dinar, a sopar, a esmorzar. Fins aquí, podríem ser qualsevol de nosaltres que tenim infants a casa.

Per altra banda, però, la Maj també aconsegueix crear-me una mena de repulsa. Sí, la seva necessitat d’estar sempre impecable i tenir-ho tot sempre ben net em posa nerviosa. No tinc temps, jo, per treure la pols constantment i polir els mobles. Me la imagino vestida amb roba d’estar per casa però elegant, amorrant el tub de l’aspirador fins a l’últim racó de casa. I quan no neteja, està pensant en els nens, en per què no fan això o allò altre, sempre a punt per ficar el nas on no la demanen. Per donar la tabarra. O potser està pensant quina de les seves amigues convidarà a dinar o a berenar. Parlem de dones que segurament estan igual d’avorrides i incomunicades que ella.

La vida a qualsevol preu parla d’invisibilitat

Perquè, en el fons, és això: incomunicació, invisibilitat, inutilitat. La Maj és una de tantes dones que han viscut com a mestresses de casa. Dones l’opinió de les quals no compta. Dones que no tenen un sou. Dones que han d’esperar que el seu home els doni el que consideri adequat per cobrir les despeses de casa. Dones a qui els fills han ignorat, de qui han donat per suposat que havien de fer totes les tasques de casa sense cap ajuda. Dones que no han aconseguit establir un vincle emocional amb aquesta generació que han parit. Dones que es veuen recompensades quan, finalment, tenen nets.

I és que encara que aquest llibre ens porti a Suècia a les dècades de 1950 i 1960 i que tot sembli molt llunyà, tot això ha passat a casa nostra un parell de dècades més tard. Perquè ja sabem que els suecs sempre van endavant amb això. Estem parlant de dones que han sigut les nostres mares, tietes o àvies, i que no han tingut el reconeixement social (ni, de vegades, familiar) que haurien de tenir. Perquè, com diu cap al final del llibre, la societat no les considera productives. Perquè no tenen un sou, ni cotitzacions a la Seguretat Social. I per això, quan envelleixen, els queda una pensió de merda. I això després d’haver pencat igual o més que els seus homes, els que sí que portaven un sou a casa, els que sí que cotitzaven a la Seguretat Social.

I la història continua

De tota manera, tampoc podem perdre de vista una cosa. I és que mentre la Maj i les seves amigues vivien per casa seva i, en general, no havien de fer cap feina fora de casa, nosaltres, les dones d’avui dia, treballem dins, fora i més enllà de casa. Algunes, com jo, tenim la sort de comptar amb un suport familiar important i facilitats notables per conciliar vida familiar i feina. No obstant això, està clar que queda molt per avançar.

Mentrestant, us recomano que us llegiu aquest llibre. És la tercera part d’una trilogia de Kristina Sandberg que s’ha venut moltíssim a Suècia, el seu país natal. El vaig comprar a la Setmana del Llibre en Català aconsellada per l’editora de Les Hores, i va ser una compra molt encertada. Ara bé, potser discreparia una mica de determinats criteris aplicats, com ara l’ús de moltíssims guions llargs en situacions que en català potser primaria una coma. Però ja veieu que si m’entretinc a parlar d’això vol dir que poca cosa hi ha per queixar-se.

No vull tancar l’entrada sense comentar que és la primera obra que llegeixo d’aquesta editorial, Les Hores, que vaig descobrir poc abans de l’estiu. Si no m’equivoco, La vida a tot preu és el primer llibre que van publicar fa poc més d’un any. He de dir que m’agrada molt el disseny que donen a la seva col·lecció. Les portades són discretes i cadascuna té un to diferent, i una maquetació interior molt agradable a la vista. Els desitjo molta sort i llarga vida!

** Si us interessa llegir més sobre dones i els problemes que les afecten, proveu Manual per a dones de fer feines, de Lucia Berlin.**

Morts prescindibles: Bergmann i els seus problemes

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres

Morts prescindiblesCom us deia en una entrada anterior, el segon lliurament de la sèrie dedicada a Sebastian Bergmann va acabar amb tanta força que vaig haver de llegir el tercer tot seguit. Es tracta de Morts prescindibles, un nou cas en que el nostre antipatiquíssim personatge fa de les seves.

Antipatiquíssim? No! En Sebastian s’ha reformat. Un cop aclarit el misteri amb la Vanja, companya de feina, en Sebastian és poc més que un angelet bufador. La seva poca-solteria, que tant ens va atraure al primer llibre de la sèrie, ha desaparegut. Fins i tot sembla que ja no li interessa tant ficar-se al llit la primera dona que troba. Està desconegut.

Morts prescindibles és el descans de mitja part?

Sembla que aquesta història és una mica d’impasse, ja que és molt més lenta que les altres dues. També he de dit que el cas que estan investigant queda en segon (o tercer) pla, i que es dona molta més importància a les relacions entre els membres de l’equip. Això està bé perquè estan en un moment de canvi, però també és veritat que no és ben bé el que buscava. Descobrireu antigues històries perquè en Sebastian ja havia treballat amb aquest equip. Mira, quina casualitat, igual que els Abba, que ara tornaran a tocar junts (i sonen a la cafeteria mentre escric això).

També heu d’estar al cas de l’Ellinor Bergkvist, que torna a fer de les seves. Té uns papers que en Sebastian li ha dit que llenci, però no ho fa. I aleshores pensa que potser el pot ajudar. Ajudar a què? Aneu-vos calçant, perquè la farà grossa. Per altra banda, ella continua creient en Sebastian l’estima. Clar, per això la va convidar a quedar-se a casa seva. Convidar? Quedar-se? No! En Sebastian n’està fins al monyo, d’ella. Ja veureu com la fa fora. En aquest moment és quan veiem el Sebastian d’abans.

Finalment, val la pena que us llegiu aquest llibre amb el Google Maps al costat. El cas que els ocupa és l’aparició d’uns esquelets a la zona muntanyosa entre Suècia i Noruega. Veureu que, tot i que està força ben lligat, hi ha algunes coses que no estan tan ben tancades com en els casos anteriors. En tot cas, és una bona lectura per a l’estiu. Aviat parlarem de deures!

Crims duplicats: més Sebastian Bergman

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Crims duplicatsM’acabo de llegir Crims duplicats, de Hjorth & Rosenfeldt. Aquest és el segon volum de la sèrie dedicada a Sebastian Bergman, el psicòleg de perfils criminals més poca-vergonya (i big fucker) del món mundial. Com ja sabeu, aquesta col·lecció la podeu trobar en català i en castellà (i també en anglès, que és la versió que m’he llegit jo). Mentre que al primer volum, Secrets imperfectes, en Sebastian era un personatge fort que no dubtava mai, en aquest segon el món li cau a sobre i es converteix en una caricatura de si mateix.

De fet, perd tant la força que veurem com altres personatges guanyen pes en la història. Una de les que en guanya més és la Vanja, un dels components de l’equip. Veureu que ella i la seva família formen un dels eixos de la història, i també és protagonista per la seva relació professional amb en Billy, que trontolla una mica. Aquest, en Billy, també guanya pes i forma, i ja no és només “el xavalín” del grup. Per altra banda, vull destacar la presència de dos personatges perifèrics que són els “plastes” de torn: Thomas Haraldsson i Ellinor Bergkvist.

En Haraldson és aquell policia maldestre i pretensiós que ja havíem vist al primer volum. En aquella ocasió, semblava que s’hagués especialitzat a ficar la pota i crear problemes per a la investigació dels casos. Doncs continua amb aquesta tendència, gent. En aquesta ocasió, les pifies poden ser més grosses, ja que la seva cap de Västerås se l’ha tret de sobre i és… el director de la presó!

L’Ellen Bergkvist es mereix un apartat a part. És la típica persona que, li diguis el que li diguis, va a la seva. Un autèntic plom. En Sebastian comet l’error d’anar-se’n al llit amb ella i… no se la pot treure de sobre. No, no és un spoiler, això. Seria spoiler si us expliqués tot el que arriba a fer a continuació. No la perdeu de vista, perquè la pot fer grossa!

Assassinats i històries personals

Com podeu veure, aquests llibres no només es dediquen a desgranar la trama principal a un bon ritme. Les històries dels personatges també hi tenen un lloc important. Per aquest motiu, no us centreu únicament a seguir els assassinats de dones durant l’estiu a Estocolm. Els secrets del Sebastian sortiran a la llum o no? Com evoluciona la seva relació amb la resta de l’equip? Quines històries va haver-hi en el passat?

Per això, quan descobriu qui és l’assassí, no us penseu que la cosa decau. No. De fet, diria que la història flueix sense gaire velocitat fins que arriba en aquest punt. I és aquí quan clava una accelerada que fa que no pugueu desenganxar-vos fins arribar al final.

Imagineu-vos com acaba de fort, que he hagut de començar immediatament el tercer volum. Queden massa temes oberts per poder-se aguantar de continuar amb la sèrie.