Etiqueta: literatura escandinava

Secrets imperfectes: noir pràcticament perfecte

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris

Secrets imperfectesEn català el trobareu com a Secrets imperfectes, i en anglès, com a Sebastian Bergmann. Jo me l’he llegit en anglès i en format electrònic, o sigui que aquest cop no podré comentar res sobre la traducció ni l’edició. I per què, en anglès? Doncs perquè em van arribar veus que la versió catalana no és traducció directa del suec. Entenc que, de vegades, no hi ha més remei que fer una traducció indirecta, però no és la meva opció preferida.

Però anem al que interessa: la història. És igual en quin idioma us la llegiu: és molt bona! Com dic al títol, aquest llibre té una trama pràcticament perfecta. Un equip d’investigadors de policia ben avinguts, un personatge que va per lliure, un assassinat que al final en són més… Ho té tot. Trobareu més informació sobre el llibre, i sobre en Sebastian en particular, en aquest blog.

A diferència de les històries d’en Harry Hole que escriu en Jo Nesbø, aquí hi ha més d’un protagonista. Tenim en Torkel, cap de l’equip, l’Ursula, una dona amb caràcter, la Vanja i en Billy, els més joves de l’equip… i en Sebastian, el personatge més mala bèstia que m’he trobat darrerament en un llibre. És interessat, poca-vergonya, maleducat quan vol, va sempre a la seva i se’n va al llit amb la primera que se li posa a tret. Però… hi ha alguna cosa, darrera d’aquesta façana de fatxenderia? Si llegiu el llibre, veureu que sí (tot i que no és excusa per ser més borde que el Dr. House).

Sí, sí, però què explica Secrets imperfectes?

Tot comença quan troben mort un noi de setze anys. Els autors segueixen el procediment habitual: entrevistes i proves per descartar sospitosos. I, a mig camí, en Sebastian decideix afegir-se a l’equip investigador. Aquí és on comença la moguda, ja que és un bitxo difícil d’incorporar a un equip. Tot i així, és innegable la seva aportació al resultat final.

Deiem, doncs, que els autors segueixen el procediment habitual. Vosaltres mateixos podreu veure com avancen a poc a poc i van tancant el cercle al voltant de l’autèntic assassí. Pel camí, però, cauran unes quantes víctimes més que no han sabut estar en el lloc correcte. El final és molt fort, i doble. Per una banda, sabrem qui és l’assassí, que no ens l’esperàvem. Per una altra, sabrem més coses sobre la carta que en Sebastian ha trobat. Si em pregunteu, us diré que en algun moment vaig mig encertar qui era l’assassí (són molts anys llegint històries de polis), però la veritat és que m’ha sorprès determinats girs que fa la història.

Hjorth-RosenfeldtMés amunt he dit “els autors”, i això és perquè el llibre està escrit a quatre mans. Michael Hjorth i Hans Rosenfeldt són guionistes de sèries, i es nota perquè marquen un bon ritme a la novel·la. De fet, Rosendfeldt és guionista de la coneguda sèrie Broen (El puente), que es veu que és molt bona.

En resum, Secrets imperfectes està a l’altura de les millors novel·les de Jo Nesbø, i molt per sobre de les de Camilla Läckberg. No dubteu a comprar-vos-el per a les lectures d’aquest estiu!

Tràfic de nens, assassinats… Estocolm i el noir nòrdic

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

crow-girlThe Crow Girl, d’Erik Axl Sund, és un llibre peculiar. Tot i que l’hem d’emmarcar en el gèner policíac, no s’atura en la investigació dels casos d’assassinat i va més enllà per denunciar diversos temes, com ara el tràfic de nens i joves de l’Europa oriental, l’abús de menors, les lluites clandestines entre joves o l’alcoholisme.

A diferència de les novel·les d’en Jo Nesbø, on el protagonista absolut és en Harry Hole, a The Crow Girl la Jeannette Kihlberg, la inspectora que investiga els assassinats, només serveix com a eix conductor per anar esclarint la trama tan espessa que ens preparen els autors. D’acord, ara no he afinat prou: els autors també utilitzen la Jeannette per tractar el tema de les dones a la feina i la conciliació familiar. En aquest aspecte, veurem que a Suècia les dones (com aquí) cobren menys per fer una mateixa feina, no se les valora igual que a un home a l’hora de concedir-los ascensos i els costa (a les dones) conciliar la vida professional i la familiar: la Jeannette pot comptar que el seu home és el “mestressu de casa”, però això es deu a una circumstància casual, i és que en és un pintor amb mala sort que no acaba de triomfar mai. Ah, i quan triomfa la deixa a ella!

Però bé, no fem més espòilers, que no us quedaran motius per llegir el llibre. Deixeu-me, però, que us parli d’alguna altra cosa de les que hi surten: pareu atenció a la Sofia, ja que és una de les claus a l’hora d’entendre tota la trama. També és important en Viggo Dürer i el seu paper com a enllaç. A partir d’aquí, fixeu-vos en els detalls que van apareixent durant la investigació i deixeu-vos portar per la història, ja que no és fàcil lligar-ho tot. Penseu que el llibre té més de 700 pàgines, o sigui que cal tenir paciència i anar destriant les pistes. Aquest llibre no té la rapidesa dels d’en Jo Nesbø o la Camilla Läckberg, on de vegades es pot veure a venir la solució o, en tot cas, són més ràpids d’acció. Ja ho veureu, ja.

Més amunt parlava dels “autors”, i és que en realitat Erik Axl Sund és un pseudònim que fan servir Jerker Eriksson i Håkan Axlander Sundquist per escriure aquesta mena de llibres. De fet, el llibre del qual estic parlant és l’acumulació de les tres primeres novel·les, Crow Girl (2010), Hunger fire (2011) i Pythia’s Instructions (2012), que formen la trilogia dedicada a la Victoria Bergman, trilogia que va rebre el Premi Especial 2012 de l’Acadèmia Sueca d’Escriptors de Novel·les Policíaques (caram, no sabia que en tinguessin una!). Ara bé, el llibre no ha agradat a tothom, com podem veure en aquesta ressenya de The Guardian.

Ah, i una cosa més: aquest llibre és ideal per conèixer la ciutat d’Estocolm. Jo me’l vaig comprar perquè hi anàvem a passar un cap de setmana i em volia anar situant en l’entramat de carrers, com a mínim del centre, i us he de dir que si us el llegiu amb el Google Maps al costat us servirà de molt, sobretot pel que fa a conèixer la part sud de la ciutat, Södermalm, la zona més moderneta i hipster de la capital (només us diré que en aquest barri han decidit que ja no accepten pagament en metàlic a les botigues: tot va per targeta de crèdit o un sistema de pagament per codi).

El cap de gos de Ramsland

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

doghead-ramslandDoghead, de Morten Ramsland, és una història familiar en tots dos sentits: una història d’una família i una història amb una trama habitual. Què vull dir, amb això segon? Doncs que no deixa de ser més o menys habitual que un membre de les generacions més joves de la família aprofiti algun fet concret (el trigger) per recordar la història de la seva família. No és la primera vegada que m’ho trobo, això.

Vaig encetar el llibre pensant que era alguna cosa molt especial, que era molt tendra i fora del comú. I la veritat és que no n’hi ha per a tant. Sí que és veritat que la part en què s’expliquen les vicisituds de les generacions més antigues pot tenir un cert interès, ja que correspon a períodes convulsos, com ara les dues guerres mundials, però un cop passat això, la veritat és que el llibre “s’apoltrona” una mica i la narració perd intensitat i interès.

Dit això, sí que hi ha alguna escena que sobresurt, com ara l’escena en què els néts fan beure un got d’orina al seu avi sense que aquest ho sàpiga o l’escena a la consulta del doctor, pescat en flagrant adulteri. Són totes dues molt divertides, i potser per això pensava que la resta del llibre seria igual d’intensa. En canvi, el llibre s’endinsa per viaranys foscos, amb problemes familiars greus, com ara l’abús sexual que el protagonista pateix a mans d’una tieta, etc.

Caldrà esperar a llegir alguna altra obra d’aquest autor per poder-lo valorar més a fons. Com podeu veure a l’enllaç del principi, podeu trobar el llibre en diversos idiomes.

Läckberg i els àngels

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

lackberg-mirada-dels-angelsEn aquesta ocasió, a La mirada dels àngels, la Camilla Läcberg ens porta a una situació en què es combinen un crim del passat amb una situació del present. L’Erica Falck, protagonista de les novel·les de Läckberg, aquí ja és mare de tres fills i ha de combinar la seva feina com a escriptora amb la seva tafaneria habitual per descobrir qui és que fa la vida impossible a una parella que s’acaba de traslladar a una casa on fa molts anys va desaparèixer una família sencera.

I qui és, aquesta parella? Doncs la noia és, precisament, l’única supervivent de la família desapareguda.

En aquesta ocasió ens trobem amb una novel·la més intensa que L’ombra de la sirena, l’altre llibre que he llegit d’aquesta autora i del qual vam parlar fa unes setmanes. Igual que en aquell cas, l’autora no se centra en un únic protagonista principal, sinó que ens deixa fer una ullada a la vida personal de diversos dels personatges que apareixen al llibre.

D’aquest llibre jo destacaria, sobretot, els personatges de la Cristina, la sogra de l’Erica, i en Mehlberg, el cap de la policia. La primera és “real como la vida misma”: molt bona dona, ajuda amb els néts sempre que li demanen, però es fica en tot: que si no has rentat la roba, que mira que els nens s’encostiparan, que patatim, que patatam. Un gran retrat homenatge a les sogres. En Mehlberg, per altra banda, ja prometia a L’ombra de la sirena, però ara ja s’ha desmelenat i es mostra com a un inútil incorregible i encantador a l’hora, un cap que tots els seus subordinats esperen que no faci res, es tanqui al despatx, i no fiqui la pota.

El desenllaç ja el veiem a venir força abans del final, però part de la gràcia està en veure com ens el presenten, o sigui que no perd pas la gràcia.

Mmmm… quedarà pendent, potser, fer una entrada comparant na Läckberg i en Nesbo (atenció: acaba de treure llibre nou, La set).

Läckberg, primer contacte

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres5 comentaris

ombra-sirena-lackbergAra fa uns dies em vaig llegir L’ombra de la sirena, de Camilla Läckberg. Tenia pendent de fer-ho des de fa molt de temps, però ja sabeu que sóc fan incondicional de Jo Nesbø i el seu Harry Hole, i no acabava de trobar el moment de posar-me amb les històries de l’Erica Falck.

Al final, però, gràcies a un regal inesperat, em va caure a les mans el llibre que us dic. Tot comença amb la mort d’en Magnus, i a partir d’aquí la cosa es complica i acaba afectant el seu cercle d’amics. La mort d’en Magnus amaga secrets d’un passat distant, i l’autora va intercalant present i passat d’una manera molt clara, ja que els salts al passat vénen marcats amb una tipografia diferent, i en capítols diferents. I això sempre facilita la lectura.

La gràcia d’aquest llibre, però, no és exclusivament l’argument, sinó la manera en què Läckberg ens presenta l’entorn en què ha succeït, la ciutat de Fjällbacka. A diferència de Jo Nesbø, que centra les històries d’en Harry Hole al voltant d’aquest personatge i el fa el protagonista absolut de les seves històries, Läckberg teixeix una teranyina que té en compte la vida personal de tot un seguit de personatges, i l’Erica Falck, que en teoria és el personatge central de les seves històries, només és una més del gran cor que constitueix els seus llibres.

Així, doncs, coneixem la vida desgraciada de la Louise, una dona alcoholitzada que no és feliç amb el seu marit (estigueu atents a aquest personatge), o la dona malalta d’en Kenneth, o la vida també desgraciada de la Sanna, la dona d’en Christian, a qui el seu marit no fa gaire cas…

En resum, podem dir que el primer contacte amb aquesta escriptora ha estat satisfactori, tot i que és difícil acostumar-s’hi després de llegir tantes històries sobre en Harry Hole.