Des racontars arctiques, de Jørn Riel, és un llibre peculiar estructurat en forma de relats sobre un grup de caçadors que viuen al nord-est de Groenlàndia. El resultat és que, sense tenir l’aparença d’una novel·la tradicional, el que acabem tenint és més o menys això.

He de confessar que el vaig tenir gairebé dos anys al prestatge, esperant ser llegit. Feia una mica de mandreta, això de llegir un llibre de relats, tots sobre un mateix tema. De fet, el llibre en algun punt es fa pesat, però la impressió global és bona. Així mateix, hi ha històries que us fraparan per l’originalitat o la impossibilitat de preveure’n el final. Repassem alguns dels temes i els personatges que us hi trobareu.

El primer que us he de dir és que els personatges són, principalment, homes danesos. Aquests homes, per un motiu o altre, han estat contractats per la companyia danesa que explota els recursos de Groenlàndia. La finalitat és establir unes quantes estacions de caça i control del territori amb gent que viu de la caça. Així, utilizen la carn per subsistir tot l’hivern i venen les pells quan a l’estiu arriba el vaixell d’aprovisionament.

Quins temes hi trobareu?

Es tracta d’homes amb perfils molt diferents. Per una banda, tenim un noble que té la vida resolta i es dedica a cuidar les seves vinyes. Per una altra, hi ha un advocat que li acaba fent companyia. També tenim un islandès que ja havia fet aquesta feina a l’illa de Hudson i que viu sol. Fins i tot hi ha un noiet una mica curt de gambals que fa d’aprenent en una d’aquestes estacions. Finalment, trobem un parell de personatges, Bjørken i Mads Madsen, que són molt espavilats i saben buscar-se la vida.

Pel que fa als temes, en aquest llibre hi trobareu tota mena de coses relacionades amb les estades perllongades en territori àrtic, com ara la melangia per tornar a la «mare pàtria», la depressió hivernal en aquests mesos sense sol, la recuperació progressiva d’energia a la primavera, alguna història de canibalisme, atacs d’ossos, fred, molt fred, invencions per passar el temps, algun personatge que hi arriba i no és benvingut…

Personalment, una de les històries que més m’ha agradat és la del gos que fa la volta a mig món per retrobar-se amb el seu amo a Dinamarca. Ja se sap que els gossos són especials, però aquests gossos de trineu que conviuen amb els amos i comparteixen tantes coses amb ells realment deuen anar una mica més enllà. De fet, no hi ha una sinó dues històries amb gossos especialment intel·ligents, que desenvolupen un vincle molt especial amb els seus amos.

Des racontars arctiques: context

En resum, Racontars arctiques està format per històries que deixen entreveure un bon coneixement del territori per part de l’autor. Riel va participar en una expedició l’any 1950. Així mateix, va viure 16 anys al nord-est de Groenlàndia, justament a la zona que ens retrata al llibre. Riel no és gaire conegut a casa nostra, però a la seva sí. Per aquest motiu, l’any 2010 va rebre el Premi de la Reial Acadèmia Danesa en reconeixement al conjunt de la seva obra. De fet, el llibre que us comento en aquesta entrada és la base d’una obra de teatre que deu haver tingut un cert èxit a França. Si fas una cerca amb els mots «racontars arctiques» a Internet, l’obra és el primer que apareix.

En resum, és un llibre que m’ha donat molt més del que me n’esperava i, si us agrada viatjar sense moure-us de la butaca, o si voleu anar a Groenlàndia sense passar fred, és un bon candidat per fer-vos passar una bona estona. Si us interessa llegir més coses sobre Groenlàndia, us proposo que feu una ullada a aquestes dues ressenyes:

• Tunu, de Kim Leine.
• El fiordo de la eternidad, també de Kim Leine.