El jardí de vidre

El jardí de vidre, de Tatiana Tibuleac, ens porta a la Moldàvia soviètica, abans de la independència d’aquest petit país enquistat entre Romania i Rússia. Es parla molt de la part més personal d’aquest llibre, de com es retrata la infantesa d’una nena, però crec que també és important no perdre de vista la part més històrica, la transformació d’aquesta república soviètica.

La infantesa

Amb aquesta història Tibouleac ens explica què li passa a la Lastocika, una nena que sempre havia viscut en un orfanat i que és adoptada per una dona que es dedica a recollir vidre.

Com ja diu a la contracoberta del llibre, no sabem si la Tamara ha recollit la nena perquè volia una filla o perquè l’ajudi a recollir ampolles, tot i que veurem que se’n farà un bon fart. Al mateix temps, la Tamara, d’arrels russes, li farà aprendre el seu idioma a la petita, a hòsties, si cal. Així, doncs, som testimonis d’una infantesa dura, plena de feina i amb molt poc amor.

Tot i així, la vida de la Lastocika està acolorida per l’acollida i l’ajuda dels veïns de casa seva. Tibuleac ens presenta un vida comunal rica, on cada veí té una influència o altra sobre la noia. Des de prostitutes a velles desenfeinades, passant per veterans de guerra o gent que no hi és del tot, hi ha una mica de tot i aprenem a agafar-los carinyo.

El moment històric

Al principi, no sabem ben bé en quin moment se situa la història. A més, com que de tant en tant s’alternen passat i present sense massa referències, pot ser una mica complicat saber en quin moment històric ens trobem.

A mida que avancem, però, veiem que estem en els últims anys de la Unió Soviètica, i apareixen de fons personatges com Gorbatxov o fets com l’explosió de Txernòbil. I, com a guinda del pastís, veurem com es va forjant el moviment que va acabar amb el col·lapse soviètic i la creació de països com Moldàvia. Tot això acompanyat del paper de la llengua opressora (el rus) i l’oprimida (el moldau), que amb l’arribada de la independència… (no spòiler).

Conclusió

Com podeu veure, és un llibre que es pot llegir tenint en compte almenys dos punts de vista: el més personal o l’històric. A mi, personalment, m’ha agradat llegir-lo barrejant totes dues coses, tot i que vull destacar la perspectiva històrica, que en els comentaris que he vist a les xarxes queda una mica oblidada.

No vull acabar sense fer esment de la traducció d’Antònia Escandell Tur, a qui ja havia llegit en traducció de Mircea Cartarescu. No tinc ni idea de romanès, ni mitjans per acarar la traducció amb l’original, però he de dir que la versió catalana que tinc a les mans es llegeix perfectament i que em sembla que he detectat una o dues errades en tot el llibre. Aplaudiments, doncs, per als implicats! (La traductora i, també, els correctors!)

Finalment, cal destacar la tasca d’editorials com Les Hores, que ens demostren que no tot s’acaba amb les grans literatures (anglosaxona, francesa, etc.) i que estan fent lloc a casa nostra per a autors de llengües “petites”. Diria que aquest llibre, amb final emocionant inclòs, és un dels que més m’han agradat de la selecció que fan des de l’editorial (juntament amb L’últim amor de baba Dúnia i Amor).

Si em feu fer una llista per a Sant Jordi, o per Reis, o per a l’estiu, El jardí de vidre hi serà. Un cinc estrelles total.

Solenoide, viatge a Bucarest amb Cartarescu

Solenoide, de CartarescuSí, avui toca parlar de Solenoide, aquest llibre monumental de Mircea Cartarescu que tan espès pot ser, a estones, de llegir. És un llibre dens, de frases llargues, que et deixa entrar i et fa fora sense pietat. La combinació d’històries reals i de consideracions metafísiques és com una muntanya russa de sensacions que et xucla i, poc després, t’escup. Són històries reals? Estem parlant d’autoficció? O és tot inventat? De vegades, ens quedem amb el dubte.

La importància del traductor

No és un llibre fàcil de llegir. Ni per dintre ni per fora. La bellíssima edició, de tapes dures, no facilita la lectura, per exemple, al llit. És important tenir sempre un faristol o trasto similar a prop, per mor de carregar-nos l’esquena. I per dintre tampoc és fàcil: frases llargues, arguments que venen i van en el temps, informació verídica barrejada amb la fantasia més desbordada.

En aquest sentit, cal destacar, i molt, la ingent tasca traductora d’Antònia Escandell Tur. Escandell ha estat capaç de transformar un relat que s’intueix complicat en la llengua original, el romanès, a la nostra. I té mèrit: busqueu l’oració que busqueu, encara que tingui dotze línies, encara que tingui cinc o sis elements interposats, trobareu que té una organització sintàctica perfecta, i que el verb concorda amb el subjecte que toca, per més que estigui 40 paraules abans. Una traducció impecable que m’ha fet pensar en la importància que tenen els traductors i que, tot sovint, no se’ls dona.

De què parla Solenoide?

Traducció a part, vull destacar alguns dels continguts. Jo he trobat especialment interessant l’aspecte històric del llibre. La Romania dels anys 80, amb Ceausescu encara al capdavant. El Bucarest, que segons l’autor, “havia aparegut de sobte, fet ja una ruïna, enderrocat, amb l’arrebossat escrostonat”. I, sobretot, la pobresa. Cases sense llum ni gas. Nens que han de fer cua per aconseguir menjar… La Romania de Ceausescu.

Així mateix, és curiós el cercle d’ateisme. Una activitat en què cal escopir o pixar-se en una imatge de la mare de déu. I altres mostres d’ateisme “oficial” per l’estil, com quan diu que Iuri Gagarin, que havia estat al cel, no hi havia trobat cap sant ni res per l’estil. Per altra banda, trobem les campanyes del govern per reciclar materials com els taps, amb quotes establertes per a cada estudiant. I les gomes del cabell que es tanquen amb boletes, això també és molt anys 80. Aquí també en teníem, les recordeu?

Un llibre de llibres

Així, doncs, podem dir que Solenoide és com un suprallibre. Una història que en conté d’altres. Una mostra del gran coneixement enciclopèdic de Cartarescu, que tan aviat ens parla de la seva feina com a professor, i de les relacions amb mestres i alumnes, com ens introdueix nocions de física o matemàtiques, com ara el tesseractis. En resum, una aposta valenta d’Edicions del Periscopi per un llibre atípic, no apte per a tots els gustos. És una lectura llarga, que requereix tranquil·litat d’esperit, obertura de ment i una bona estona per davant. En definitiva, un bon candidat a lectura de vacances.

Finalment, doncs, si no goseu agafar aquest llibre però voleu conèixer la feina d’Edicions de Periscopi, podeu provar Cançó de la planaCapvespre, tots dos de Kent Haruf, per escalfar motors de cara al 2019, quan diuen que publicaran la tercera part d’aquesta trilogia, Benedicció.