A la natura les coses simplement creixen, amb Yiyun Li

Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.

Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?

Els fills es moren, els pares continuen vivint

No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.

Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això. 

A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.

En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.

Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.

Taipei People: nostàlgia i identitat amb Pai Hsien-yung

Llegir Taipei People de Pai Hsien-yung ha estat un repte interessant. Vaig tenir la sort de compartir aquesta lectura amb un petit grup d’experts en xinès, i les seves aportacions van ser molt enriquidores. Vaig sortir una mica de la meva zona de confort (tinc una gran relació ambivalent amb els relats) i, si l’hagués llegit sola, potser no l’hauria acabat. Aquest llibre, un recull de catorze relats, ens endinsa en la vida d’un conjunt de personatges marcats per l’exili i la pèrdua, tots ells xinesos que, després de la Guerra Civil, es van establir a Taipei, intentant refer la seva vida en un entorn que no els acaba de pertànyer.

La nostàlgia és un element central d’aquestes històries. Els protagonistes són intel·lectuals, aristòcrates caiguts en desgràcia, dones de companyia, antics soldats i burgesos desplaçats que miren enrere amb una barreja de malenconia i resignació. Taipei és per a ells un refugi, però també un espai de desconnexió, on les seves arrels queden en suspens, atrapades en una terra que mai podran tornar a habitar plenament. L’autor retrata aquesta realitat amb una prosa detallista, capaç de transmetre tant la decadència del món que deixen enrere com la dificultat per trobar el seu lloc en el present.

Una de les coses que més m’ha cridat l’atenció d’aquesta obra és la seva capacitat per construir ambients i recrear atmosferes amb una riquesa de detalls que gairebé es poden respirar. Pai Hsien-yung sap com fer sentir la humitat dels carrers de Taipei i l’elegància apagada d’aquells que alguna vegada van ser poderosos i ara sobreviuen en un món que ja no els pertany. Però, alhora, he de confessar que cap al final m’ha arribat a cansar una mica. Els personatges comparteixen un mateix tipus de melancolia, una sensació de pèrdua que es repeteix en cada relat, i això ha fet que no hi acabés de connectar del tot. És una experiència que m’ha recordat a la literatura d’Eileen Chang, on sovint es repeteixen temàtiques i sensibilitats que, a estones, poden fer que la lectura sigui monòtona.

L’autor i el seu llegat

L’autor, fill d’un alt comandant del Kuomintang, va viure en pròpia pell aquest desplaçament i la seva obra està profundament influenciada per aquesta experiència. Format a Hong Kong i després als Estats Units, Pai Hsien-yung és una de les veus més importants de la literatura xinesa contemporània. De fet, un dels relats d’aquest recull va acabar servint d’embrió per a la seva novel·la més coneguda, Crystal Boys, una obra pionera en el retrat de la vida dels joves homosexuals a Taipei.

En definitiva, Taipei People és un llibre profundament evocador que ens transporta a un món ple de matisos i ens fa reflexionar sobre la fragilitat de la identitat quan aquesta es veu sacsejada per l’exili. És una lectura que recomano, sobretot, a aquells que busquen una literatura que explori la memòria i la pèrdua des d’una prosa bella i detallista.

La città che non c’è, de Yu Hua

No es tradueix suficient del xinès al català. Ni al castellà. Per això, quan vaig veure que aquest llibre sortia en italià, vaig decidir-me a comprar-lo en aquesta llengua. Es tracta de La città che non c’è, de Yu Hua.

El punt fort d’aquest autor és el retrat de la vida al camp, i això és el que ens porta una vegada més. En aquest cas, tenim la història d’un home que té una filla amb una dona, i aquesta dona desapareix. I, és clar, ell la vol anar a trobar.

Però el llibre no comença justament aquí, sino que l’autor ens porta més enrere en el temps, ens introdueix en el poble on viu el protagonista, en la seva vida, i va avançant fins que apareix la que serà la mare de la seva filla, acompanyada d’un home que continua viatge pocs dies després. Uns mesos després del naixement de la nena, la dona també marxa.

A partir d’aquí, comença el viatge a la recerca de la dona, i durant aquest procés el protagonista viurà també un procés de recreació interior, de cria de la nena, i s’haurà d’espavilar com pugui perquè a aquesta nena no li falti aliment. 

Per altra banda, Yu Hua situa la història a finals de la dinastia Qing (finals del segle XIX, principis del XX) i aprofita per mostrar, com a rerefons, la situació de l’èpòca. Això és molt interessant perquè és una època que no se sol retratar massa en les obres que ens arriben a nosaltres.

Així doncs, viurem la caiguda de l’imperi xinès i de l’antic règim, així com l’arribada de la República. Tot vist des de la vida rural, i amb una perspectiva una mica bèstia, pessimista i fosca que m’ha fet pensar en Víctor Català (us en parlo en la propera ressenya) i les desgràcies que sol pintar aquesta autora. Per exemple, hi ha un parell de moments del llibre que són el que jo en diria “moments Yu Hua”, en què es pot pensar que traspassa la frontera del mal gust, com quan uns que es defensen a mossegades acaben arrencant les orelles dels contrincants, o bé gent que fa tan fred que es moren congelats i, com que plou, l’aigua se’ls congela a sobre.

És tot bastant gore, però és que ell és una mica així, i encara trobo que hi ha pocs moments d’aquests al llarg d’aquell llibre. També diré que en algun moment, quan parla de bandits, m’ha fet pensar en el gran clàssic xinès “A orillas del agua”.

En tot cas, és un llibre molt recomanable i interessant que us pot sorprendre sobretot si no heu llegit gaire coses d’aquest autor. 

N’heu sentit a parlar, de Yu Hua? Sabeu quin dels seus llibres és font d’una pel·lícula molt coneguda? Us escolto!

Il professore e la ballerina del carillon, de Dorothy Tse

Sempre és bonic llegir un llibre que ha traduït algú a qui coneixes personalment (com més propera la persona, millor). És com sentir la seva veu acompanyant la de l’autor original, donant-se la mà totes dues per fer-te arribar una única història. Així, doncs, va ser un plaer llegir, ja fa unes quantes setmanes, Il professore e la ballerina del carillon, de Dorothy Tse, amb traducció d’Antonio Paoliello.

Tot plegat passa en una ciutat fictícia (que recorda sospitosament Hong Kong, d’on és l’autora). Q és un professor universitari que no acaba de prosperar a la feina. La vida familiar amb la seva dona és força ordinària, i l’única passió que té són les nines: en té una col·lecció de totes les mides. Ell va fent, va fent, fins que un dia en descobreix una (que en el meu cervell és de mida humana) que és una ballarina, l’Eilis, amb la qual comença una relació molt absorbent. 

Sembla estrany, oi, però és que Tse és especialista a pintar-nos quadres molt surrealistes, on la realitat i la ficció es barregen i de vegades costa distingir què és què. Així, tot i que està clar que la ballarina pren vida, a estones l’ambient és tan oníric que costa saber si no està passant tot plegat dins del cap del professor. Està tan enamorat de la noia, que pràcticament només viu per ella i les trobades que tenen. Això fa que li passin desapercebuts els canvis i moviments de la vida real, com ara les confrontacions entre estudiants i govern de la seva ciutat (repeteixo: ciutat fictícia que recorda Hong Kong). 

Així, doncs, diria que al llibre hi tenim una primera part on ens centrem en la vida personal del protagonista, la seva dona i la nina, mentre que arriba un punt, quan ell està més desconnectat de la societat, en què l’autora fa un canvi de direcció i ens posa davant dels nassos els conflictes socials de la seva ciutat. Disfressats, sí, però d’una vericitat més enllà del llibre totalment palpable: hi trobareu manifestacions, enfrontaments entre policia i gent “en samarreta”, deixant clara la desprotecció del poble, maltractes i violència policial… tot plegat sembla molt real i em recorda algunes imatges que hem vist per la tele.

Diuen que el llibre va de la vida en un règim totalitari, però jo crec (humilment) que això només és un dels temes que toca, i que també hi ha molt de la soledat i la falta de connexió entre persones, les obsessions que podem tenir… no sé, és un llibre més complex del que sembla.

Com deia al principi, l’autora d’aquest llibre és Dorothy Tse, autora de Hong Kong nascuda el 1977. Havia llegit algun relat d’ella i, pel que veig (i pel que llegeixo en fonts de referència), és habitual que els seus escrits toquin temes aparentment estranys o inventats que pot enllaçar amb fets reals, i que tot plegat ens ho presenta amb una barreja de surrealisme i fantasia que li és molt pròpia. Pel que fa a les seves obres, jo només he trobat una altra publicació en castellà (res en català, evidentment), que es diu La cabeza i que podeu trobar al projecte Hjckrrh amb traducció de Juan José Ciruela.

Haurem d’esperar que es tradueixi aquesta autora a casa nostra, però no sé quan serà això. Si podeu llegir en altres llengües, us recomano les traduccions al francès i a l’italià (com aquesta que us comento avui). Jo seguiré buscant obres seves per anar-la descobrint.

Duro como el agua, de Yan Lianke

No, no sé com parlar-vos de “Duro como el agua”, el darrer llibre que s’ha publicat en castellà de Yan Lianke, un dels meus autors preferits (no només entre els xinesos, sinó entre tots). És un llibre ultracomplet, tant pel que fa a l’argument com a l’estructura, i no sé per on començar.

D’acord. Començarem pel principi: la trama.

Gao Aijun és un jove soldat que deixa l’exèrcit i torna a casa. Estem en plena Revolució Cultural, i el noi només somia a escampar-la pel seu poble. L’objectiu està clar, però a mig camí coneix una noia, la Hongmei, que també vol fer la Revolució. I s’enamoren. I tots dos estan casats. Com s’ho faran per mantenir oculta la seva relació al mateix temps que avancen en la implantació del comunisme entre els seus veïns?

Ells estan segurs que fan el que han de fer, i no hi ha res que els pari per aconseguir els seus propòsits. Es tornen inseparables: cara al públic, són els caps de la revolució. Passen dia i nit escrivint pamflets i creant eslògans, i no hi ha res que se’ls escapi: crear brigades de producció, controlar qui fa què… Pensen que ho estan fent tot bé i que algun dia el partit reconeixerà els seus mèrits i els donarà un càrrec important. Passarà? Si voleu saber-ho, us haureu de llegir el llibre.

Ara bé, Duro como el agua no és només una història sobre amor i revolució. Va molt més enllà perquè està ple de cites de poemes i discursos de Mao Zedong, òperes revolucionàries, fragments de llibres clàssics. I és que els personatges, l’Aijun en particular, parlen com si reflectissin tot el que es deia a l’època: frases i dites que l’autor recull i ens acosta en una mena de discurs febril. Però no patiu: Belén Cuadra, la traductora, ha identificat totes aquestes cites i les marca i anota perquè ens sigui evident que surten d’un lloc o altre. Simplement, és una obra meravellosa que combina un argument prou atractiu amb un bany de realitat impressionant. Diria que, juntament amb Crónica de una explosión, aquest és un dels llibres més esbojarrats i complets de Yan Lianke.

No coneixeu l’autor? Cap problema: amb la Mireia Vargas hem preparat un capítol especial del nostre pòdcast, L’any de la rata, dedicat específicament a aquest autor. Si l’escolteu, us explicarem coses sobre la seva vida i obra i, atenció, sentireu l’entrevista que li vàrem fer amb motiu de la presentació del llibre a Barcelona. I no us perdeu tampoc la part en què entrevistem la seva traductora, la Belén Cuadra, que explica coses molt interessants sobre la manera en què tradueix els llibres de l’autor!