Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.
Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?
Els fills es moren, els pares continuen vivint
No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.
Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això.
A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.
En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.
Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.
L'illa deserta 