Normalment no us parlo de literatura xinesa, ni de ciència ficció. De ciència, en llegeixo poca. Per a literatura xinesa, teniu el meu blog “Caràcter xinès” (www.xines.cat). Però és que “El problema de los tres cuerpos” és molt bo: ciència ficció amb característiques xineses.
I no volia que us el deixéssiu perdre…
O sigui que, per una vegada, us ensenyo què publico “a l’altra banda”.
Yan Lianke. Marrow.
Traductor: Carlos Rojas.
Penguin Specials: China Specials.
100 pàgines.
Una vegada més, Yan Lianke fa el que el que sap fer millor: portar-nos a la seva Xina rural, a un poblet de la serralada dels Balou, on trobem una vídua que té quatre fills, tots amb alguna mena de retard mental o problema de salut.
I què fas, si vius en un poble oblidat del progrés, on l’única manera de tirar endavant és casar els fills perquè tinguin una vida una mica millor? Què fas, quan aquests fills no són ben bé “normals” i costa trobar-los un espòs o esposa?
Doncs d’això va el relat que ens ofereix Yan. La lluita diària de la Sra. You per conrear les seves terres i, al mateix temps, buscar parella per als seus fills. És una dona dura, que fa front a totes les situacions que se li presenten i que parla amb el seu marit mort. Un marit que no va ser capaç de superar la pena de veure que tots els fills sortien amb problemes…
Després d’aconseguir “col·locar” les tres filles, quan ja només li queda el noi a casa, la Sra. You descobreix un remei que podria curar-li els fills. Valdrà la pena provar-ho? No és massa arriscat?
Trobareu tot això i les meravelloses descripcions d’aquest autor a Marrow, un llibre petitó que pertany a la colecció que Penguin Specials dedica a relats curts de la Xina (China Specials) i que ve molt de gust tenir entre les mans. Les cobertes dels diversos volums tenen una línia molt clara que els uneix, i sempre és un plaer tenir aquetes petites joies entre les mans.
Liu Cixin. El problema de los tres cuerpos.
Traductor: Javier Altayó.
Ediciones B, Nova, setembre 2016.
408 pàgines.
Aquesta vegada hem de començar fent un kow-tow com déu mana al traductor d’aquesta novel·la, en Javier Altayó, que ens ofereix un tour de force impressionant, ja que el llibre està ple de referències científiques, tant reals com inventades. I, és clar, si ja és prou difícil traduir un text xinès científic, imagineu-vos la complexitat de traduir un text xinès que conté dades científiques inventades… un protó de vuit dimensions???
En això es nota que no sóc una lectora habitual de llibres de ciència ficció: el llibre està plagat d’explicacions tècniques, i l’argument va circulant lliurement per sota dels detalls. Com a traductora que sóc, mentre anava llegint la novel·la no podia deixar de pensar en la dificultat extrema de traduir aquest llibre del xinès al castellà. Però en Javier se n’ha sortit molt bé, i aviat parlarem amb ell sobre aquest llibre i moltes altres coses. Mentrestant, llegiu-vos aquesta entrevista tan interessant on parla sobre El problema de los tres cuerpos.
Bé, ara que ja hem parlat de la traducció, passem a parlar del llibre. El llibre és magnífic, amb una història que enganxa i que comença amb escenes que podrien haver estat reals (les activitats de denúncia de contrarevolucionaris i seves les conseqüències) i després passa a tocar temes totalment ficticis i improbables, ja dins del món de la ciència ficció.
De fet, tot balla al voltant de “la pregunta”: hi ha algú més, a l’univers? Què passaria si la resposta fos afirmativa? Com podem comunicar-nos-hi? Val. Anem un pas més enllà. I si resulta que els receptors del nostre missatge… són hostils? Aquest argument l’hem vist en moltes novel·les i pel·lícules: Independence Day, Mars Attacks, La guerra dels mons… però totes parteixen d’un raonament molt primari: els extraterrestres ens volen dominar, i ho volen fer per la força.
Però què passa si aquest altra espècie és prou intel·ligent per dominar-nos d’una altra manera? Quins són els elements clau de la nostra societat que caldria dominar per dominar-nos a tots? No, no és el president dels Estats Units d’Amèrica. El pla dels trisolarians és força més complex que això, i necessiten còmplices al nostre planeta. Amb aquestes dades, ja podeu intuir per on va la història, però hi ha més coses que us vull comentar.
A part de les divagacions i imaginacions previsibles (la societat dels trisolarians es deshidrata i rehidrata per sobreviure, per exemple), en aquest llibre hi trobem una càrrega cultural important, com ara la presència de personatges llegendaris i històrics xinesos que potser els lectors occidentals desconeixen. En aquest sentit, cal agrair les notes del traductor, poques però molt pertinents, per aclarir coses com ara que parlar de taques negres al sol era un tabú (per què? llegiu-vos la pàgina 274). Podem parlar, doncs, de ciència ficció amb característiques xineses?
Però el llibre no només és això. En certa manera, crec que l’autor escriu de manera que tant els lectors xinesos com els occidentals ens hi sentim còmodes. Les referències culturals que us he comentat segurament seran benvingudes pels seus compatriotes, mentre que personatges com Da Shi, un detectiu extravagant que és una barreja del Torrente més bèstia i de Harry Hole, delectarà els occidentals més avesats a la novel·la policíaca escandinava. De fet, aquest personatge és un dels meus favorits, amb frases com ara: “Lo que como por la boca, me sale por el culo” o “Es un tostón que aburre a las ovejas”. M’agradaria saber com ho deia en xinès.
Per tot plegat, crec que és un llibre que val molt la pena de llegir. No dono cinc estrelles a qualsevol cosa, jo. I també crec que n’hem de parlar amb en Javier, el seu traductor, que segur que ens podrà dir més coses. Stay tuned!
El 30 de setembre és el Dia Internacional de la Traducció. Per què? Doncs perquè és el dia de Sant Jeroni, patró dels traductors. Al blog L’illa deserta, germà bessó d’aquest, trobareu més informació sobre aquest tema.
Aquest any hem volgut celebrar el nostre dia parlant amb una traductora del xinès que té una trajectòria llarga i consolidada, i que ben aviat publica una nova traducció. Es tracta de la Sara Rovira-Esteva, llicenciada en traducció i interpretació per la Universitat Autònoma de Barcelona (anglès i xinès al català) i doctora en Teoria de la Traducció. A més de la seva tasca com a traductora, la Sara és professora a la Facultat de Traducció i Interpretació d’aquesta universitat, on ensenya llengua i lingüística xinesa, a més a més de traducció del xinès. Així mateix, és la investigadora principal del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català/Castellà (TXICC) i és traductora jurada del xinès al català. A més de tot això, és companya de promoció de la qui escriu, o sigui que és un plaer repassar amb ella diversos aspectes de la seva trajectòria professional.
Sara, quan et vas matricular a la carrera de Traducció i Interpretació calia triar un idioma principal, que en el teu cas era l’anglès, i un de secundari. Per què va ser el xinès? Ja tenies clar que t’hi volies dedicar o, com en el meu cas, la tria va ser accidental?
En realitat, la meva idea era fer alemany, del qual ja tenia un nivell elemental, però a l’hora de triar només quedàvem places a portuguès i xinès i em vaig decantar pel que em suposava un major repte personal.
A la universitat es dediquen moltes hores a l’aprenentatge del xinès, però… creus que és viable tenir-ne un coneixement suficient sense anar a la Xina? Aquesta pregunta és vàlida per a tots els idiomes, però potser és encara més pertinent en el cas del xinès…
Sincerament penso que no. Crec que és imprescindible passar un temps a la Xina no només per la qüestió del nivell d’idioma, sinó també per qüestions culturals que després constitueixen una competència fonamental per a la nostra formació com a mediadors entre aquestes dues cultures i per a la comunicació intercultural en general.
En el teu cas, després d’una estada llarga a la Xina durant la carrera (i d’altres que has fet posteriorment) has aconseguit un domini del xinès que t’ha permès dedicar-t’hi professionalment. El teu perfil és ric en matisos, i ens agradaria començar per la teva dedicació a la traducció. Les traduccions que fas són principalment literàries o també en fas d’altres tipus?
Puntualment també he tingut l’oportunitat de traduir algunes pel·lícules tant al castellà com al català i de tant en tant faig alguna traducció jurídica. Val a dir, però, que ni la traducció literària, ni l’audiovisual ni la jurídica em donarien de menjar, ni totes juntes ni per separat, en el cas del xinès.
Tu ets una de les tres traductores jurades del xinès al català que hi ha a Catalunya. Això vol dir que tens molta feina amb traduccions d’aquesta mena? O el mercat és petit?
Realment m’arriben molt poques traduccions d’aquesta mena. Penso que el mercat amb aquesta combinació lingüística és petit, però que encara ho és més en aquest àmbit, en què hi predomina la combinació xinès-castellà i, fins i tot, xinès-anglès. En tot cas, m’arriben més casos d’inverses (català-xinès) que a l’inrevés i, sobretot, de documents més de caire administratiu (expedients acadèmics, antecedents penals, etc.).
Parlem ara de la traducció que té més visibilitat: la traducció literària. Tu ja has traduït uns quants llibres, que cobreixen un ventall molt ampli de temes. Et vas estrenar amb la traducció de novel·la curta del segle XVIII, i posteriorment has traduït autors com Ma Jian i Chun Sue, sense oblidar-nos de Gao Xingjian, premi Nobel de literatura (any 2000). Segur que tots tenen aspectes complicats, però… quin t’ha fet suar més?
La veritat és que tots han suposat un repte i m’han plantejat les seves pròpies dificultats. Del San Yan: una tria, recordo la dificultat de trobar l’equilibri entre el llenguatge arcaic de la narració i el to directe i fresc dels diàlegs. De Treu la llengua saburrosa de Ma Jian el que em va costar més va ser trobar tots els referents a la cultura budista i tibetana. De La nina de Pequín, en canvi, recordo la dificultat de trobar el to juvenil i col·loquial de l’autora en català, a més a més de tots els referents a la cutura punk xinesa dels anys 90. Del premi Nobel, Gao Xingjian, el que em va costar va ser la seva prosa de contingut abstracte amb sintaxi francesa i, finalment, dels Diaris del Sàhara destacaria els nombrosos referents literaris i filosòfics a la cultura xinesa camuflats dins del text, a més a més de la impossibilitat de recuperar els noms propis àrabs i amazigs originals perquè queden totalment irreconoscibles després de passar pels caràcters xinesos.
Parlem del futur immediat, d’aquests Diaris del Sàhara, de Sanmao, que publica un segell nou, _Rata:, d’aquí a tres setmanes. Què ens en pots dir, per fer-nos-el comprar?
De la Sanmao puc dir que és una autora que t’atrapa. Una mena de trobadora que t’agafa de la mà i et duu d’aventures amb ella. És una dona directa, que et captiva pel seu sentit de l’humor, la seva frescor, la seva vitalitat i empenta. Diaris del Sàhara són el testimoni del pas d’una taiwanesa pel Sàhara espanyol dels anys 70, un punt de reflexió i d’encontre entre tres cultures molt diferents, que ella ens ensenya a través de la seva mirada a vegades divertida, a vegades tràgica, però absolutament sempre des del cor i des de la seva necessitat d’explicar i compartir.
I la pregunta clau és: San Mao o Sanmao, com es veu en alguna foto de la coberta?
Doncs nosaltres apostàvem, tal com prescriu l’ortografia del pinyin, per San Mao separat. Això no obstant, el seu agent i la seva família van insitir que volien que el seu nom sortís transcrit junt i no hi ha hagut res a fer al respecte.
Aquí hem tocat un tema important: la transcripció de noms xinesos. Aquest tema apareix a la Guia de tractament de mots xinesos que va elaborar el TXICC, del qual ets membre fundadora i investigadora principal. Aquesta guia, que es va publicar en català i en castellà, conté una sèrie de directrius i orientacions per intentar posar una mica d’ordre en l’ús que es fa de les paraules d’origen xinès. Com va ser el procés d’elaboració? En quina mena de persones es va pensar a l’hora d’elaborar-la?
El punt de partida d’aquesta guia va ser l’anàlisi de la situació i la identificació dels problemes i les necessitats lingüístiques observades en diferents contextos pel que fa al tractament dels mots d’origen xinès en català. L’equip de treball el formàvem professores de la Universitat Autònoma de Barcelona, de la Universitat Pompeu Fabra i membres adscrits externs, integrants del Grup de Recerca en Traducció del Xinès al Català i el Castellà. Per tal que la iniciativa no es quedés en l’àmbit universitari i tingués l’impacte social desitjat, vam buscar l’assessorament i la complicitat d’institucions i serveis lingüístics de referència, concretament l’Institut d’Estudis Catalans i el TERMCAT.
El perfil dels usuaris no només inclou professionals de la llengua i de la comunicació, com poden ser periodistes, traductors, intèrprets i lingüistes, sinó també bibliotecaris, mestres, mediadors, jutges, metges o, en general, tota persona que hagi de fer ús de termes d’origen xinès que cada cop són més a casa nostra.
A part de tot el que hem comentat fins ara, tu et dediques a la docència en l’àmbit del xinès, i ja han passat per les teves mans un munt de promocions. Com veus el futur de la traducció del xinès? Tenim professionals ben preparats?
Penso que el fet que s’hagin diversificat els estudis, ja que ara també comptem amb un grau en Estudis de l’Àsia Oriental, a més a més del grau en Traducció i Interpretació, és una bona notícia perquè cada cop la nostra societat compta amb una major massa crítica més ben preparada perquè ha gaudit de més i millors recursos durant el seu procés de formació. Això no obstant, penso que la societat en general encara no valora suficientment la tasca del traductor-mediador amb aquest perfil.
Moltes gràcies, Sara, per les respostes i el temps que ens has dedicat. Esperem que aquest sigui el primer perfil de traductor que publiquem en aquest blog, i t’agraïm molt que ens hagis ajudat a trencar el gel.
Lectors, ja ho sabeu: el 26 d'octubre, tenim una cita amb una Rata i amb Diaris del Sàhara!
Lao She. La verdadera historia del Camello Xiangzi.
Traductor: Manuel Lacruz i Tan Hui.
Ed. Funambulista, novembre 2014.
368 pàgines.
Avui us vull parlar de La verdadera historia del Camello Xiangzi, una de les obres més conegudes de Lao She, un dels meus autors favorits (ja us he parlat de Cat Country i de Mr Ma and Son, entre altres). També us recordo que vaig traduir-ne un relat, “El Sr. Pantalons de Muntar”, que podeu trobar a Paper de vidre. Per tot això, quan el vaig veure en una llibreria no vaig poder evitar comprar-me’l, tot i que no tenia cap referè ncia del traductor i que, en el fons, ja me l’havia llegit fa molts anys…
Però això és el que tenen els clàssics: que quan te’ls tornes a llegir no deceben. La figura del Luotuo Xiangzi l’han estudiada mil experts, i ara no us descobriré res de nou, però la veritat és que és un personatge prototípic del cicle pobresa-ascensió-pèrdua que ens ofereix, també, un retrat del Pequín de la dècada de 1920, quan encara hi havia molts portadors d’aquesta mena de carros de dues rodes.
Al mateix temps, és un plaer seguir la història amb el Google Maps i veure per on es passegen els personatges. Algun dels llocs que hi surten són molt coneguts i, si heu estat a Pequín, segur que els coneixeu (Xizhimen, la part posterior de la Ciutat Prohibida, Xidian…).
Pel que fa a la traducció, tot i que en general és convincent, hi ha alguna cosa que no em quadra, com ara la lògica que s’ha seguit a l’hora de transcriure els noms de gent i llocs. En general, sembla que s’han llegit les normes del pinyin per transcriure els sons, però no s’han seguit per a la unió de les síl·labes que representen els caràcters. Menys en el cas del protagonista, que és en Xiangzi, ens trobem noms com Liu-si-ye (Liu Siye?) o Ren-he (Renhe?). Fins i tot hi ha algun nom que en un lloc apareix traduït i en un altre sense traduir o amb transcripció que deu ser Wade Giles…
No voldria acabar sense parlar de Funambulista, l’editorial que ha publicat aquesta fantàstica història. La veritat és que el llibre en sí és estupend: un format més aviat quadrat, amb la tapa rugosa i els fulls groguencs. Un plaer de tenir-lo a les mans. Només caldria, doncs, repassar la transcripció dels noms propis i topònims i aplicar-hi les normes que s’esmenten a la Guia de estilo para el uso de palabras de origen chino que vam elaborar la gent del grup de recerca TXICC i que té edició en castellà d’Adeli Ediciones (i, en català, de la Direcció General de Política Lingüística).
L'illa deserta 