Etiqueta: literatura xinesa

Au pays du cerf blanc

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Chen Zhongshi. Au pays du cerf blanc.
Editions du Seuil, 2012.816 pàgines.Títol original: 白鹿原.
Traductors: Baoqing Shao, Solange Cruveillé

Una vegada més, un llibre que hauria explicat el mateix amb 200 pàgines menys… això comença a ser una constant en les novel·les per sobre de 500 pàgines. Sembla que es paguin a pes.


La història transcorre a la Xina rural, durant l’època de transició entre la caiguda de la dinastia Qing (1911) i l’arribada al poder dels comunistes (1949). Així, doncs, cobreix un període força ampli durant el qual veiem com les dues famílies protagonistes aconsegueixen el poder i el perden, ara l’una ara l’altra.

Podem veure-hi relacions adúlteres, amors il·lícits i amants repudiats per la família, ritus familiars i tribals, l’arribada i la marxa dels nacionalistes i, amb aquestes anades i vingudes, les “neteges” que es feien entre els seguidors del règim sortint… tot plegat embolicat amb la capa de pseudomisticisme que proporciona la denominació “cérvol blanc”.

En definitiva, un llibre que està força bé, però que potser no caldria haver fet tan llarg.

Northern girls

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès3 comentaris

Shen Keyi. Northern Girls.
e-penguin, 2012.
Edició Kindle (equivalent a 286 pàgines impreses).
Títol original: 北妹.
Traductora: Shelly Bryant

Els temes per a novel·la són inesgotables, i jo encara no havia llegit mai res sobre les noies que migren dels pobles a les grans ciutats xineses per intentar aconseguir una vida millor, lluny de la misèria i dels costums i les tradicions.

Per a mi, doncs aquest llibre ha estat un descobriment, ja que presenta les “aventures” de dues noies que decideixen marxar del seu poble i anar a Shenzhen durant la dècada de 1990. En aquell moment, Shenzhen era una de les poques zones de desenvolupament especial que hi havia a la Xina i gaudia d’una mena d’aura i era l’origen d’un mute de mites i llegendes urbanes que atreien molta gent que volia trobar una feina més ben remunerada que als seus llocs d’origen amb la il·lusió de fer-se rics.

La protagonista de la novel·la, la Xiaohong, és una persona optimista, que no dubta de la capacitat pròpia d’aconseguir el que vol, i que, potser per això, no té prou en compte la capacitat dels altres per posar-li entrebancs o intentar aprofitar-se d’ella. Massa innocent? Naïf? No sabria com definir-la. I tampoc dubta a treure profit del seu propi cos o dels contactes per aconseguir el que es proposa.

En definitiva, aquest llibre reflecteix una realitat que, segurament, continua vigent: la migració interior xinesa, il·legal, cap a les grans ciutats. Si us el llegiu, podreu fer-vos-en una bona idea. Si voleu tenir més informació sobre aquest tema i sobre l’autora, llegiu-vos aquesta entrevista amb ella.

Ah, i el que m’agradaria saber és si us heu fet amics de la protagonista o si, al contrari, l’heu trobada un xic repel·lent… crec que no deixa indiferent.

Canvis

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès3 comentaris

Mo Yan. Canvis.
Edicions 62, 2012.
112 pàgines.
Títol original: 变.
Traductor: Carles Prado-Fonts.

Ai, en Mo Yan… Per més que el llegeixo… no hi connecto. Entenguem-nos bé: les seves històries deixen veure la vida en entorns rurals de la Xina. Són històries reals. Fins aquí, cap objecció. Ara bé, és com aquells cantants tan bons i amb un estil tan marcat que, al final, tot em sona igual… Les coses sempre passen a Gaomi… I el més bo del cas és que sempre que em cau un llibre seu als braços l’acabo llegint…

I ara, per postres, li han donat el premi Nobel de literatura. Hi ha qui creu que se’l mereix, i hi ha qui creu que no. Jo més aviat sóc dels que pensen que no. Però bé, això ho decideix gent amb més criteri que jo, o sigui que no ho discutirem. El que sí que vull destacar és el paper tant important que tenen els traductors a l’hora de premiar els autors que no escriuen en anglès. Mai no me n’havia adonat fins ara: quants membres del jurat suec entenen el xinès? O l’alemany? O l’hongarès? Així, doncs, hem de tenir en compte que el premi és, en certa manera, mèrit del traductor perquè el que llegeix el jurat és la seva traducció, no l’original.

I, és clar, m’he llegit els seus Canvis després de saber que li donaven el premi… i aquesta història m’ha quedat curta. No m’ha semblat que estigués a l’alçada…

De tota manera, sí que hi ha algun aspecte que val la pena destacar, com ara la manera que l’autor té de sortir del seu entorn i prosperar (apuntar-se a l’exèrcit). O bé l’èxit que aconsegueix el seu amic, intrigant i vividor. O l’existència del suborn (ara se’n diu “sobres”), fins i tot a escales ínfimes. Tot de coses que passen a la Xina, en una societat que, després d’estar mig adormida, un bon dia es va despertar i va iniciar l’obertura.

En tot cas, és una narració personal de la vida a la Xina. Si us interessen aquesta mena de vivències, val la pena que us la llegiu.

Carta als Reis 2013

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Ja fa un any que us proposava una llista per als Reis per si encara no sabíeu quin llibre volíeu demanar. Si voleu veure què hi recomanava, feu clic aquí. 

I aquí teniu les propostes per a aquest any. Intentaré ser una mica menys clàssica. 🙂

  • Su Tong. My life as emperor. Hyperion, 2006. Traducció de Howard Goldblatt.
  • Anònim. El erudito de las carcajadas (Jin ping mei). Volum II. Atalanta, 2011. Traducció d’Alicia Relinque.
  • Mo Yan. Canvis. Edicions 62, 2012. Traducció de Carles Prado-Fonts.
  • Yan Lianke. Les jours, les mois, les années. Éditions Philippe Picquier, 2009.
  • Yu Hua. Vivir. Seix Barral, 2010. Traducció d’Anne-Hélène Suárez.
Per començar, voldria destacar que les obres que cito traduïdes al català i al castellà vénen de traductors de total confiança que treballen en la traducció directa del xinès, una cosa no gaire habitual a casa nostra.

Si vau veure la llista de l’any passat, veureu que hi ha dues obres que repeteixen aparició. Són Vivir i El erudito de las carcajadas. La primera us la torno a citar perquè és una de les meves favorites (jo encara no me l’he llegida en castellà, però m’ho marco com a objectiu per al 2013). La segona va per la tercera edició del primer volum i ha publicat el segon. És l’única peça clàssica que he inclòs a la llista.

Pel que fa a la novel·la de Su Tong, encara no me l’he llegida, però sí que he llegit altres coses d’ell i l’argument d’aquesta promet. Quan a Mo Yan, suposo que aquest any havia d’incloure alguna cosa seva, ja que no et donen el Nobel de literatura cada any! Diuen que aquesta obra és una mica diferent del que sol publicar, i per això he triat aquesta. Jo ja la tinc al “prestatge dels llibres per llegir”, i serà dels primers de l’any nou.
Finalment, la novel·la de Yan Lianke la trobareu comentada en aquest bloc. És una peça curteta, dolça i tendra. I molt trista. Però us la recomano molt.
Segurament això serà l’última entrada del 2012, però si sabeu algun altre llibre que valgui la pena demanar als Reis, afegiu-lo als comentaris i en parlarem. I si voleu variar una mica i llegir coses d’altres literatures, passeu per l’Illa deserta, el bloc on parlo dels llibres que llegeixo i que no són només de literatura xinesa.

Bones festes a tothom!

La venda de sang a la Xina

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Aquest cop, us parlaré sobre Dream of Ding Village. Diuen que “lo bueno, si breve, dos veces bueno”, i trobo que aquesta novel·la és ben bé així. No em malinterpreteu: val molt la pena de llegir-la, i ho he fet amb molt de gust, però si hagués durat una mica més hi hauria hagut el perill que el nivell (molt alt en general) comencés a decaure.

M’explicaré millor.

Jo diria que aquest llibre el podem dividir en dos àmbits. D’una banda tenim la narració general, que comença amb la venda de sang a la Xina rural, una venda que no es fa en condicions higièniques suficients i que acaba provocant el ràpid contagi de la sida (sí, suposo que ja sabeu que això és real). A partir d’aquí, Yan retrata amb una gran claredat l’ambient del poble i les relacions entre veïns. Per a mi, aquesta part és una petita joia.

D’altra banda, però, tenim una narració més íntima que queda inclosa en el fil anterior. Es tracta de la història d’una parella de vilatans que inicien la seva relació un cop malalts i després que els rebutgin les parelles respectives. Per a mi, ens alguns punts d’aquesta història hi ha una mica massa de sucre i l’autor s’hi recrea massa.

Tot i això, però, val la pena que us llegiu el llibre. És una bona manera de posar-vos al dia sobre el cas de la venda massiva de sang i el contagi de malalties, que es va comentar força als mitjans de comunicació.

Tampoc podem obviar la feina de la traductora, Cindy Carter, que ha estat molt ben acollida. Aquí podeu trobar una breu entrevista amb ella. Tingueu en compte que aquesta novel·la va ser finalista de la convocatòria del Man Asian Literary Prize 2011, un premi que es concedeix avaluant les obres a partir de la versió en anglès… o sigui que la traducció hi té un paper important.

En resum, Yan Lianke es manté entre els meus autors xinesos preferits, amb un estil molt més fresc i real que d’altres com Mo Yan. I, en canvi, veig que el nom de Mo Yan (i el de Murakami!! :-|) sona com a candidat al Nobel… són coses que no entendré mai…

Finalment, volia dir que, una vegada més, llegir amb el Kindle és una experiència fantàstica que us recomano de totes totes, sobretot en el cas de llibres amb edicions “normals”, sense il·lustracions ni cobertes que els facin memorables. Podeu comprar tant la versió electrònica com la de paper a la web d’Amazon.