Etiqueta: literatura xinesa

Com un pom de flors

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

M’acabo de llegir Noi d’or, noia maragda, de Yiyun Li. És una petita joia refrescant, original i íntima. Una col·lecció de “petits moments” perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l’anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d’una dona soltera o la d’una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més “suats” i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir… i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

Conclusió: si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. Aquí en teniu la referència completa.

Deures d’estiu

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacionsDeixa un comentari

Aquest any tinc deures: se m’ha acumulat la feina i tinc uns quants llibres per llegir. De fet, tot un prestatge (“el prestatge dels llibres per llegir”).

I entre aquests llibres n’hi ha quatre d’autors xinesos:

  • Noi d’or, noia maragda, de Yiyun Li, publicat per Bromera. He llegit altres coses d’aquesta autora, i la veritat és que el recull de relats Los buenos deseos és boníssim, o sigui que repetiré.
  • Au pays du cerf blanc, de Chen Zhongshi, publicat per Seuil. Mai no saps si pots fer cas de les recomanacions d’altres, però d’aquest n’he sentit parlar bé. 
  • Gens de Taipei, de Bai Xianyong, publicat per Picquier poche. No en tinc absolutament cap referència que no sigui el nom del traductor, André Lévy, aparentment de confiança. Serà la primera vegada que llegeixo alguna cosa d’un autor emigrat a Taiwan després de la guerra civil.
  • Mr. Ma & Son, a sojourn in London, de Lao She, publicat per la Foreign Language Press (una edició força carrinclona). Sí, de tant en tant s’han de recuperar els clàssics, encara que ja els hagis llegit. Aquesta és una edició força antiga… potser l’hauria de renovar? En tot cas, un llibre avançat als seus temps que ens parla de la diàspora xinesa i dels canvis de les relacions entre pares i fills.

No sé si me’ls llegiré tots a l’estiu, però els anireu veient passar pel bloc. Si, mentrestant, us en llegiu algun vosaltres… per què no ens en feu cinc cèntims? Podeu fer-ho en forma de comentari a aquesta entrada o escrivint-me directament.

Per cert, aprofito per recomanar-vos que, si aneu a França, aprofiteu l’ocasió i carregueu la vostra secció de literatura oriental, ja que a les ciutats mitjanes-grans tenen unes llibreries fantàstiques amb una àmplia selecció d’autors xinesos, japonesos i coreans. Si aneu a Tolosa, aneu a Ombres blanches. Si aneu a Burdeus, visiteu la llibreria Mollat.

Bon estiu i bona lectura!

“Cuentos chinos”

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant.

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, trobareu la referència completa a la web de la Casa del Llibre.

Contar nuevo de historias viejas

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lu Xun. Contar nuevo de historias viejas.
Ediciones Hiperión, 2001.
211 pàgines.
Títol original: 故事新编.
Traductor: Laureano Ramírez.

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant. 

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, només cal que passeu per la Casa del Llibre o l’encarregueu a la seva web.

Las flores de la guerra

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l’any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me’l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n’esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m’esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui “pujada de to” sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la “curta” (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L’autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d’una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l’exèrcit japonès en l’ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l’església. A partir d’aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s’hi volen refugiar. Falta aigua, menjar… la ciutat no és segura i és difícil d’aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l’autora ha trobat una manera molt bona d’incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d’aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M’ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors…

Si voleu llegir-vos la ressenya de l’editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d’Alfaguara.