Avui us porto un llibre de literatura xinesa… traduït a l’italià. I per què? Doncs perquè l’ha traduït Antonio Paoliello i m’ha semblat un llibre de molta qualitat. Es diu La moglie del mercante e altre donne cinesi, i hi trobareu quatre relats de Xu Dishan i una presentació àmplia i molt didàctica sobre l’autor, escrita pel mateix traductor.
Literatura “perifèrica”
A l’entrevista del Dia del Traductor vàrem parlar amb l’Antonio sobre la literatura sinòfona, és a dir: literatura escrita en xinès per autors que no són de la Xina, sinó de països on hi ha presència xinesa i l’idioma té presència oficial o, tot i ser d’ús minoritari, té prou pes per generar una literatura pròpia. En aquesta mena de llibres, com en el cas que ens ocupa, les històries no passen necessàriament a la Xina continental i els temes que s’hi tracten poden ser diversos dels que estem acostumats a veure en els llibres dels autors xinesos (en el sentit més estricte de la paraula). Xu Dishan és un exemple d’això que dic.
No és que me n’hagi adonat sola, no. Aquest cop m’he llegit la introducció, cosa que no sempre faig (n’hi ha que són massa llargues), i vaig veure que Xu no havia tingut gaire èxit en vida, i no entenia ben bé per què. Després de llegir-me el llibre, sí que ho vaig entendre. Bona part de les seves històries passen en llocs exòtics per a un xinès: Singapur, l’Índia… i el contingut també s’allunya del que es publicava en aquella època: tenim una dona que viu amb dos homes, una altra que emigra a la recerca del seu marit, una altra que…
Així, doncs, no és d’estranyar que no agradés als seus coetanis perquè, per dir-ho d’alguna manera, la seva obra era “poc xinesa”. Segurament, això s’explica pel fet que Xu Dishan va néixer a Taiwan i va viure a Singapur, Bangkok i Cantón, entorn dels “mars del sud”. A més, va estudiar en universitats del món occidental, com ara Oxford. Així, doncs, el seu entorn era força diferent del d’altres autors que van tenir més fortuna quan van publicar.
En resum, La moglie del mercante e altre donne cinesi és un recull de relats que fan de molt bon llegir, on les protagonistes són dones que afronten els problemes amb actitud i esperit resolutiu. No dubten a marxar on calgui per trobar el marit, o a acollir gent a casa seva, encara que això trenqui l’equilibri i l’harmonia familiar. Pel que fa a la traducció, l’he trobat molt àgil i agradable. És la primera que llegeixo d’Antonio Paoliello, però no serà l’última!
Si parlem de literatura xinesa, l’autor d’aquest mes està de moda. Es tracta de Yan Lianke, un dels autors en actiu amb més prestigi, censurat al seu país però estimat igualment i amb una producció constant i molt atractiva. La seva qualitat és tan potent que traspassa fronteres lingüístiques i culturals, fins al punt que enguany una de les seves obres ha guanyat el III Premi de Traducció Marcela de Juan. Es tracta de La muerte del sol, traduïda per Belén Cuadra Mora.
Aquest autor, nascut a la província de Henan el 1958, sap trobar l’equilibri perfecte entre la denúncia social i la creació literària, i això no és massa comú en la literatura xinesa, on les noves generacions donen prioritat a la part “documental” de la creació i no cuiden la part literària de les seves històries. Així, doncs, Yan escriu històries en què sempre hi ha una base real, però les “vesteix” amb una trama rica, descripcions precises i un entorn geogràfic força concret. En general, la seva obra reflecteix l’entorn rural xinès a la zona de les muntanyes de Balou, com si fos el seu Macondo particular, cosa que en molts entorns fa pensar que té alguna cosa en comú amb García Márquez. En la meva humil opinió, com a mínim comparteixen qualitat literària.
Context i obra
El seu context és el nostre, temporalment parlant. Yan reflecteix la societat que li ha tocat viure, i en els seus llibres hi trobareu temes com aquests:
Com podeu veure, els temes són molt actuals i específics. Altres llibres, com ara Los besos de Lenin (ratllant l’esperpent) o Los cuatro libros (sobre el Gran Salt Endavant), no estan tan basats en el nostre dia a dia però són també molt bons. En podeu recuperar les ressenyes al blog, i també en tindreu petits resums a Instagram i Twitter durant aquest mes d’octubre que dediquem a l’autor.
En quins idiomes el puc llegir? I en català, què?
Els dos idiomes als quals s’ha traduït més Yan Lianke i des de fa més temps són el castellà i el francès, tot i que en anglès s’estan posant les piles. En castellà, pràcticament tots els que s’han publicat són cosa d’Automàtica Editorial, que properament treurà un altre dels llibres de l’autor. Les traduccions d’aquesta editorial són en tots els casos de Belén Cuadra Mora, traductora amb una sensibilitat literària poc habitual, les traduccions de la qual són un autèntic plaer per als sentits. En francès podeu recórrer a Editions Picquier, que han traduït molts llibres d’aquest autor i, a més, tenen una selecció de literatura asiàtica molt important.
En català encara no tenim res d’aquest autor, però Les Altres Herbes estan a punt de posar-hi remei: aquest mes d’octubre publicaran per primera vegada en català un llibre de Yan Lianke, traduït per Carla Benet (guanyadora del II Premi de Traducció Marcela de Juan). Esperem que no sigui l’últim que es tradueixi al català!!!!
Com podeu veure, aquest mes l’havíem de dedicar sí o sí a Yan Lianke. Recupereu les ressenyes en aquest blog o seguiu-nos a Instagram i Twitter per rebre petits resums durant aquest mes.
Després de la interrupció del 2020, aquest 2021 tornem a publicar entrevista per celebrar el Dia del Traductor. En aquesta ocasió, tornem als orígens i publicarem únicament una entrevista a un expert en xinès. I dic expert en xinès perquè, habitualment, els traductors en xinès solen tenir diverses facetes. I dic tornar als orígens perquè abans que L’illa deserta fos una illa, el blog Caràcter xinès ja existia.
Tornem al tema. Ja ho hem comentat en entrevistes anteriors: és difícil que un traductor de xinès es pugui guanyar la vida traduint únicament textos d’aquest idioma, i encara menys si parlem només de traducció literària. El nostre convidat d’avui també té aquest perfil: es tracta d’Antonio Paoliello, que oscil·la entre el món de la traducció del xinès a l’italià i el de la docència de l’àmbit xinès. Espero que amb aquesta entrevista pugueu conèixer millor el perfil de l’expert en xinès.
Som-hi!
Antonio, moltíssimes gràcies per voler-nos respondre les preguntes d’avui. Com sempre, començarem per la part de la formació, ja que això ens ajudarà a conèixer el teu perfil i les teves activitats. Així, doncs, si parlem de la formació… per què vas triar el xinès? Quan t’hi vas posar estava de moda o vas ser el friqui del grup com jo?
Gràcies a tu, Sílvia, per convidar-me. Estic molt content de poder xerrar de la feina del traductor literari aquí, en un dels meus blocs favorits! Sempre vaig tenir molt clar que volia estudiar alguna cosa relacionada amb l’Àsia Oriental, i especialment amb el món xinès. Als tretze, catorze anys vaig comentar als meus pares que a la universitat triaria xinès i ells van pensar que “Bueno, ja li passarà, la cosa aquesta”… i mira tu, no em va passar i aquí estic, barallant-me cada dia amb el xinès. I així després del batxillerat (a Itàlia se’n diu “liceo”), vaig decidir estudiar xinès i coreà. Em vaig llicenciar en Llengües i Civilitzacions Orientals a la Università degli Studi di Napoli L’Orientale, que en aquella època era una de les poques universitats italianes on es podien estudiar llengües de l’Àsia i de l’Àfrica. A finals dels noranta, el xinès encara no estava de moda (el japonès, sí), així que jo també vaig ser el “rarillo” del grup.
Aquests estudis universitaris que ens comentes són específicament per a traductors o cobreixen un espectre de vocacions més ampli?
Són estudis força generalistes que cobreixen una mica de tot, des de la llengua fins a les religions, passant per l’arqueologia, la literatura, l’antropologia, però sempre en relació amb la regió geogràfica escollida, que pot ser: Orient Mitjà, Àsia central, Sud-est asiàtic, Àsia oriental, Nord-Àfrica i Àfrica subsahariana. No em vaig formar específicament com a traductor, però a les classes de llengua i literatura de nivell avançat sí que es dedicaven moltes hores a la traducció editorial i a les classes de xinès clàssic també fèiem molta traducció.
Veig que et vas especialitzar en xinès, però, com deies més amunt, també vas fer estudis coreans: vas fer la tesina sobre el bilingüisme de la minoria coreana que viu al nord-est de la Xina i, de fet, vas anar-hi a estudiar. També parles coreà?
Correcte, em vaig especialitzar en xinès clàssic i modern, però també vaig estudiar coreà com a segona llengua oriental i quan vaig marxar a la Xina vaig escollir anar a la zona que abans es deia Manxúria. Allà em vaig apuntar a un curs de coreà (a banda del típic curs de xinès per a estudiants estrangers) i vaig fer recerca sobre l’educació bilingüe de la minoria coreana, sobretot a la provincia de Jilin. Abans sí que parlava una mica de coreà, però se m’ha oblidat gairebé tot el que vaig aprendre perquè després de llavors ja no l’he fet servir mai més.
Val. Estada al nord de la Xina, bilingüisme coreà… i ara veig que un dels teus camps de recerca és la literatura sinomalaia i la taiwanesa, just a l’altre extrem de l’àmbit d’influència xinesa. Com vas passar d’una cosa a l’altra?
La cosa va ser del tot casual: quan vivia i treballava a Hong Kong anava sovint a una de les biblioteques públiques per agafar llibres en xinès. Un dia vaig agafar una antologia de literatura sinòfona de Malàisia publicada a Taiwan. Me’n vaig enamorar completament i se’m va obrir una porta cap a un món que fins llavors no coneixia i del qual mai ningú m’havia parlat. Després vaig decidir passar una temporada llarga a Taiwan i quan vaig començar el doctorat a la UAB vaig escollir centrar-me en la narrativa sinòfona contemporània de Malàisia per investigar temes relacionats amb la identitat xinesa i les relacions amb les altres ètnies del país.
Entenc, doncs, que tu llegeixes literatura en xinès, literatura que no sempre està traduïda a les nostres llengües. Què hauríem de tenir traduït al català o al castellà, que encara no tinguem? Què ens estem perdent?
Llegir en xinès m’agrada moltíssim, i no només per feina, també ho faig per gaudir de literatura que no trobo traduïda a les nostres llengües. Crec que s’està fent una molt bona feina de difusió de la literatura en xinès tant en castellà com en català, encara que, òbviament, es podria traduir molt més, especialment pel que fa a les literatures en xinès una mica més “perifèriques”, o sigui d’autors xinesos no continentals. M’agradaria que algú traduís al castellà i al català la novel·la Niezi (del taiwanès Pai Hsien-yung), un clàssic de la narrativa LGBTI en xinès, publicada per primera vegada el 1983. Se’n poden llegir traduccions a l’anglès (Crystal Boys), al francès (Garçons de cristal) i a l’italià (Il maestro della notte).
Pel que fa a la literatura sinòfona de Malàisia, hi ha moltes obres que m’agradaria llegir en castellà o català. Ja vàrem comentar la Ho Sok Fong aquí al bloc. Però també crec que ens estem perdent el Zhang Guixing, un autor molt prolífic, que escriu en un xinès esplèndid i és capaç de fer-nos viatjar a les selves pluvials de l’illa de Borneo. En anglès es pot llegir la novel·la My South Seas Sleeping Beauty.
Continuem per la banda de la traducció, i per això m’agradaria fer esment de la teva faceta de traductor. Fas només traducció literària o també fas traducció d’altres àmbits?
Malauradament la meva activitat com a traductor és molt marginal dins del meu dia a dia professional. Abans sí que traduïa una mica de tot (webs, material promocional, prospectes de medicaments…) i treballava com a intèrpret, però ara, per falta de temps, només em dedico a la traducció literària i a la recerca/docència.
Parlem, doncs, d’un llibre que has traduït recentment, La moglie del mercante e altre donne cinesi, de Xu Dishan. Què ens pots dir del llibre? Més en general: què ens ofereix aquest autor?
Aquest recull de relats va ser una proposta que vaig fer a una editorial de Torí i que, inesperadament, van decidir publicar amb la condició que hi hagués una bona introducció/contextualització i un bon aparat de notes. És una traducció que defineixo com a “filològica”. Xu Dishan va ser molt important i pioner en diferents àmbits de la cultura xinesa moderna, però d’alguna manera va ser silenciat durant molt de temps, probablement per no ser un autor “polític”. Els relats que apareixen al recull mostren l’evolució artística de l’autor i, sobretot, els seus interessos i coneixements: des de la cultura clàssica xinesa fins a la filosofia cristiana, passant pel budisme, l’islam i el sud-est asiàtic. També m’agrada que molts dels seus textos (i tots els relats d’aquest recull) tinguin dones com a protagonistes.
Has tingut oportunitat de traduir altres llibres? En cas negatiu, t’agradaria fer-ho o prefereixes l’àmbit de la docència?
A part de Xu Dishan, he traduït un relat de Dong Xi que va aparèixer al desembre 2020 a la revista italiana Internazionale. Ara mateix estic traduint una novel·la de literatura sinòfona per a una altra editorial italiana. És una novel·la contemporània, de gran actualitat però amb un punt fantàstic i surrealista. Vaig desitjar moltíssim poder traduir-la, perquè ja l’havia llegida, però no vaig ser jo a fer la proposta. Gràcies a un grup de recerca i de pràctica de la traducció del qual sóc membre, l’Officina Permanente di Traduzionedirigida per Silvia Pozzi (traductora de Yu Hua, Hao Jingfang i Wu Ming-yi, entre d’altres), des de l’editorial em van demanar una prova de traducció. Els hi va agradar i van proposar-me traduir-la. A banda, en aquest moment, també estic traduint (sempre a l’italià) uns relats sino-malais i estic enllestint una proposta per a una altra editorial.
La traducció m’agrada moltíssim i si pogués em passaria tot el dia traduint, però a Itàlia (i aquí) no es pot viure només de la traducció literària del xinès i per això també sóc professor investigador de llengua, literatura i traducció xineses a la Università di Milano-Bicocca. Com que fer recerca també sempre ha sigut una de les meves passions, no em puc queixar. A més, sovint faig recerca sobre aspectes de textos literaris que en algun moment he traduït o m’hagués agradat traduir.
Dins de l’àmbit de la docència, has impartit assignatures diverses de literatura i de llengua. En tens alguna de preferida?
La meva assignatura preferida és segurament la de xinès clàssic que vaig impartir durant uns quants cursos a la UAB. És una assignatura que vaig muntar de zero: vaig gaudir moltíssim escollint els textos, presentant els autors i explicant la gramàtica d’una llengua tan diferent no només de les nostres sinó també del xinès modern. I, sobretot, em va donar molta satisfacció veure com els alumnes s’hi engrescaven i acabaven apassionant-se per aquesta llengua.
Voldria tancar l’entrevista aprofondint en la literatura xinesa. Vist que una de les teves especialitats és el xinès clàssic, ens podries recomanar algun llibre de literatura clàssica?
De la literatura escrita en llengua clàssica m’agraden molt els textos filosòfics com ara el Lunheng de Wang Chong, un pensador força independent de la Xina clàssica. De la seva obra hi ha moltes traduccions a l’anglès i al francès. Però també m’agrada llegir chuanqi d’època Tang. Hi ha, per exemple, un petit recull en edició bilingüe xinès-italià (traducció de Barbara Bisetto) que es diu Il laccio scarlatto i que sempre aconsello a tothom que vulgui apropar-se a la literatura en llengua clàssica. Són històries romàntiques, però també són relats que ens apropen a una Xina molt llunyana no només geogràficament sinó també temporalment. Històries que ens fan comprendre que alguns sentiments són universals i intemporals.
Això és tot, Antonio. Ha estat una conversa molt interessant que ens ha fet conèixer moltes coses de tu i de la literatura xinesa (jo la primera!). Moltes gràcies un cop més per la paciència. Espero que tinguis un molt bon Dia de la Traducció i que continuïs ampliant coneixements… i traduccions! De moment, llegirem i comentarem La moglie del mercante a la propera entrada de Caràcter xinès.
Amb aquesta entrada sobre Lu Xun iniciem un seguit de publicacions pensades per difondre la literatura xinesa entre els lectors que no la coneixen gaire… o gens. No són escrits pensats per a erudits o especialistes d’aquest camp, que tenen coneixements avançats, sinó textos que tenen la humil intenció de despertar l’interès entre el públic no especialista.
Per aquest motiu, hem triat un dels autors més coneguts internacionalment i amb una escriptura de qualitat però senzilla que pot arribar als lectors d’arreu del món. Esperem que us agradi!
Autor
Lu Xun és un dels autors xinesos més traduïts i és considerat el pare de la literatura xinesa moderna. Nascut el 1881 i mort el 1936, va viure la caiguda de la dinastia Qing, l’última que va regnar al seu país, i tot el període de canvi que va seguir, amb totes les turbulències i els canvis que acabar donant lloc al règim actual. Cal dir que el nom amb què és conegut arreu del món no és el seu nom real, sino que es tracta d’un pseudònim: el seu nom de naixement era Zhou Shuren.
De ben petit, va cursar estudis tradicionals, però després va rebre un ensenyament de tipus occidental i fins i tot va viure una temporada al Japó, on va començar estudis de medicina, que va deixar córrer per tornar a la Xina. Ja tornat al país, va començar a publicar i va formar part d’associacions d’escriptors i va ajudar-ne alguns, com ara Xiao Hong. Si voleu més informació sobre la seva vida i accions, podeu llegir-vos Regresar a China, de Carles Prado-Fonts, que tracta la figura d’aquest autor, així com de Lao She i Qian Zhongshu. També trobareu informació més resumida en aquest article del mateix Carles Prado publicat a Visat.
Context històric
A principis del segle XX, la llengua xinesa va iniciar un procés de transformació que la va acostar al poble. Fins en aquell moment, l’escriptura es feia principalment en llengua clàssica (wenyan 文言), que utilitzava caràcters tradicionals i estava força allunyada de la llengua oral. En aquell moment de canvi total, però, es va començar a escriure en xinès vernacle, que rep el nom de baihua (白话) i que es basa en el mandarí oral. Aquesta variant no és nova d’aquell moment, però sí que ho és l’increment de l’ús. De fet, després d’evolucionar durant el segle XX, és la llengua que s’utilitza avui dia.
Tot i que Lu Xun havia escrit en xinès clàssic, va ser dels primers que va utilitzar aquesta “llengua moderna”. Això, juntament amb els temes que tocava, relacionats amb el moment de canvi, el va fer més proper al públic i, segurament, la seva popularitat es va veure beneficiada.
Obres destacades
Lu Xun és un autor molt complet i va escriure pràcticament de tot, des d’assaig fins a ficció, passant per la poesia. A continuació trobareu uns quants títols de la seva extensa obra, que us cito en l’idioma en què els he llegit o que podeu trobar més fàcilment:
Diari d’un boig i altres relats. Traducció de Carles Prado-Fonts publicada per Edicions de 1984. Aquest llibre inclou alguns dels seus relats més coneguts:
Mala herba. Traducció de Séan Golden i Marisa Presas publicada per Edicions 62.
Tingueu en compte que, en la literatura xinesa, els relats breus (o novel·les curtes) tenen un paper molt destacat, i podríem dir que se’ls dona la mateixa importància que nosaltres donem a les novel·les. “Diari d’un boig”, per exemple, tot i ser un relat no gaire llarg, és una de les peces clau no només de l’obra de Lu Xun sinó, també, de la literatura moderna xinesa. Si llegiu el llibre que conté aquest relat, veureu que l’autor fa una crítica social molt fina que no es limita a la crítica nua sinó que es revesteix de pinzellades costumistes que afegeixen valor a l’obra.
Finalment, pel que fa a les altres dues obres, Contar nuevo de historias viejas es tracta d’un recull de llegendes populars xineses recreades per l’autor que ens acosta a la cultura xinesa amb la seva reinterpretació, mentre que Mala herba és un recull de poesia.
Conclusió
El concepte “pare de la literatura xinesa moderna” pot semblar una mica exagerat, però si llegiu alguna de les seves obres i la compareu amb alguna obra més clàssica veureu que no va desencaminat. La seva obra és molt diferent de les grans novel·les anteriors, i sí que marca en certa manera l’arribada d’una literatura més actual i crítica amb el que veu.
Per postres, la seva obra ha envellit molt dignament i es pot llegir pràcticament com si s’hagués escrit avui dia. En definitiva, si voleu entrar en el món de la literatura xinesa Lu Xun és un bon autor per començar. I el teniu en català.
Si voleu fer alguna aportació o pregunta, aprofiteu l’espai dels comentaris!!!
Record of Regret, de Dong Xi, és una recomanació de lectura de fa temps d’Antonio Paoliello, amb qui vaig col·laborar fa un mesos per a les recomanacions de lectura per celebrar l’any nou xinès. I, encara que no ho sembli, jo les recomanacions que em criden l’atenció me les guardo i, tot i que tardo molt, me les llegeixo. I aquest és el cas del llibre del qual us vull parlar avui.
Podríem dir que Record of Regret és una baixada als inferns molt particular del protagonista, en Ceng Guangxian, que no sap tenir la boca tancada. Si penseu que “en boca tancada no entren mosques”, podem dir que aquest bon home hi té un eixam. Tot comença quan ell, de petit,
[INICI ESPÒILER]
fa públic que el seu pare s’entén amb la veïna. Això sera l’inici de la caiguda en desgràcia de la família i la primera de les seves ficades de pota. I, és clar, a partir d’aquí tot fa baixada.
[FINAL ESPÒILER]
Durant el llibre veurem una part molt important de la història de la Xina, des de la Revolució Cultural fins pràcticament l’actualitat. Veurem, per exemple, l’aparició dels guardes rojos i dels equips de propaganda, així com la campanya d’enviar joves de ciutat al camp. La gràcia d’aquests fets, però, és que l’autor no els presenta com a grandíssims drames, sinó que ens els mostra inserits en la vida quotidiana de la gent i veiem els efectes que van tenir en la vida de la gent normal. No us espereu exèrcits d’estudiants desfermats cridant el nom de Mao ni pagesos morts de gana, sinó l’evolució d’una societat que no sempre avançava a cops de destral.
Finalment, deixarem enrere l’època de Mao per entrar als anys 80, els anys d’obertura anteriors al desastre de Tian’anmen. Així, veurem els canvis des de la perspectiva del personatge, que haurà passat uns quants anys fora de la societat, cosa que el fa ser més conscient d’aquesta evolució.
Amb aquest llibre, Dong Xi ens fa veure, entre altres coses, el poder que tenen les decisions que, de vegades, prenem massa a la lleugera. Que les tries que fem ens poden portar per un camí diametralment oposat al que volíem iniciar. Que aquestes tries tenen conseqüències per a nosaltres i, també, per als qui ens envolten. Diria que és un llibre que, si te’l llegeixes tal qual, no sembla un gran què. Això pot ser perquè l’estil de l’autor és directe i despullat, centrat en què passa i no en la manera d’explicar-ho ni en la descripció de la situació. Així, doncs, la gràcia està en pair-lo i, després, reflexionar sobre el que hi surt per veure que, al final, Dong Xi ens ha donat una lliçó d’història i, també, d’ètica social aplicada a la pràctica. No és un llibre que t’atrapi des de la primera pàgina, però al final es fa llegir. També he de dir que és la primera traducció del xinès a l’anglès en molt de temps que em llegeixo sense reticències. Enhorabona, doncs, a Dylan Levi King que, a més, fa una nota introductòria sobre l’autor més que correcta.
L'illa deserta 