La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov

La muerte del vazir-mujtar és una joieta de les que publica Automática Editorial. La veritat és que em va costar una mica d’entrar-hi, ja que hi ha un repartiment coral, ple de noms russos i del Caucas, que costa una mica d’integrar. Un cop dins, però, la història se segueix perfectament.

Heu de tenir en compte que la gran majoria dels personatges que apareixen en aquest llibre són reals. Sí, Yuri Tyniánov va voler recrear l’ambient i la situació que hi havia pels volts del 1828 al Caucas, on van enviar Aleksandr Griboiédov (personatge real) perquè hi fes de vazir-mujtar (una mena de ministre plenipotenciari). Així, doncs, aquest és un d’aquells casos en què, només veient el títol, ja sabem com acabarà la cosa i en què gran part del divertiment i l’interès consisteix a saber com s’ha arribat a aquest drama.

Així, trobem que Griboiédov, que havia negociat un tractat de pau amb Pèrsia, torna a Sant Petersburg i, com a “premi”, l’envien altre cop a aquest país amb una mena de càrrec diplomàtic. A partir d’aquí, l’autor ens mostra amb tota riquesa de detall la societat russa del moment, els tinglados de la burocràcia i les intrigues de palau, el camí cap al Caucas i totes les històries que passen durant aquest camí. Com ja hem dit, es tracta d’un text basat en fets reals on apareixen personatges reals, i per això té la seva gràcia veure-hi personatges com ara Puixkin, que apareix entre les coneixences del protagonista.

És un llibre per a la lectura tranquil·la, sobretot perquè la traducció és acadèmica, en el sentit que hi ha moltes notes a peu de pàgina que ajuden a situar alguns dels personatges històrics que hi apareixen. De fet, jo crec que algunes s’haurien pogut estalviar o fer més curtes, però també entenc que aporten riquesa al context. En aquest sentit, cal destacar la feina del traductor, Fernando Otero Macías, que ha fet una traducció que s’intueix impecable.

En resum, si us agrada la novel·la històrica i voleu viatjar a una regió que surt tot sovint a les notícies però que, en realitat, no coneixem a fons, La muerte del vazir-mujtar és una bona opció i, també, és una aposta decidida de Automática Editorial, que té una selecció d’autors russos i del seu àmbit d’influència molt àmplia. Si voleu més obres d’aquest àmbit, la mateixa editorial té coses tan boniques com Abecedario de pólvora.

1793, de Niklas Natt og Dag

Bé, ara sí que sí. A la segona va la vençuda i he pogut acabar “1793”, de Niklas Natt Och Dag (cognom curiós, si més no: Nit i Dia; és real?). Total, que està bé “però”. Anem a pams.

El llibre està molt ben escrit i té interès, però el problema és que me l’havien “venut” com a novel·la negra i, tot i que hi ha una investigació policial pel mig, jo més aviat diria que és novel·la històrica. Bé, ho dic jo i ho diu l’autor al postfaci que tanca el llibre.

Així, si l’entenem com a noir nòrdic, no arriba a l’altura de la sèrie de Harry Hole o de Sebastian Bergmann (per dir-ne un de suec), que per a mi són els dos super top de la novel·la escandinava d’acció. Hi ha sang, sí, però no hi ha tanta intriga com a les dues sèries que us comento, i no hi ha tantes giragonses. En aquest sentit, li sobrarien unes quantes pàgines i es fa lent d’entrar en matèria.

En canvi, si l’entenem com a novel·la històrica sí que té un què. És interessant el retrat que l’autor fa de l’Estocolm de l’època, que no té res a veure amb la magnífica ciutat que és avui dia, neta i, malgrat la foscor hivernal, lluminosa. La ciutat que veiem és coetània de la Revolució Francesa, plena de pobresa, decrepitud moral, abusos… una pena de societat, cosa que segurament era força comú a l’Europa de l’època.

Dit això, els protagonistes són Mickel Cardell i Cecil Winge, tots dos amb problemes físics: a un li falta un braç i l’altre és tísic amb un estat avançat de la malaltia. Això sí, és tossut com una mula!!!!

Com deveu suposar, al final aconsegueixen aclarir el misteri: qui és el tros de cos que es troben una nit d’hivern? qui l’ha mort?

A partir d’aquí, sou vosaltres qui heu de decidir si ho voleu esbrinar… o no. 😉

I la propera lectura toca en català! 😬

(Publicat a l’instagram de @lilladeserta)

The stolen bicycle

The Stolen Bicycle

Wu Ming-yi. The stolen bicycle.
Traductor: Darryl Sterk.
Editorial: Text publishing.
416 pàgines.

Fa un temps vaig llegir una altra obra de Wu Ming-yi amb la qual no vaig acabar de connectar: The Man with the Compound Eyes. Així, doncs, era una mica reticent a llegir The Stolen Bicycle. Quan em van deixar el llibre, però, ja no vaig tenir excusa…

I la veritat és que m’ha agradat molt llegir-lo, ja que és un llibre molt treballat i de lectura agradable que no es fa gens llarg, tot i les 400 pàgines al llarg de les quals es desplega. L’única cosa que podria retreure-li a l’autor és que, de vegades, hi ha digressions tan llargues que costa resituar-se quan s’acaben. Pel que fa a la resta, però, és impecable. Per alguna cosa va ser candidat al Man Booker Prize 2018.

The Stolen Bicycle: una, dues o moltes històries?

Aquest llibre combina de manera força reeixida tot un munt d’històries més o menys curtes que conflueixen en una trama que és la del protagonista, que vol saber coses de son pare a través d’una bicicleta.

La bicicleta ja no la té ell ni la seva família, sinó que la van robar fa molts anys. A partir d’aquí, en Ch’eng li segueix la pista i va coneixent tot de persones que l’ajuden i que, com deia més amunt, aporten les seves històries. I és amb aquestes històries i les de la família que l’autor ens porta enrere en el temps.

Què més hi ha?

Com deia, l’argument principal és la recerca d’una bicicleta per part del protagonista. Ara bé, hi trobem altres coses com ara aquestes:

  • Bicicletes. L’autor va intercalant fragments relatius a models antics de bicicleta, i ens explica en quin moment història es feien servir. Són models que tenen a veure amb la història. També hi ha uns dibuixos preciosos del model corresponent.
  • Ocupació japonesa de Taiwan. No coneixia gaire cosa d’aquest aspecte, o sigui que ha estat molt interessant veure com va calar en la vida de l’illa.
  • Habitants aborígens. No sé si és la manera més adequada de dir-ho, aborígens. En tot cas, el llibre ens presenta una societat que avança a tres vies: àmbit japonès, àmbit xinès i àmbit aborígen. Ho podeu veure, també, en els noms que fa servir.
  • Segona Guerra Mundial. Veurem com va afectar aquest desastre a l’illa i als seus habitants; també hi veurem pinzellades de la guerra al sud-est asiàtic; per exemple: el tren Thai-Burma del qual també ens parla Richard Flanagan a L’estret camí cap al nord profund.

En definitiva, The Stolen Bicycle és un llibre molt més atractiu que l’anterior que havia llegir de Wu Ming-Yi. Així mateix, la traducció s’intueix molt treballada, tot i que en alguns punts hi ha alguns typos o errades de concordança. Si us decidiu a llegir-lo, no us perdeu el comentari final del traductor, Darryl Sterk, que us aportarà informació per entendre determinats aspectes de la història.

Sotanes italianes

Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.