Ahir em vaig acabar La sesta stagione, de Carlo Pedini. I sí, encara que pel títol no sembli, aquest va de capellans. O, per ser políticament correctes, diré que veiem la història de gran part del segle XX a Itàlia a través dels ulls d’un grup de capellans (comença a la dècada de 1930 i acaba a finals de segle).

En aquest llibre no només veiem l’evolució política i de la societat d’un petit poble (imaginari) de la Toscana, sinó que veiem també com l’avarícia i l’ambició tenen lloc entre els religiosos. En aquest sentit, l’enfrontament entre el “capellà bo” i el “capellà dolent” es manté tot al llarg de la novel·la.

És un bon totxo: gairebé 700 pàgines. No es fa pesat, tot i que en determinats punts els comentaris sobre música o església (i tota la parafernàlia que l’acompanya) m’ha desorientat una mica. El que m’ha agradat més és que, en certa manera, és com veure una d’aquelles pel·lícules de la Sofia Loren amb una Itàlia que, al final, he acabat mig inventant-me…

Al final del llibre, però, hi ha un comentari de l’autor que us podeu saltar. Trobo una mica pedant autocomparar-se amb Joyce i Mann…

En definitiva, no és el millor dels que he llegit, però si teniu curiositat per la història italiana i voleu descobrir-la des d’un punt de vista menys “suat”, us pot agradar. La referència completa la trobareu, per exemple, a amazon.