El passat i els càstigs

Yu Hua. El passat i els càstigs.
Les males herbes, 2013.
Títol original: 往事与刑罚.
Traductor: Carla Benet.

Que bèstia que pot arribar a ser Yu Hua quan escriu. És la primera vegada que, enganxada al llibre, en plena Diagonal, m’he hagut de controlar: em van venir ganes de vomitar mentre llegia l’escena on un boig s’autolesiona. Brutal.

Ja m’ho havien dit: vigila, que és un llibre molt fort. I ho és. Violència, mals tractes, situacions desesperades, desgràcies imprevistes. I tot en menys de 200 pàgines. M’ha deixat totalment fora de combat, i ara m’estic recuperant llegint un llibre més tranquil·let (però no menys interessant). De fet, no em queixo. Al contrari, estic contentíssima d’haver-me’l llegit! Jo, quan llegeixo un llibre o veig una películ·la, espero que em faci sentir alguna cosa, ja sigui bona o dolenta. Si em deixen indiferent, senyal que no m’ha agradat gaire. I, en aquest sentit, aquest llibret minúscul, que gairebé sembla un llibret de missa, ha complert de sobra les meves expectatives.

Què hi trobareu? Doncs hi trobareu quatre relats. Els que més m’han agradat (o, en aquest cas, potser seria millor dir “colpit”) són “1986” i “Una realitat una mica diferent”. El primer explica el cas d’un home que pateix de ple la Revolució Cultural i que es torna boig, i també veiem quin efecte té això en la família. Pel que fa al segon, gira al voltant de la mort d’un nen a mans d’un altre nen, i de com això genera una espiral de violència que fa que tot acabi molt malament. No us puc explicar gaire res més sense fer-vos un spoiler.

Pel que fa a la traducció, de la Carla Benet, molt bona, també. Si els relats m’han arribat a tocar tant a fons, és just i lògic pensar que la traducció hi ha ajudat. Frases ben estructurades, amb una redacció molt adaptada a la nostra llengua, cosa que no sempre et trobes en traduccions d’idiomes tan llunyans. Només li qüestionaria l’ús que fa dels caràcters xinesos al principi del llibre, sense transcripció en pinyin perquè el lector es faci una idea (o, directament, la traducció del concepte). Però que consti que no és un error de traducció, sinó una qüestió de criteri.

Pel que fa a l’edició, de l’editorial Les males herbes, també m’ha agradat molt. És un llibre petitó, fàcil de portar, amb un preu molt assequible i que ve de gust tocar. Crec que l’encàrrec d’aquesta traducció ha estat molt encertada, ja que Yu Hua és, per a mi, un dels escriptors xinesos més capaços i brillants i crec que, amb el temps, pot ser un bon candidat al premi Nobel de literatura. No exagero: l’amplitud de temes que toca en les seves obres, la capacitat per emocionar-te i fer-te entrar en la història que explica, l’amplitud de registres que té, etc., fan que, per a mi, sigui un autor molt més complet que altres que han rebut el Nobel.

En la part més emotiva del tema, no volia acabar aquesta entrada sense dir-vos que m’ha agradat molt saber que tinc una editorial a Gràcia, just al darrere de casa (literalment, menys de 100 metres), Les males herbes, que ha estat capaç de detectar una gran obra i d’acostar-nos-la traduint-la directament del xinès. Una aposta que espero que mantinguin en el futur. També vull aprofitar l’ocasió per dir-vos que si voleu trobar el llibre al nostre barri, el llibre el podeu trobar a Espai literari una nova adquisició del nostre assortiment de llibreries que aposta per les editorials petites i per les obres autoeditades.

I tot plegat, ho podeu rematar venint a la conferència que Yu Hua farà a Barcelona dimarts dia 5 de novembre al CCCB. Espero que l’entrada us n’hagi fet venir ganes.

Gens de Taipei

Bai Xianyong. Gens de Taipei.
Picquier poche, 2000.
275 pàgines.
Títol original: 台北人.
Traductor: André Levy.

El que té de peculiar aquest llibre és que és un recull d’històries sobre gent que va emigrar a Taipei. Relats que expliquen experiències o detalls de la vida d’antics soldats, prostitutes… de fet, el mateix autor va emigrar-hi.

En realitat, si hem de fer cas d’aquest llibre, sembla que la pràctica totalitat de la gent que va emigrar de la Xina després de la derrota dels nacionalistes fossin, bàsicament, dames de companyia i membres de l’exèrcit. I en aquestes petites narracions podem veure com van intentar refer la seva vida i com se la guanyaven.

Són històries que tracten aspectes concrets o períodes breus, que recorden una mica les de Yiyun Li (o potser hauria de dir que les d’ella recorden les de Bai Xianyong?), i el que les fa especials, potser, és que l’autor és un dels que va emigrar de la Xina després de la gran guerra.

En resum, us agradarà si us agraden els relats curts, però no us espereu res espectacular. Si voleu llegir alguna altra opinió, en trobareu una aquí.

Noi d’or, noia maragda

Yiyun Li. Noi d’or, noia maragda.
Bromera, 2012.
243 pàgines.
Títol original: Gold boy, emerald girl.
Traductora: Ainara Munt Ojanguren.

Refrescant, original i íntima. Una col·lecció de “petits moments” perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l’anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d’una dona soltera o la d’una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més “suats” i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir… i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

En definitiva, si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. I, si no us heu llegir el seu altre recull, compreu-vos-el també!

Deures d’estiu

Aquest any tinc deures: se m’ha acumulat la feina i tinc uns quants llibres per llegir. De fet, tot un prestatge (“el prestatge dels llibres per llegir”).

I entre aquests llibres n’hi ha quatre d’autors xinesos:

  • Noi d’or, noia maragda, de Yiyun Li, publicat per Bromera. He llegit altres coses d’aquesta autora, i la veritat és que el recull de relats Los buenos deseos és boníssim, o sigui que repetiré.
  • Au pays du cerf blanc, de Chen Zhongshi, publicat per Seuil. Mai no saps si pots fer cas de les recomanacions d’altres, però d’aquest n’he sentit parlar bé. 
  • Gens de Taipei, de Bai Xianyong, publicat per Picquier poche. No en tinc absolutament cap referència que no sigui el nom del traductor, André Lévy, aparentment de confiança. Serà la primera vegada que llegeixo alguna cosa d’un autor emigrat a Taiwan després de la guerra civil.
  • Mr. Ma & Son, a sojourn in London, de Lao She, publicat per la Foreign Language Press (una edició força carrinclona). Sí, de tant en tant s’han de recuperar els clàssics, encara que ja els hagis llegit. Aquesta és una edició força antiga… potser l’hauria de renovar? En tot cas, un llibre avançat als seus temps que ens parla de la diàspora xinesa i dels canvis de les relacions entre pares i fills.

No sé si me’ls llegiré tots a l’estiu, però els anireu veient passar pel bloc. Si, mentrestant, us en llegiu algun vosaltres… per què no ens en feu cinc cèntims? Podeu fer-ho en forma de comentari a aquesta entrada o escrivint-me directament.

Per cert, aprofito per recomanar-vos que, si aneu a França, aprofiteu l’ocasió i carregueu la vostra secció de literatura oriental, ja que a les ciutats mitjanes-grans tenen unes llibreries fantàstiques amb una àmplia selecció d’autors xinesos, japonesos i coreans. Si aneu a Tolosa, aneu a Ombres blanches. Si aneu a Burdeus, visiteu la llibreria Mollat.

Bon estiu i bona lectura!

Contar nuevo de historias viejas

Lu Xun. Contar nuevo de historias viejas.
Ediciones Hiperión, 2001.
211 pàgines.
Títol original: 故事新编.
Traductor: Laureano Ramírez.

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant. 

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, només cal que passeu per la Casa del Llibre o l’encarregueu a la seva web.