Etiqueta: vida quotidiana

I am China

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

I_am_chinaXiaolu Guo. I am China.
Ed. Random House, Vintage Books, juny 2015.
384 pàgines.

Avui toca parlar de I am China, de Xiaolu Guo. Es tracta d’un llibre romanticot que ens explica la història d’un noi i una noia xinesos que s’acaben separant arran de l’expulsió del noi de la Xina.

Qui l’expulsa? Per què? Totes dues preguntes troben la resposta en el llibre, que està estructurat a partir de les cartes que s’intercanvien ells dos i que va traduint la Iona, una traductora de xinès que viu a Londres i que va descobrint la història de la parella al mateix temps que nosaltres.

És ella, la Iona, qui fa de connexió entre les cartes de l’un i de l’altre, ja que l’autor la fa servir de narrador per emmarcar la situació en què s’ha escrit cada carta. On són, què ha passat, qui és el pare del noi, què li passa al de la noia, etc.

Al mateix temps també anem descobrint la història de la Iona: què fa, amb qui es relaciona…

La història de la parella ens permet fer ullades breus a la història recent de la Xina i al paper que hi tenen els dissidents i altres membres alternatius de la societat, i aquesta part està molt bé. També considero que està molt ben pensada l’estructura epistolar, amb la qual podem veure la mateixa realitat des de diversos punts de vista.

La llàstima, per a mi, és que al final la trama romàntica tirant a rosa acaba tenint més importància de la que crec que li pertocaria a un relat amb matisos polítics i d’actualitat, però suposo que a altres lectors sí que els pot agradar. No provaré A concise Chinese-English dictionary for lovers.

Don Quichotte sur le Yangtsé

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Don Quichotte sur le Yangste´.inddBi Feiyu. Don Quichotte sur le Yangtsé.
Traductora: Myriam Kryger.
Éditions Philippe Picquier, març 2016.
Títol original: 苏北少年堂吉诃德.

En aquest llibre, Bi Feiyu ens explica la seva infantesa. Això no seria interessant si no fos que els seus primers anys van coincidir amb una època especialment convulsa en el món xinès: va viure la part més dura del maoisme i les seves campanyes. I, en lloc d’explicar-nos-ho fent servir la ficció, ha decidit utilitzar les seves pròpies vivències perquè veiem com eren les coses aleshores.

Trobareu que el llibre està estructurat com si fos un manual, amb una divisió clara en parts com ara

  • vestits,
  • menjar,
  • habitatge,
  • costums,

que al seu torn es divideixen en capítols dedicats a coses concretes com ara “apedaçar la roba”. És una manera molt atractiva de presentar-nos aspectes concrets de la vida quotidiana, com si escrivís un diari, una mena de mosaic que cobreix la pràctica totalitat de la seva infantesa. Hi veiem, per exemple, la Revolució Cultural, o les campanyes contra els “dretistes”, que van afectar de ple el seu pare i, de retruc, tota la família.

És un llibre que ens presenta la realitat sense gaires ornaments, i ens ofereix un retrat especialment vívid de la vida al camp. Tal com diu ell:

"Les veus dels pagesos no s'han pogut fer sentir mai per explicar els seus drames. Els seus cadàvers no són més que números en una estadística. Les seves veus no surten a la història. I cal fer-les sentir."
"Tenir propietat privada era un delicte. Tot era de l'estat."

I podríem seguir amb moltes altres.

Així, doncs, tot i que jo, veient el títol del llibre, m’esperava una altra cosa, considero que ha estat enriquidor llegir-me’l i que Bi Feiyu és un dels autors que millor sap explicar-me les coses. Si voleu llegir-ne una mostra, al web de l’editorial, Editions Philippe Picquier, hi trobareu un pdf per anar fent boca.

Dollari la mia passione

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Zhu Wen. Dollari la mia passione.
Traductores: Maria Gottardo i Monica Morzenti.
Metropoli d’Asia.
Versió Kindle, equivalent a 288 pàgines.
dollari-passioneAquest llibre conté sis relats, encapçalats per “Dollari la mia passione”, que és el que dóna nom al llibre. I, per a mi, és el més fluix. Es tracta de la història d’un noi que valora molt els diners i que rep la visita del seu pare, que vol anar a trobar el seu fill petit (germà del noi). Tot i el títol, però, no hi he trobat aquesta fam pels diners que fa preveure…
Afortunadament, però, a mida que anem avançant i canviant d’història, la cosa millora. El segon relat, que tracta sobre un viatge en vaixell per un riu xinès, ens transmet l’agobiament que implica tenir sempre algú a sobre, pendent de què fas i què deixes de fer. Millor que l’anterior, però la cosa encara pot millorar més.
Les històries centrals són les que porten el pes de la recopilació. A “Una nit a l’hospital” veiem el funcionament del sistema sanitari xinès, com els familiars s’han de fer càrrec dels ingressats 24 hores al dia, i, sobretot, veiem l’enfrontament entre el “sogre” i el “gendre”, l’odi, la ràbia… A “Rodes”, en canvi, el protagonista s’enfronta a la petita màfia que regeix el dia a dia de moltes ciutats xineses. Segueix la història sobre Xiao Xie, un noi que està fart de la feina, en una empresa estatal fallida, i no aconsegueix marxar-ne. Tanca la recopilació una història que arrenca quan una parella va a comprar carn i no es refien que els l’hagin pesat bé.
En resum, és un llibre que vaig començar pensant “Uix!” i que, a mesura que m’hi vaig endinsar, em va agradant més i més. Si us agraden els relats curts, és una bona opció. El trobareu en italià i, també, en anglès. Podeu trobar la versió en paper i electrònica a Amazon.

Quatre générations sous un même toit

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Lao She. Quatre générations sous un même toit.
Gallimard-Folio, 1998.
706 pàgines.
Títol original: 四世同堂.
Traductor: Jing-Yi Xiao.


Quina història! Quants personatges! Quants embolics! I només m’he llegit el primer volum! Però crec que no em llegiré el segon ni el tercer. Ja me n’he fet una bona idea.

No és que el llibre no sigui bo, no. La història enganxa, coneixes els personatges, et sembla que veus les cases tal com són, el hutong, tot plegat. I, si coneixes una mica Pequín, és molt agradable reconèixer els llocs (Xidan, Beisanhuan… ). Però, per al meu gust, tot queda massa embolicat en una mena de panfleto nacionalista. Que no dic que no tingui raó de ser, però a mi m’ha sobrat. Potser a Lao She li sobraria segons què de Victus. Anem a pams.

Aquest llibre (en podríem dir “trilogia”, seguint els criteris d’avui dia) el va escriure Lao She entre 1940 i 1942, en plena ocupació japonesa de la Xina (1937-1945). L’autor, doncs, fa servir els habitants d’un hutong de Pequín per descriure una barreja de la vida diària en aquests petits barris amb la situació que es vivia arran de l’ocupació japonesa.

En la part inicial, ens presenta els personatges de la novel·la, encapçalats per la família Qi, la que té quatre generacions sota un mateix sostre i que és la més antiga del barri. Poc a poc, ens va presentant la resta de veïns, que cobreixen un ventall molt ampli de perfils: professionals de tota la vida, vividors, gent senzilla, artistes, “quiero-y-no-puedos”… hi ha una mica de tot.

Quan ja ens els té presentats, passem a l’acció: Pequín acaba de caure en mans dels japonesos, i ara cal veure com tota la gent que hem conegut reacciona davant d’aquest fet i com es posiciona. Alguns marxen d’amagat per unir-se a l’exèrcit de defensa del país, altres intenten treure profit de la situació tan convulsa per aconseguir feines amb una bona posició, encara que això impliqui convertir-se en col·laboracionista… i aquí és on ve la part que em sobra: una insistència gairebé obsessiva a parlar del caràcter xinès, exaltar el caràcter nacional propi per comparació amb el dels invasors, pàgines i pàgines en què un dels protagonistes, Ruixian, dóna voltes i més voltes al paper que ha de tenir ell, com a proveïdor de les necessitats de la família i com a patriota xinès.

No sé, potser no calia parlar-ne tant: “He de fer això? He de fer lu altre? He d’anar aquí? He d’anar allà?”. Hi ha un recargolament excessiu del pensament del noi (em recorda altres obres, com Crim i càstig, on el protagonista es pregunta constantment què ha de fer i per què li passa el que li passa). També entenc que, en el moment en què Lao She va escriure el llibre, devia estar profundament afectat per la situació, i suposo que quan es va publicar (1949) tenia tot el sentit veure per escrit totes aquestes reflexions. Però, és clar, el temps passa, i potser aquest llibre no ha envellit tan bé com altres llibres seus (no deixaré mai de recomanar Mr. Ma and Son).

En resum, crec que, tot i la part més pamfletària, és un bon llibre. La prova “del algodón” és que no me l’he desenganxat de les mans fins arribar al final. La descripció dels llocs i les situacions és impecable, i en pràcticament tot el llibre tens la sensació d’estar veient una pel·lícula. I, per a mi, això és molt bo. De tota manera, crec que amb 700 pàgines ja n’he tingut prou per fer-me una idea i, com deia més amunt, no crec que em llegeixi els volums següents. Hi ha tantes coses per llegir…

Algú de vosaltres l’ha llegit? Què li sembla?

Claraboia: comunitat de veïns

On Per sifuroIn 4 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Anys 50 a Lisboa. Saramago ens deixa veure com era la vida en aquella època a través d’una escala de veïns. Tenim el sabater de la planta baixa, treballador i més il·lutrat del que podríem esperar, la noia sense escrúpols que busca feina, la “mantinguda” que veu com s’acaba la seva història, la parella que ja no s’entén, les germanes que viuen amb les filles..claraboia

Claraboia és un llibre coral, amb molts personatges que s’alternen per dibuixar una Lisboa que té un color especial (encara el té) i que se’ns fa molt propera. Una història feta a partir de moltes històries, que recorda lleugerament L’edifici Iaqubian, d’Alaa Al Aswani (un gran llibre que no us hauríeu de deixar escapar, amb una molt bona traducció de Pius Alibek).

El més curiós del cas és que Claraboia va anar a parar al calaix d’un editor i que s’ha passat 50 anys “perduda”. I és una sort que l’hagin recuperat, perquè val molt la pena. M’ha agradat molt la manera de presentar la vida quotidiana dels personatges, i també com va saltant d’un pis a l’altre de manera que puguem saber qui viu a cada planta, com es guanya la vida, quines relacions hi ha entre ells… i, al mateix temps, ens presenta la ciutat on viuen, com si estiguéssim veient una pel·lícula en blanc i negre, com si hi visquéssim. Una ciutat que, potser, tampoc era tan diferent de la Barcelona de l’època.

En definitiva, és un dels llibres que inclouré a la meva llista de recomanacions per a l’estiu. Sí, no falta gaire, i el bloc farà un any! Mentrestant, si voleu, podeu recuperar la llista de deures de l’estiu passat fent clic aquí. Veureu que, precisament, hi recomano un llibre que parla de Lisboa: Ovunque io sia, de Romana Petri (el trobareu en castellà amb el títol Toda la vida).

– Posted using BlogPress from my iPad