Canción celestial de Balou, de Yan Lianke

Sí, aquest llibre ja me l’havia llegit. En anglès es va publicar com a Marrow i forma part de la col·lecció Penguin Specials, una mena de petits plaers en anglès. Aquest cop, però, me l’he llegit en castellà i, igual que en el cas de Días, meses, años, el regust de Canción celestial de Balou traduït per Belén Cuadra i publicat per Automàtica Editorial és especial.

De què va, aquest llibre?

La You Sipo, una vídua que viu a les muntanyes Balou, té quatre fills. Tots tenen una mena o altra de discapacitat o problemes de salut, i costa molt aconseguir que s’integrin en la societat i trobin parella. Això és especialment important en el cas de les filles, que a la Xina tradicional representaven una càrrega per a la família i solien marxar a viure a casa dels sogres. Si trobaven parella, és clar.

El llibre comença quan, ja casades les dues grans, la tercera vol que sa mare li trobi parella. La You Sipo voltarà i voltarà fins a trobar algú que vulgui la filla, i quan finalment el troba li diu “Solo te pido que te portes bien con ella, que no le pegues ni la insultes”. El patiment de la dona és molt i molt gran, però aconsegueix complir la missió. I el fill? Què farà amb el fill? És el que té un retard més important, i sembla difícil aconseguir casar-lo… o… o hi ha algun remei? Fins aquí puc arribar sense fer espòiler!

A part de la història en sí, cal destacar que Yan Lianke ens torna a portar a la zona de Balou, on solen tenir lloc la majoria de les seves narracions. És un plaer llegir-lo i veure com recrea la vida rural a la Xina, tan diferent i tan semblant a la vida de pagès de casa nostra. També vull destacar la importància dels colors en les obres d’aquest autor, que aquí adquireixen tons vermellosos i porpra, amb una especial preponderància de les postes de sol.

Què fa que la versió en castellà sigui especial?

Per començar, la feina de la traductora. Belén Cuadra va guanyar el Premi Marcela de Juan 2021 amb La muerte del sol, un altre llibre de Yan Lianke, i ho va fer perquè té una traça especial per resoldre situacions de difícil traducció i per la qualitat de la seva narrativa. És evident que, si l’original no és de qualitat, la traducció no pot fer gran cosa per atraure l’interès lector, però també és evident que cal una bona traducció per transmetre la qualitat de l’original. La lectura de Canción celestial de Balou és pausada, bonica, i en alguns punts té un cert aire poètic. M’han agradat especialment trossos com aquest: “El sol se ocultaba escarlata entre las montañas, bañando de magenta las casas, los árboles y las calles de Wujiapu como extrañas nubes estivales.”

Per altra banda, la feina dAutomática Editorial és d’una qualitat superior. No és la primera vegada que ho dic, i tot i que us pugui cansar la repetició, crec que cal dir-ho. Al Cèsar el que és el Cèsar, i en aquest ocasió la portada del llibre és simplement ES-PEC-TA-CU-LAR. En tot cas, és un bon candidat a regal de Reis si busqueu una lectura curta!

Life, de Lu Yao

Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.

Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicció. Però això ja serà al 2019.

 

Los besos de Lenin, Yan Lianke en estat pur

Yan Lianke. Los besos de Lenin.
Trad.: Belén Cuadra.
Ed. Automática Editorial, 2015.
608 pàgines.
Títol original: 受活.

los besos de leninTorna a ser Dimarts xinès a L’illa deserta. Avui parlem d’un dels llibres més coneguts de Yan Lianke: Los besos de Lenin. Ja me l’havia llegit en francès fa molts anys, però després de veure la bona feina de Belén Cuadra Mora a Crónica de una explosión vaig voler-me rellegir, també, aquest.

I ben fet que vaig fer.

Los besos de Lenin: de què parla, ben bé?

Per començar, el record que tenia de la història era una mica boirosa. El que jo recordava era, bàsicament, que el llibre parlava d’una troupe de discapacitats que feien espectacles per recollir diners per comprar el cos embalsamat de Lenin. Ara bé, el que no recordava és que la història aprofita aquest fet per anar endavant i endarrere en el temps i vestir l’estructura central amb la història del poble on viu aquesta gent.

Tot comença amb una catàstrofe natural, com a The day the sun died. En aquesta ocasió, a mig estiu, de cop i volta, comença a fer un fred de nassos. Neva. I la nevada és tan forta que les collites queden afectades i cal buscar-se la vida per no morir-se de gana. Aquí comença el tema: un funcionari té la idea de muntar una troupe que munti un espectacle amb trucs, danses i habilitats diverses. La peculiaritat del grup és que, com dèiem més amunt, tots són discapacitats: un coix, una cega… tots amb habilitats especials. L’èxit és fenomenal. Els guanys, astronòmics. Però la gira s’allarga molt més del temps que estava previst. Com acabarà, tot això? Només us puc dir que, al final, sempre hi ha alguna mena de justícia divina.

Yan Lianke, un autor imprescindible

Sí, efectivament: considero que Yan Lianke és un dels millors autors que ens ofereix la Xina. També tinc clar que és un dels imprescindibles. No obstant això, encara no en tenim res en català, tot i que espero que això canviï amb el temps. Ara bé, això no és excusa per no llegir alguna cosa d’ell. Té diversos llibres traduïts al castellà, i he de dir que els que he llegit, tots traduïts per Belén Cuadra Mora, tenen una qualitat excel·lent. Els que he llegit jo els ha publicat Automática Editorial, de la qual he de destacar el compromís i la valentia de portar a casa nostra aquest autor.

En definitiva, si voleu endinsar-vos en la literatura xinesa, us proposo que comenceu per Yan Lianke. Podríeu començar per llegir l’entrevista que vam fer a Belén Cuadra, traductora de les seves obres. Per altra banda, també podeu llegir alguna crítica en fonts fiables, com el Babelia d’El País. I després llanceu-vos a llegir. Com he dit, les traduccions al castellà són excel·lents, i també n’hi ha algun en anglès. Ah! Si sabeu francès, esteu de sort: en aquest idioma estan publicats pràcticament tots.

Si algun dia guanya el Nobel, no digueu que no us vaig avisar… 🙂

La fuite du temps

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.

FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.

En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat.

Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.

Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.

En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.