Capvespre, la mirada lenta de Kent Haruf

Inexplicablement, aquest llibre el vaig llegir ja fa temps i es va quedar "encallat" entre els esborranys. Com que val més tard que mai, aquí en teniu la ressenya.

Jo no ho sabia, però es veu que Cançó de la plana és la primera novel·la d’una trilogia escrita per Ken Haruf. I resulta que Capvespre és la segona del trio.

Així, doncs, no us ha d’estranyar que en aquesta obra hi apareguin personatges que ja coneixíem, com la Victoria o els germans McPheron. També n’hi ha d’altres, com en Guthrie i la Maggie Jones, que en aquest cas fan de secundaris. I també hi apareixen nous personatges, com la família d’en Luther i la Betty, la Mary Wells i les nenes, o en DJ. Podríem dir que en aquest llibre hi ha un pes més gran de personatges infantils.

Igual que en el lliurament anterior, la història transcorre plàcidament sota el cel de Colorado, al poble de Holt. Podríem dir, potser, que aquí les històries són més tristes i els personatges estan més necessitats d’ajuda. En Luther i la Betty, per exemple, viuen en un trailer i no semblen especialment preparats per dur a terme una vida normal. Són com nens garns, sobretot ella. En DJ és un nen que viu amb el seu avi i en té cura. Cuina, l’ajuda a vestir-se, l’acompanya… no és el que esperaríem d’un nen de pocs anys. Tampoc ho tenen fàcil les filles de la Mary Wells, que viuen al mateix carrer que en DJ.

No obstant tot això, crec que en aquest cas els protagonistes principals són els germans McPheron. Jo no puc evitar imaginar-me’ls com a bessons, amb la roba pràcticament igual. Per a ells aquest també serà un llibre de canvis i necessitats en evolució.

Quatre notes més enllà de la trama de Capvespre

Crec que Capvespre és un llibre més intens que Cançó de la plana. I també crec que en aquest cas el llibre acaba extremadament obert. No hi veiem, doncs, com acabaran les famílies que hi intervenen. No hi ha un tancament de cercle com a la primer part, no. Ens haurem de llegir la tercera, segurament l’any 2019.

Com sempre, l’edició d’Edicions del Periscopi, amb la fantàstica coberta de Tono Cristòfol al capdavant, és un motiu de pes per continuar comprant llibres en paper. La traducció de Marta Pera fa goig de llegir, i ajuda molt a mantenir un ritme pausat de lectura quan, en realitat, el que voldries és saber què passa immediatament. Només hi ha una cosa que em costa de visualitzar, que és el “barri de filat”. Entenc que és l’espai de davant dels edificis del rnaxo dels McPheron, però aquesta combinació amb filat…

Però no us deixeu enganxar per aquest filat. Capvespre és un dels lllibres més bonics que he llegit darrerament, i us recomano que us el llegiu de seguida que pugueu. És un cinc estrelles total que ens fa venir ganes de llegir el tancament de la trilogia, Benedicciói. Però això ja serà al 2019.

 

Los besos de Lenin, Yan Lianke en estat pur

Yan Lianke. Los besos de Lenin.
Trad.: Belén Cuadra.
Ed. Automática Editorial, 2015.
608 pàgines.
Títol original: 受活.

los besos de leninTorna a ser Dimarts xinès a L’illa deserta. Avui parlem d’un dels llibres més coneguts de Yan Lianke: Los besos de Lenin. Ja me l’havia llegit en francès fa molts anys, però després de veure la bona feina de Belén Cuadra Mora a Crónica de una explosión vaig voler-me rellegir, també, aquest.

I ben fet que vaig fer.

Los besos de Lenin: de què parla, ben bé?

Per començar, el record que tenia de la història era una mica boirosa. El que jo recordava era, bàsicament, que el llibre parlava d’una troupe de discapacitats que feien espectacles per recollir diners per comprar el cos embalsamat de Lenin. Ara bé, el que no recordava és que la història aprofita aquest fet per anar endavant i endarrere en el temps i vestir l’estructura central amb la història del poble on viu aquesta gent.

Tot comença amb una catàstrofe natural, com a The day the sun died. En aquesta ocasió, a mig estiu, de cop i volta, comença a fer un fred de nassos. Neva. I la nevada és tan forta que les collites queden afectades i cal buscar-se la vida per no morir-se de gana. Aquí comença el tema: un funcionari té la idea de muntar una troupe que munti un espectacle amb trucs, danses i habilitats diverses. La peculiaritat del grup és que, com dèiem més amunt, tots són discapacitats: un coix, una cega… tots amb habilitats especials. L’èxit és fenomenal. Els guanys, astronòmics. Però la gira s’allarga molt més del temps que estava previst. Com acabarà, tot això? Només us puc dir que, al final, sempre hi ha alguna mena de justícia divina.

Yan Lianke, un autor imprescindible

Sí, efectivament: considero que Yan Lianke és un dels millors autors que ens ofereix la Xina. També tinc clar que és un dels imprescindibles. No obstant això, encara no en tenim res en català, tot i que espero que això canviï amb el temps. Ara bé, això no és excusa per no llegir alguna cosa d’ell. Té diversos llibres traduïts al castellà, i he de dir que els que he llegit, tots traduïts per Belén Cuadra Mora, tenen una qualitat excel·lent. Els que he llegit jo els ha publicat Automática Editorial, de la qual he de destacar el compromís i la valentia de portar a casa nostra aquest autor.

En definitiva, si voleu endinsar-vos en la literatura xinesa, us proposo que comenceu per Yan Lianke. Podríeu començar per llegir l’entrevista que vam fer a Belén Cuadra, traductora de les seves obres. Per altra banda, també podeu llegir alguna crítica en fonts fiables, com el Babelia d’El País. I després llanceu-vos a llegir. Com he dit, les traduccions al castellà són excel·lents, i també n’hi ha algun en anglès. Ah! Si sabeu francès, esteu de sort: en aquest idioma estan publicats pràcticament tots.

Si algun dia guanya el Nobel, no digueu que no us vaig avisar… 🙂

La fuite du temps

Yan Lianke. La fuite du temps.
Traductora: Brigitte Guilbaud.
Ed. Philippe Picquier, 2014.
605 pàgines.

FuitedutempsYan Lianke és especialista a explicar-nos històries del món rural. En aquest bloc ja n’hem comentat unes quantes (només cal que feu una cerca a la caixeta de la dreta amb el nom de l’autor), i sembla que no acaba el material. En algunes, com ara Dream of Ding village, podem veure-hi directament reflectits alguns fets de la història recent del país. Altres, com ara La fuite du temps, són més líriques i semblen més lluny de la realitat.

En aquest cas, la història se centra en un poblet allunyat de la “civilització”, on els habitants viuen com a màxim fins als 40 anys i moren per causa d’una malaltia que els obstrueix la gola. El relat està estructurat al voltant de cinc llibres (o parts), que ens expliquen cinc moments clau de la història del poble i dels intents dels seus habitants per aconseguir alliberar-se de la malaltia. El plantejament de l’autor, molt original, consisteix a explicar l’història a l’inrevés: del present al passat.

Fins aquí, molt bé. El problema és que costa una mica enllaçar la història venint des del present. Estem acostumats a llegir històries amb flashbacks més o menys llargs, però sempre acabem reprenent el fil conductor tornant al present de la història. En aquest cas, en canvi, quan tenim assumit el present hem de viatjar al passat sense possibilitat de tornar a l’actualitat, i no sempre és fàcil de seguir el fil.

Si obviem aquesta dificultat, podem dir que la primera part és lenta, molt centrada en la descripció dels paisatges, amb la presentació dels personatges principals. Tot això fa que no sigui la millor part del llibre. Les següents, en canvi, són àgils i plenes d’històries, i ens permeten anar entenent coses dels capítols anteriors: per què en Sima Lan es va casar amb la Du Zhucui en lloc de la Lan Sishi, per què un o altre ha estat triat cap del poble, etc. Les trames secundàries no són res de l’altre món, però a canvi veiem perfectament com funciona el món rural que tan bé retrata en Yan Lianke.

En resum, doncs, un bon llibre que val la pena que us regaleu (o que regaleu) per Sant Jordi.

Au pays du cerf blanc

Chen Zhongshi. Au pays du cerf blanc.
Editions du Seuil, 2012.816 pàgines.Títol original: 白鹿原.
Traductors: Baoqing ShaoSolange Cruveillé

Una vegada més, un llibre que hauria explicat el mateix amb 200 pàgines menys… això comença a ser una constant en les novel·les per sobre de 500 pàgines. Sembla que es paguin a pes.


La història transcorre a la Xina rural, durant l’època de transició entre la caiguda de la dinastia Qing (1911) i l’arribada al poder dels comunistes (1949). Així, doncs, cobreix un període força ampli durant el qual veiem com les dues famílies protagonistes aconsegueixen el poder i el perden, ara l’una ara l’altra.

Podem veure-hi relacions adúlteres, amors il·lícits i amants repudiats per la família, ritus familiars i tribals, l’arribada i la marxa dels nacionalistes i, amb aquestes anades i vingudes, les “neteges” que es feien entre els seguidors del règim sortint… tot plegat embolicat amb la capa de pseudomisticisme que proporciona la denominació “cérvol blanc”.

En definitiva, un llibre que està força bé, però que potser no caldria haver fet tan llarg.

La novena viuda

Geling Yan. La novena viuda.
Alfaguara, 2011.
420 pàgines.
Títol original: 第九个寡妇.
Traductor: Nuria Pitarque.

Heus ací una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I, pel que sembla, és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona. I ja cal que m’espavili a llegir: encara tinc deures de l’estiu, i aviat hauré d’actualitzar la llista de Reis!