La novena viuda

Geling Yan. La novena viuda.
Alfaguara, 2011.
420 pàgines.
Títol original: 第九个寡妇.
Traductor: Nuria Pitarque.

Heus ací una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I, pel que sembla, és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona. I ja cal que m’espavili a llegir: encara tinc deures de l’estiu, i aviat hauré d’actualitzar la llista de Reis!

Le chantier

Le chantier. Mo Yan
Éditions du Seuil, 2007.
Traductora: Chantal Chen-Andro.
214 pàgines.
Títol original: 筑路.

Acostumada a llibres força més llargs d’aquest autor, aquest m’ha sobtat per la concisió i la intensitat. Le chantier cobreix un breu període de la vida d’un grup d’homes condemnats a construir una carretera (d’aquí ve el títol) en una zona rural, i el llibre tracta més a fons les facècies d’uns pocs d’aquests peons.

Tenim en Yang Liuju, que arriba a l’obra després d’haver fugit del seu poble a causa d’un assumpte obscur dins d’una tomba (si us en dono més detalls, us xafo la intriga) . També hi ha en Sun Ba, protagonista de la tragèdia que trobem cap al final del llibre. I en Liu, el cuiner, que es pensa que una pagesa de la zona és la seva filla i no té un bon final. I en Lai Shu, que s’obsessiona amb els diners i no queda clar com acaba…

Hi ha un fil narratiu que els uneix, que és la vida que menen a l’obra, però en realitat aquesta convivència només és una excusa per explicar-nos les històries i les misèries de cadascun. Si, tot són misèries: un entorn pobre, amb poques possibilitats de prosperar i millorar el modus vivendi, si no és fugint a un altre lloc.

Com he dit al principi, aquest llibre és molt diferent d’altres de Mo Yan: la intensitat de la novel·la el fa ràpid de llegir. No pots parar. En canvi, trobo que altres obres seves són excessivament llargues i solen tractar d’un mateix tema amb poques variacions. No és que en aquet cas el tema sigui radicalment diferent (de fet, toca la vida a les zones rurals xineses, com en altres casos), però l’enfocament no té gaire a veure amb altres obres seves, com ara Las baladas del ajo o Quarante et un coups de canon.
Si en voleu llegir una altra ressenya, feu clic aquí.

En resum, un llibre molt recomanable. I, també, una pregunta: com és que es tradueixen tantes obres directament del francès al xinès? Per què no passa el mateix amb el castellà i el català?

Trois soeurs

Bi Feiyu. Trois soeurs.
Éditions Philippe Picquier, 2007.
427 pàgines.
Títol original: 玉米 ,玉秀,玉秧.
Traductor: Claude Payen.

Aquest cop sí. L’ha clavat. Especialment en les dues primeres parts. No fa gaire us vaig parlar d’una altra obra de Bi Feiyu, Les aveugles, que no em va impressionar gaire, per no dir gens. En canvi, Trois soeurs m’ha enganxat des de la primera pàgina i trobo que és premi Man Asia 2010 amb tota la raó del món.

Què té que m’hagi agradat tant? Per començar, l’estructura. El llibre es divideix en tres capítols, dedicats a tres germanes, cadascuna de les quals serveix per explicar-nos, entre altres coses, com es viu en un poble petit, quines relacions de poder s’estableixen entre la gent amb càrrecs polítics i la gent que no en té, el paper de la dona en la família, la importància de tenir un fill o una filla… tot això ho trobem, bàsicament, a les dues primeres parts, situades a principis de la dècada de 1970.

La tercera part trenca bastant amb la resta fins al punt que no hi ha cap “pont” amb les altres dues i que se situa 10 anys més tard, en un entorn totalment diferent: la universitat. En aquest capítol, podem veure les relacions entre companys de classe, clarament influïdes per la procedència de cada alumne i pels càrrecs que puguin tenir (ser membre de la guàrdia de la universitat, delegat d’algun comitè, etc.). No té la força de les dues primeres parts, però si la llegim atentament hi podrem veure les relacions de poder que funcionen en l’àmbit universitari i, en certa manera, a les ciutats.

No puc donar una opinió contundent sobre la qualitat del text francès, ja que no és la meva llengua materna, però sí que puc dir que la redacció és molt àgil i que es llegeix en un tres i no res.

En definitiva, un llibre molt recomanable.

Grenouilles

Mo Yan. Grenouilles.
Éditions du Seuil, 2011.
408 pàgines.
Títol original: 
.
Traductora: Chantal Chen-Andro.


Com és habitual, Mo Yan ens mostra la vida quotidiana al districte de Gaomi durant la darrera meitat del segle XX. En aquesta novel·la, l’autor, pràcticament especialitzat en la recreació de la vida en zones rurals, toca de ple un tema que no és gaire habitual a les seves obres: la planificació familiar.


Basant-se en la figura d’una tieta seva, Mo Yan s’endinsa en l’època més dura del control del compliment de la política del fill únic, amb conseqüències greus per a moltes famílies: dones mortes durant l’avortament, dones mortes mentre intenten escapolir-se del control dels oficials…


És una obra que, en general, es llegeix ràpid i amb facilitat, que enganxa força. Ara bé, no acabem d’entendre ni de digerir el tall que es fa cap al final. Passada la pàgina 300, l’autor decideix abandonar el format de narrativa per crear una “suposada” obra de teatre. El ritme canvia i s’accelera, però sembla una fugida endavant, com si no sabés ben bé com rematar l’obra. De fet, l’últim naixement que es narra abans d’aquest canvi queda mig amagat i poc clar… (no podem donar més pistes sense “xafar” l’intriga).


Cal dir que aquesta és una de les cinc obres que han rebut el premi Mao Dun 2011. Ara caldrà veure què passa amb la traducció al castellà/català. Es farà? Es farà des del xinès o des d’una llengua intermèdia? Podrem gaudir d’una traducció fluïda i correcta o tindrem les errades habituals? Quina editorial s’hi atrevirà? Serà Kailás, que últimament ens ofereix les traduccions d’aquest autor?


S’admeten apostes. 

A dictionary of Maqiao

Han Shaogong. A dictionary of Maqiao.
The Dial Press (Random House), 2005.
390 pàgines.
Títol original: 马桥词典.
Traductors: Julia Lovell.

Un llibre peculiar. No és una novel·la, en el sentit que no hi ha continuïtat narrativa de principi a fi, però hi ha parts de l’obra que sí que ho semblen. En realitat, és una mena de blog en paper: capítols de durada desigual que intenten reflectir les entrades d’un diccionari però que més aviat responen a explicacions de l’autor sobre personatges, llocs, conceptes, etc.

Amb aquesta estructura, l’autor intenta reflectir l’ambient del camp en l’època en què ell mateix va ser un dels estudiants que Mao va enviar fora de les ciutats perquè els camperols (una de les classes preferents del règim) els “eduquessin”.

En resum: una manera original de veure, una vegada més, la vida al camp; és molt interessant, tot i que aquesta estructura desestructurada fa que costi una mica mantenir el ritme de lectura (hi ha definicions o capítols més interessants que altres). És recomanable, i el podeu trobar en castellà publicat per Kailás (Diccionario de Maqiao).