Aquesta vegada, Boris, no m’has enganxat. Després de Villa Diamante i de Y de repente fue ayer, dues novel·les que em van fer descobrir un autor molt més mesurat que no pas el personatge que tots coneixíem de la televisió, llegir Dos monstruos juntos és, gairebé, una pèrdua de temps.

Per a mi, es tracta d’una història superficial que ens presenta la vida desenfrenada dels dos protagonistes. Estafadors, vividors… una parella sense gaires escrúpols (sobre tot ella) que aconsegueixen tot el que volen. Dues persones que podrien ser de les que apareixen a les revistes del cor: “Patricia maravilla en Londres con un fantástico vestido de xxx en la presentación de su nuevo restaurante”, “Alfredo seduce a la jet set neoyorkina con su amplia sonrisa”. I coses per l’estil. La història, plena de festes, droga, alcohol, avions privats, blanqueig de diners, estafes i similars, em sembla buida i sense objectiu (de fet, el final tampoc queda molt clar… ). Si la comparem amb les dues novel·les que cito més amunt, la veritat és que Dos monstruos queda força mal parada.

De tota manera, trobo que Boris Izaguirre és massa intel·ligent per no tenir una segona intenció, o sigui que m’he quedat amb el dubte de quin propòsit tenia realment: potser volia que, al final, em quedés amb aquesta sensació d’haver llegit una història banal? potser també volia que els protagonistes em fossin antipàtics? volia ridiculitzar la jet-set? Si aquest era l’objectiu, trobo que li ha faltat una punta de mala llet.