Toni Morrison és una grandíssima escriptora. Té una capacitat fora del normal per fer-te canviar, literalment, de pell. És la gran narradora de l’Amèrica negra i és igual d’hàbil explicant-te una història que passa avui com fa 100 anys. Per a mi, és un dels nobels més ben donats (l’any 1993), tant per l’escriptora excel·lent que és com pel que representa.

God help the child no és Song of Solomon. No té el to èpic d’aquesta segona, no tens el sentiment de drama. Però el que sí que pots notar és la pena, la injustícia de ser discriminat i menystingut pels teus propis pares pel fet de tenir la pell més fosca que ells. I, parlant d’això, és fascinant com descobrim un món en què la diferència entre poder comprar en una botiga o no ve marcat per si la gent pot veure que ets negre o no. Perquè hi ha negres que no ho semblen. Perquè n’hi ha que són foscos com la nit. I això és el que passa en aquest llibre: la Sweetness, que és pràcticament blanca (high yellow), té una filla, la Lula Ann/Bride, negra com el carbó (midnight black, Sudanese black). I no ho pot suportar. I el pare, menys: després de dir-li a la seva dona que és culpa seva i de posar en dubte que la nena sigui filla seva, fot el camp.

El primer capítol és duríssim. La Sweetness ens parla en primera persona i ens explica els seus sentiments quan neix la nena. El rebuig. La incredulitat. La duresa. I, tal com diu ella mateixa, tot el que fas als fills compta, i ells no ho obliden:

“What you do to children matters. And they might never forget.”

Així, doncs, el llibre és, en realitat, una història que és un cercle, ja que principi i final es donen la mà. Morrison ens el presenta en forma de capítols narrats per cadascuna de les protagonistes: la mare, la filla i una amiga de la filla, que va intercalant. Jo he llegit l’edició en tapa dura i, sincerament, és un plus: el paper és gruixut i ve tallat a mà (o ho sembla).

És un llibre que val la pena de llegir. I la Toni Morrison continua sent la reina de la novel·la negra (en el sentit estricte de la paraula), per més que li intentin fer ombra noves generacions (com ara Chimamanda Ngozi Adichie, que segur que ens oferirà millors coses que Americanah…).