Ricard Planas. Historia del cine chino.
Ed. CHAPLIN/Berenice.
382 pàgines.

Avui us parlo d’un llibre un pèl diferent dels que solen aparèixer en aquest blog: un llibre de no ficció. Historia del cine chino, tal com indica el nom, és un llibre ple de referències històriques i cinematogràfiques que m’ha sorprès molt gratament. M’ha sorprès, sobretot, perquè només coneixia el seu autor, Ricard Planas, pel seu perfil d’editor amb Males Herbes, una de les editorials que van traient el nas en aquest blog. De fet, si no m’equivoco, és l’únic editor que s’ha atrevit a portar al català una obra de Yu Hua, la magnífica El passat i els càstigs. Si en té més, sisplau, deixeu-ho als comentaris!

Doncs bé, resulta que Planas, a més d’editor, és llicenciat en Estudis de l’Àsia Oriental i professor d’Història del cinema xinès a la UPF. I el bagatge especialista es nota en aquest llibre ple d’informació i molt ben trabat.

Historia del cine chino… i història social?

Una altra de les sorpreses agradables del llibre és la manera en què es presenta la informació. No hi trobareu una explicació teòrica i feixuga, ni una llista de pel·lícules sense el context real. Per començar, Planas divideix el llibre en quatre etapes i ofereix una breu explicació històrica de cadascuna. A continuació, trobareu les pel·lícules més destacades de cada etapa. De cada una s’explica l’argument i la situació real en el moment de filmar-les. Així mateix, ens comenta la situació dels actors i actrius que hi participen.

Així, doncs, per exemple, quan ens presenta les pel·lícules de la dècada de 1930, ens explica coses com aquestes:

• El cine de la dècada de 1930 és més combatiu i glamurós que la dècada anterior.
• El cine es comença a concebre com a eina de lluita i propaganda.
• A la dècada de 1930 hi ha quatre tipus de personatge femení: la dona caiguda, la dona treballadora, la mare sacrificada i la dona de classe mitjana o alta que sap defensar la seva reputació.

Com podeu veure, aquesta informació ajuda força a situar les pel·lícules en el seu moment històric. Evidentment, això facilita molt la comprensió al lector que no té gaires coneixements d’història de la Xina.

Què és el que més m’ha agradat?

Personalment, he trobat molt interessant la primera etapa, perquè m’era totalment desconeguda, i l’última, perquè és la que coneixo més. Ha estat aquí, quan hem arribat a la cinquena generació de directors, que he començat a trobar directors, actors i pel·lícules conegudes. I ha estat un plaer aprendre coses sobre Zhang Yimou, Gong Li, La ducha, i tants altres.

Així mateix, ha estat interessant veure l’explicació del context de cada pel·lícula i veure com se citaven autors (Yan Lianke, Mo Yan) que han anat passant per aquest blog. De fet, em quedo amb una afirmació amb la qual estic totalment d’acord: “A menudo, cuando se intenta vender un film, novela o pensador chino en Occidente, se insiste en su pretendida disidencia y se presenta la obra bajo la etiqueta “Prohibido en China””. Jo afegeixo que, com a mínim en el cas de la literatura, aquesta etiqueta no sempre implica “qualitat”. És un tema que caldria revisar.

En definitiva, m’ha agradat molt llegir-me’l així, seguit, per aprendre coses. I no dubto que el tornaré a consultar, ara ja cas per cas, quan vulgui veure una pel·lícula concreta. Serà la millor manera de redescobrir pel·lícules ja vistes i de descobrir-ne de noves.