Toca parlar de Les derniers jours de nos pères, que trobareu en català amb el nom Els últims dies dels nostres pares. L’autor és Joël Dicker, autor de l’arxifamosa i enganxosa La veritat sobre el cas Harry Quebert, i també de La desaparició d’Stephanie Mailer i de El llibre dels Baltimore, totes situades als Estats Units. I la veritat és que el llibre de què parlem avui no té res a veure amb les altres tres.
Els últims dies és una novel·la d’ambientació històrica, situada a la Segona Guerra Mundial, i és d’inspiració real. Ens porta la història de 9 francesos que van dur a terme tasques d’agitació i resistència a la França ocupada, lluitant pel bàndol anglès.
Sí, es veu que Anglaterra va crear un cos format per persones dels països ocupats (o que fossin fills de gent d’aquests països), que van formar en tècnics de lluita i assalt per després infiltrar als països d’origen. La idea era una mica que no els passés com al Michael Fassbender a Malditos bastardos, on una errada de “no-nadiu” alemany el descobreix quan està fent una operació d’infiltrat.
Val, però… de què va Els últims dies dels nostres pares?
Així, doncs, seguirem l’aprenentatge de nou francesos que se’n van a Anglaterra a rebre la formació necessària per fer tasques de suport a la resistència francesa. Amistat, patiment, amor, tensió… hi ha una mica de tot. I també hi veureu alguns dels pares, com el del Pal, i el paper que acaben tenint en el destí dels fills.
He de dir que Els últims dies dels nostres pares no té el ganxo de, per exemple, la magistral Harry Quebert. Entenc que més aviat és una història amb finalitat documental, però tot i així considero que l’autor hauria pogut afegir-hi una mica més d’intriga. Però bé, és la primera que va escriure i potser hi ha habilitats que s’agafen amb el temps…
En tot cas, si teniu curiositat per la Segona Guerra Mundial, no dubteu a agafar aquest llibre. Aprendreu coses, ja ho veureu. I la veritat és que, interès de la història a part, Dicker escriu amb un estil àgil i amè, i es llegeix a bon ritme. Com he dit més amunt, hi ha traducció al català, de l’Imma Falcó, i l’ha publicada La Campana.
L'illa deserta 
Aquest llibre té poc a veure amb els altres pel que fa a l’argument, però té molt a veure amb l’estil de l’autor, amb girs, amb aquesta enganxosa concepció de l’amor tan pur i inversemblant, aquest posar les coses tan clares tan clares que ja es veu que al final no passarà així. Això sí, aquest és una mica més descriptiu amb la vida que passen els joves durant l’entrenament. Però amb 3 llibres llegits d’aquest autor ja n’he tingut prou, molt haurà de canviar perquè torni a llegir-lo.
Hola, XeXu!
Vaja, que no t’ha agradat. 🙂
Jo, dels 4 que té, em quedo amb el del Harry Quebert i, en segon lloc el de l’Stephanie Mailer. Aquest està bé pel contingut documental, però no és res de l’altre món. També és veritat que és el seu primer… suposo que tothom en va aprenent.
Ja tens plans de lectura per a l’estiu?