Els últims dies dels nostres pares

Els últims dies dels nostres pares

Toca parlar de Les derniers jours de nos pères, que trobareu en català amb el nom Els últims dies dels nostres pares. L’autor és Joël Dicker, autor de l’arxifamosa i enganxosa La veritat sobre el cas Harry Quebert, i també de La desaparició d’Stephanie Mailer i de El llibre dels Baltimore, totes situades als Estats Units. I la veritat és que el llibre de què parlem avui no té res a veure amb les altres tres.

Els últims dies és una novel·la d’ambientació històrica, situada a la Segona Guerra Mundial, i és d’inspiració real. Ens porta la història de 9 francesos que van dur a terme tasques d’agitació i resistència a la França ocupada, lluitant pel bàndol anglès.

Sí, es veu que Anglaterra va crear un cos format per persones dels països ocupats (o que fossin fills de gent d’aquests països), que van formar en tècnics de lluita i assalt per després infiltrar als països d’origen. La idea era una mica que no els passés com al Michael Fassbender a Malditos bastardos, on una errada de “no-nadiu” alemany el descobreix quan està fent una operació d’infiltrat.

Val, però… de què va Els últims dies dels nostres pares?

Així, doncs, seguirem l’aprenentatge de nou francesos que se’n van a Anglaterra a rebre la formació necessària per fer tasques de suport a la resistència francesa. Amistat, patiment, amor, tensió… hi ha una mica de tot. I també hi veureu alguns dels pares, com el del Pal, i el paper que acaben tenint en el destí dels fills.

He de dir que Els últims dies dels nostres pares no té el ganxo de, per exemple, la magistral Harry Quebert. Entenc que més aviat és una història amb finalitat documental, però tot i així considero que l’autor hauria pogut afegir-hi una mica més d’intriga. Però bé, és la primera que va escriure i potser hi ha habilitats que s’agafen amb el temps…

En tot cas, si teniu curiositat per la Segona Guerra Mundial, no dubteu a agafar aquest llibre. Aprendreu coses, ja ho veureu. I la veritat és que, interès de la història a part, Dicker escriu amb un estil àgil i amè, i es llegeix a bon ritme. Com he dit més amunt, hi ha traducció al català, de l’Imma Falcó, i l’ha publicada La Campana.

Nothomb i el seu barbablava

Fa molts anys em vaig llegir Metafísica dels tubs, de l’Amélie Nothomb, i em va agradar tan poc que no havia tornar a llegir res més d’ella. La trobo pedant, estrambòtica i complicada. Tot i que alguns dels meus coneguts en parlen molt bé, no m’havia deixat convèncer fins ara. Em van deixar Barbablava, traduït per en Ferran Ràfols, i em vaig deixar arrossegar.ANGRM-barbablava_facing

I he de dir que, aquesta vegada, sí que m’ha agradat la història. Perquè sí. Perquè és estranya, improbable i peculiar. Perquè és curta, àgil i imprevisible. Perquè, si li he de reconèixer una cosa a l’Amélie, és que va a la seva i escriu el que li surt dels nassos. La història de Barbablava és una recreació hàbil i poc convencional del conte tradicional. Això ja ho deveu haver llegit en alguna altra banda. Que és la història d’una noia que lloga una habitació a la casa d’un aristòcrata sonat, també. Que l’aristòcrata està mig penjat d’ella, també. Jo hi vull afegir que els diàlegs són superàgils i molt ben trobats, que el llibre es llegeix d’una tacada i que trobo que la traducció és molt bona. Què és una bona traducció? D’això n’haurem de parlar un altre dia.

Vaja, que és un llibre molt recomanable que m’ha fet repensar l’opinió que tenia de l’autora. Llegiu-vos-el, que no us en penedireu.