Doncs no, no havia llegit mai res de Simone de Beauvoir i la imatge que en tenia era molt diferent de la de l’autora de Les inseparables. Ha estat un plaer descobrir-la en aquesta història que, tot i que es presenta en forma de novel·la, amaga trets autobiogràfics de de Beauvoir i la seva amistat amb Zaza Lascoin.

Tot comença a escola, quan la Sylvie (alter ego de Simone) coneix l’Andrée (alter ego de Zaza). Andrée és una nena decidida i valenta, i té les coses molt clares. Com també les té clares Sylvie, que tot i així queda obnubilada per la seva companya de classe, que es convertirà en la seva millor amiga. Seran amigues inseparables.

Així, al llibre podem veure com l’amistat entre les dues noies es va estrenyent i va evolucionant a mesura que es fan grans. Al principi, la història només les inclou a elles dues i els seus pensaments, però poc a poc hi van entrant la família, els costums socials, els amics…

És, doncs, quan es van fent grans, que comencem a veure les limitacions de l’època, els rituals socials que acaben ofegant Andrée/Zaza. Són limitacions que, fins en aquest moment, no m’havia plantejat però que, de fet, havia vist també en alguna obra d’Ibsen: la limitació del paper de la dona en la societat, la impossibilitat de triar parella o estudis…

I sembla que no hauria de ser així. Tenim unes nenes que, a principis de segle XX, van a classe i tenen un entorn aparentment educat. Imagineu-vos-ho: les nenes, tot i ser ben petites, es parlen de vostè!!! Però, potser per això, es tracta d’un mon encotillat, on les formes tenen més importància que el contingut i la dona, al final, no pot fer gaire cosa més que fer de mare i inculcar en les filles el que li han inculcat a ella, per més que hi fos contrària en el seu moment.

Atenció: espòiler!

A part de tot això, m’ha impactat l’obsessió de Simone amb Zaza (o de Sylvie amb Andrée): està pendent d’ella en tot moment i li té una afecció que gairebé qualificaria de malaltissa. De fet, quan vaig començar a llegir aquest llibre ja sabia més o menys com acaba i, veient com anava creixent l’atenció que Simone li presta a Zaza, els extrems a on arriba, només feia que pensar que, quan es produís la pèrdua, seria molt dur.

I ho devia ser, perquè en aquesta novel·la es veu la necessitat de l’autora d’escriure sobre l’amiga, de buidar el pap. Suposo, doncs, que és just i adequat publicar-la a mode pòstum.

He de dir que m’ha agradat molt, el llibre, i que trobo tot un encert que Angle Editorial l’hagi publicat en català, amb una traducció de Margarida Castells que s’intueix elaborada i que flueix perfectament. Tindrem oportunitat de parlar més d’aquesta traductora, ja que tinc en cua un altre llibre traduït per ella. Pel que fa a l’editorial, us recomano un altre llibre que va publicar i que em va agradar moltíssim: El camí dels esbarzers. El recomanaria sense parar.