Arran de la publicació a Instagram (@lilladeserta) de la ressenya sobre Eclipsi, el tretzè volum de la sèrie Harry Hole, algú va preguntar per quin dels llibres d’en Harry caldria començar (o quins llegir-se) i a partir d’aquí vaig dir que faria una entrada amb els meus favorits no només d’aquest noruec tirant a impresentable, sinó també de dos il·lustres italians: Schiavone i Montalbano. Intentaré, doncs, fer una petita diferenciació entre scandinoir i gialli i donar-vos una llista dels meus preferits per si us interessen de cada a Sant Jordi. 

El groc i el negre

El món de la novel·la negra té mil matisos de color i mil estils diferents. No és el mateix la novel·la americana de tota la vida que la seva cosina britànica, ni les intrigues del nord d’Europa que la vida lluminosa de les novel·les italianes. Per no parlar de la policíaca xinesa, que a mi no m’acaba d’entrar. Em consta també que n’hi ha a Japó i a Corea, però encara no m’hi he estrenat.

En aquesta entrada us vull parlar únicament dels dos subgèneres que freqüento més: la novel·la negra nòrdica (scandinoir) i la novel·la policíaca italiana (gialli). Per fer-ho us parlaré de les 6 sèries que més o menys segueixo:

• Del nord: Harry Hole, Sebastian Bergmann, Erika Falck.
• Del sud: Salvo Montalbano, Rocco Schiavone, Ernesto Maccadò.

Tinc la teoria que totes dues branques estan molt influïdes per les condicions ambientals en el sentit més ampli: variables sociales, però també meteorològiques. Fem-hi una ullada.

Scandinoir o noir nòrdic

La família escandinava és fosca com una nit d’hivern a Oslo (o a Reykjavík, o a Estocolm… ). Els delictes solen ser més sagnants i complexos; els motius, més recargolats. Sempre em quedo amb la sensació que hi ha alguna cosa en la foscor, una ment molt malèvola que ho embolica tot. Només cal veure les novel·les que ens va deixar escrites Stieg Larson: eren fosques, macabres, depriments. 

Si repassem la sèrie de Harry Hole, de Jo Nesbo, podem veure que és un personatge trist, torturat, sense esperança en el futur. Fins i tot quan les coses li comencen a anar bé el seu autor li fot castanya. Les seves pèrdues de consciència motivades per l’alcohol són llegendàries. És destraler, sense cap mena d’amor per la (seva pròpia) vida. Les víctimes pateixen molt abans de morir. Tot plegat, un drama que se sol desenvolupar a Oslo i rodalies (amb algunes excepcions notables) partint d’un personatge central tirant a desequilibrat que, tot i això, adoro. Potser per tot això, tot i que Michael Fassbender és un gran actor, no em va convèncer fent de Harry: té una mirada massa lluminosa.

En Sebastian Bergman és suec i té molts pocs seguidors que l’estimin. “Fill” de Hjorth i Rosenfeldt, creadors de sèries de televisió com “Bröen” (The bridge), és un psicòleg amb empatia zero per la gent que fa el que li rota sense tenir en compte els sentiments de ningú. A diferència de l’adoració que tinc per seguir en Harry, en aquest cas el segueixo perquè necessito saber quina una en farà de grossa. Treballa com a psicòleg a Estocolm i ajuda la policia a resoldre determinats casos d’assassinat, però sincerament no entenc com pot dedicar-se a ajudar ningú perquè és d’aquella gent que enerva de del primer dia. 

L’última del trio és l’Erika Falck, creada per Camilla Läckberg, també sueca. Comparada amb els altres dos és un pes mosca, i diria que en aquest cas l’autora ens acosta més el dia a dia de l’Erika. No hi ha tanta foscor, i m’atreveixo a dir que la finalitat no és només desxifrar els casos, sinó retratar la vida d’una dona que té fills i treballa, i demostrar que encara queda cosa per fer. A part d’això, té un cert to “políticament correcte” que no espero trobar en aquesta mena de novel·les, i potser per això és la que menys m’inspira.

Hi ha altres il·lustres personatges en aquest àmbit, com ara Varg Meum (de Gunnar Staalesen, noruec), Carl Mørck (de Jussi Adler-Olsen, danès) o Ari Thór (de Ragnar Jonasson, islandès), però encara no els conec gaire.

Gialli

Per quins set sous a Itàlia anomenen gialli (grocs) aquestes novel·les? No ho sé, però amb això ja veiem que són una mica diferents de les escandinaves. I és que el rerefons d’aquestes obres és molt més lluminós que el de la branca nòrdica. En general, els delictes i assassinats no són tan macabres (tot i que hi ha sang pel mig, és clar), i per més que serveixen de pal central del paller també tenen molta importància les circumstàncies dels investigadors, els seus amics i familiars (i fins i tot, en algun cas, les mascotes). Així, quan la investigació està en marxa podem trobar-nos que l’autor se’ns emporta en una altra banda. Ah, i té molta importància el menjar! 

Montalbano, per exemple, es passa mitja vida lloant l’olor de les coses i fotent-se com el quico. Menja gairebé sempre al mateix lloc, i té una dona de fer feines que cuina com els àngels. Viu en un poble imaginari de Sicília, a la vora del mar, i el seu autor, Andrea Camilleri, va escriure 27 llibres per a la sèrie normal i 3 o 4 spin-offs. És un plaer llegir-lo perquè aconsegueix situar-te a l’illa i t’acosta els personatges fins al punt que et sembla d’estar parlant amb ells. Hi ha personatge entranyables i altres més petardos, però tots es fan estimar (no hi he trobat ningú que realment no suporti). En alguns capítols apareixen problemes que afecten l’illa, com ara el drama dels immigrants que arriben en pasteres i les màfies que els controlen, o, parlant de màfia, la famosa Cosa Nostra, que apareix de refilada.

Un altre que menja, però no tant, és Rocco Schiavone, creació d’Antonio Manzini. Schiavone és un policia romà que fa una pífia important i, com a càstig, el “desterren” a Aosta. No li agrada estar-s’hi: fa fred, sempre plou o neva i tot li sembla malament. Tot són “tocades de collons” (no sé com ho diuen en català, però en italià fan servir la meravellosa expressió “rottura di coglioni”) i diu molts més tacos que Montalbano. És un tio mig delinqüent i molt borde (però com tots els bordes té el seu corasonsito) i per “enfocar” bé el dia es fuma un porret a primer hora del matí, tan bon punt arriba a l’oficina. En aquest cas diria que també es retrata la divisió nord-sud italiana, més forta del que ens pensem. I tornant al menjar, aquest no cuina ni que el matin i dona molta importància a l’esmorzar, que sol ser un cafè i un entrepanet o un croissant (algun dia faré un estudi de les seves valoracions sobre la qualitat d’aquests productes).

El tercer en discòrdia és Ernesto Maccadò, sortit de la ploma d’Andrea Vitali. Aquest actua a Belluno, a la zona del llac de Garda (Veneto) i el menjar li fa la dona. És l’únic dels tres que està casat, i les seves històries passen a mitjans del segle XX. Hi trobarem, doncs, una recreació històrica important i molt interessant, amb casos que no sempre impliquen mort. És interessant, doncs, tant des del punt de vista policíac com de del punt de vista històric. No l’he llegit tant com els altres, però és prou entretingut! A part d’aquests tres, a Itàlia hi ha la tira de personatges/autors de gialli. Jo diria que cada ciutat té el seu. Tenim Proteo Laurenti a Trieste, però també Bordelli a la Toscana i tants altres que tinc pendents, com ara Mina Settembre, una dona que desenvolupa la seva activitat a Nàpols. Si teniu curiositat, podeu anar a la llibreria Le Nuvole, on tenen tot una secció dedicada a aquest gènere amb llibres per a cada província d’on és cadascú: podeu ver la volta a Itàlia només llegint-los.

Llibres destacats de les sèries

Com a bona cap quadrat que sóc, quan algú em pregunta quin llibre li recomanaria d’alguna d’aquestes sèries jo li dic que “el primer, per anar seguint”. De tota manera, soc conscient que no tothom se’ls vol llegir tots, o sigui que tot seguit us cito els que més m’han agradat o considero que destaquen. 

Harry Hole

• El pit-roig
• El redemptor
• El pack format per: “Set”, “Ganivet”, “Eclipsi”

Sebastian Bergmann

• Secrets imperfectes
• Morts prescindibles

Salvo Montalbano

• Il ladro di merendine
• Un filo di luce
• El menys recomanable és l’últim, Riccardino, que l’autor va escriure 20 anys abans de morir.

Rocco Schiavone

• Pista negra (Pista nera)
• Hagan juego (Fate il vostro gioco)
• Ah, l’amore l’amore

Ernesto Maccadò

• Olive comprese
• A cantare fu il cane

I fins aquí les recomanacions per al Sant Jordi d’enguany. N’heu llegit algun, d’aquests? Què us ha semblat? Si teniu alguna aportació, podeu escriure als comentaris!