Feia molts anys que me l’havia llegit, Vida privada. És d’aquells llibres que n’oblides els detalls (i fins i tot una part important de la trama), però que recordes com a grans llibres. Així, doncs, tot i que no solc fer relectures, quan l’editorial Barcino en va fer una nova edició, m’hi vaig tirar de cap.

I és que mira que és bona, la història. 

Amb aquesta obra, Josep Maria de Sagarra ens porta a la Barcelona de fa aproximadament 100 anys i fa un retrat vívid, de qualitat pràcticament fotogràfica, de la societat de l’època. Les classes socials altes reben de valent, però no us penseu que l’autor tingui més pietat dels més desafavorits: ningú no se salva de la crítica, que en alguns casos és força descarnada.

La línia principal de la novel·la són la vida i els miracles dels Lloberola, una família de l’alta burgesia de la dècada de 1920 que passa per un mal moment, tant pel que fa a l’economia com al capteniment moral dels seus membres. Abraça tres generacions, totes a Barcelona, o sigui que podríem dir que és una saga familiar amb característiques socials, molt interessant tant pel que fa a la intriga com a les vivències històriques de la meva ciutat.

Pel que diuen, aquesta obra va causar un fort escàndol no només pels temes que tractava (hi veureu passar prostitutes, dones de companyia, relacions poc habituals… ), sinó pel fet que, en alguns casos, es basava en personatges reals que la gent de l’època podia reconèixer. El resultat és una història que enganxa des de la primera pàgina, amb personatges molt reals i amb un passeig pels carrers de Barcelona que m’ha fet pensar en algunes obres de Rodoreda: novel·les superbarcelonines, però amb una certa naturalesa universal.

Per postres, l’edició és preciosa. I és que la col·lecció Els imprescindibles de l’editorial Barcino, a part de fornir uns textos absolutament recomanables, és una de les més boniques i de qualitat del panorama actual. Si voleu llegir literatura catalana aquest estiu (o més endavant, és clar), no dubteu a triar aquest volum.

Tanco amb un parell de coses que m’han fet gràcia:

Per una banda, l’ús de la paraula “paveria”. M’anirà molt bé tenir legitimat l’ús del substantiu. Per una altra, quedeu-vos amb aquesta frase: ” Jo, quan he llegit un llibre, al cap de dos dies ja no en recordo l’argument.” Magnífica, eh?

I atenció: Mentre escric aquestes línies, veig que el proper imprescindible serà La febre d’or, de Narcís Oller. No us podeu imaginar els nervis i les pessigolles que m’han entrat!