Nosaltres també estudiàvem grec al seminari. Érem cinc, també. Ens enteníem prou. Però, francament, érem molt més innocents i tranquils que els protagonistes de “La història secreta”, de Donna Tartt, que ha publicat aquesta tardor Les altres herbes (iniciativa de L’altra editorial i de Les Males Herbes).

És un totxo, una història de 728 pàgines que, tot i això, m’he llegit en 5-6 dies. La narració és àgil (mèrit, també, de la traductora Joana Castells) i la intriga enganxa. També ho facilita les divisions que fa l’autora, amb espais que marquen els canvis d’escena amb llargades irregulars, un sistema que m’agrada molt.

Però anem al tema.

En Richard és de Califòrnia, i no neda en l’abundància. Per motius que ara no us explicaré, acaba estudiant en una universitat privada, a Vermont, enmig de boscos i neu i fred. L’ambient està molt ben reflectit, i sembla que estiguis allà.

Ell vol fer grec (intueixo que deu ser alguna carrera de clàssiques), però és una classe molt exclusiva, amb cinc estudiants i un profe molt especial i absorbent. Quan finalment aconsegueix entrar en aquesta classe, passa a formar part d’un grup peculiar que actua bastant al marge de la resta d’estudiants. Són elitistes, cruels, repel·lents i estan acostumats a fer el que els hi sembla sense tenir massa en compte les conseqüències. Beuen molt, xerren molt i m’han caigut bastant malament. I, tot i així, la història et xucla i no pots deixar-la.

I això té mèrit, perquè a la tercera línia de la primera pàgina ja saps què ha passat i a qui li ha passat. Tot seguit, Tartt fa marxa enrere i ens posa en context. Poc a poc, va teixint una xarxa que ens embolica i que, poc a poc, va deixant entendre el perquè de tot plegat. Crec que potser amb menys pàgines també hauria aconseguit l’objectiu, però, sincerament, no sé pas què treuria: tot sembla necessari per arribar al final. Potser és el final, el que perd una mica pistonada, però no importa perquè ja has arribat a lloc!!!!

Per cert: és la primera vegada en molt de temps en què els estudis de grec m’han servit per a alguna cosa. No és imprescindible saber-ne res per seguir la història, però he disfrutat força recordant les classes que feia quan els personatges es dediquen a fer els deures.

En definitiva, un llibre molt interessant que continua la brillant col·lecció de Les altres herbes, que trobava a faltar i que espero que continuï ben aviat. Agraeixo molt a l’editorial que em fes arribar el llibre i, sobretot, la presentació que ens en va fer, ja que així vaig conèixer una mica més l’autora!