Autor: sifuro

Soc traductora, de Barcelona.

A la natura les coses simplement creixen, amb Yiyun Li

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Només té 15 anys, i ja té els dits més llargs que jo. No, a la foto no es veu, però em passa gairebé un pam. Té les seves idees, i la seva manera de vestir. I té un germà cinc anys més gran, que ja ha passat pantalla i és a la universitat. Tots dos s’han d’ajupir per fer-me una abraçada. Són en Jordi i en Guillem, i no són tan diferents d’en James i en Vincent, els fills de la Yiyun Li. O sí, que són diferents: els meus fills continuen amb la seva vida mentre que els d’ella ja no hi són. Per decisió pròpia, a més.

Com et quedes quan, de dos fills que tenies, no te’n queda cap? Quan només et queden les habitacions plenes de records? Quan el gos no sap on anar a buscar el seu amo?

Els fills es moren, els pares continuen vivint

No hauria de ser així. La “llei de vida” és una altra. La mateixa autora ho diu, que estadísticament és un cas molt rar, però el fet és que, amb sis anys de diferència, els dos fills de la Yiyun Li es van suicidar. I ella va voler escriure un llibre per a cadascun d’ells. El que va dedicar a en Vincent el tinc a casa, i no el vaig poder acabar. Potser ara, que he llegit el que ha dedicat al James, en reprendré la lectura.

Sabent de què anava el llibre, he de dir que vaig agafar A la natura les coses simplement creixen amb un paquet de kleenex a la mà. I no, no ha calgut fer-lo servir gaire. Per què? Doncs perquè Yiyun Li és capaç de transmetre la tristesa, la perplexitat, el patiment, i tota mena de sensacions, sense haver de recórrer a la llagrimeta fàcil. Té una ploma deliciosa, amb la qual és capaç de retratar l’escenari que ella vol sense recórrer un text enfarfegat, sense haver d’omplir el llibre d’adjectius i expressions complexes. Amb una escriptura planera, és capaç de comunicar-se sense que la seva producció sigui de poc nivell. No tothom sap fer-ho, això. 

A Instagram tot sovint llegeixo afirmacions com ara “és un llibre dur però necessari” aplicades a llibres que, tot sovint, considero que no ho són tant. Aquest cop seré jo la que digui que és un llibre dur. Aquest ho és, El diari d’Anna Frank ho és. Perquè expliquen fets reals, coses a les quals es pot posar dia i hora. És un llibre necessari? Aquesta és la pregunta del milió de dòlars. Crec que és molt necessari per a l’autora, que escriu amb una senzillesa i enteresa al·lucinants sobre un tema extremadament trist i, en alguns llocs, tabú: el suïcidi de dos fills (i els intents d’ella mateixa). En aquest sentit, el trobo molt necessari com a vehicle perquè ella, la persona que ho ha patit, pugui fer-nos arribar el seu missatge, i aquest missatge segurament és necessari, o útil, per a persones que hagin estat en la seva mateixa situació i que, possiblement, no saben expressar-ho tan bé. Potser les farà sentir-se acompanyades i compreses.

En tot cas, és una lectura que m’ha anat bé per resituar-me i poder reprendre el llibre que va dedicar al seu fill gran, en Vincent. I, ara que l’entenc millor a ella, podré reprendre el camí lector pel qual m’ha guiat sempre amb un gran èxit. Per això agraeixo molt a L’altra editorial que me l’hagi enviat i, sobretot, que s’hagi decidit a publicar-lo.

Si us crida l’atenció aquesta autora i en voleu més informació, feu una ullada a la xerrada sobre dones escriptores que vam fer a l’Institut Confuci fa un temps (el 2018!!!). Parlem d’ella a partir del minut 56 (enllaç a la bio), i toquem altres autores com la Sanmao, l’Amy Tan i altres. No dubteu a llegir aquest o qualsevol altre llibre d’ella, que trobareu ressenyats en aquest blog.

Oficines, deliris i mots encreuats: benvinguts a “Ferrocarrils de Mèxic”

On Per sifuroIn 4 estrellesDeixa un comentari

Aquest no és un llibre breu. Té 664 pàgines plenes de salts, digressions, personatges, diàlegs, situacions absurdes i referències històriques. I, tot i així, no es fa pesat de llegir. Trobo que és una aposta valenta de l’editorial La segona perifèria, que ha decidit publicar-lo en català amb una traducció de Pau Vidal que fa de molt bon llegir.

Tot comença amb un encàrrec totalment absurd: som a la República de Salò l’any 1944, i el soldat Cesco Magetti rep l’ordre de fer un mapa de… la xarxa ferroviària de Mèxic. Tal qual. A partir d’aquesta premissa, la història es desplega com una mena de trencaclosques narratiu i polític que combina el deliri, la crítica social i una mirada mordaç sobre la burocràcia i l’absurditat de determinades estructures de poder.

El protagonista, en Magetti, és un jove soldat que té mal de queixal i es veu atrapat en una cadena d’ordres absurdes que ningú no qüestiona. Però el llibre no es limita a la història d’aquest noi. Ben aviat entren en escena tot un seguit de personatges, cadascun amb la seva pròpia veu, el seu estil, i sovint amb les seves bogeries particulars. El resultat és una novel·la coral plena de picaresca i referències històriques que va i ve en el temps i l’espai per crear una mena de tapís narratiu molt ben teixit.

Hi ha escenes surrealistes que funcionen com petites faules sobre la naturalesa humana i els mecanismes de poder: una fàbrica que produeix colors que afecten l’estat d’ànim de les persones, un edifici d’oficines on és impossible no perdre’s (una metàfora prou clara del sistema burocràtic que retrata) o un episodi amb mots encreuats que el traductor ha hagut de resoldre de manera gairebé artesanal.

També hi ha sorpreses que em van fer somriure, com ara un personatge anomenada Carme que es dedica a traduir Eiximenis a l’italià. I també hi ha petites píndoles d’humor que apareixen en els moments més foscos o més reflexius. Perquè sí: entre tanta digressió, hi ha espai també per a moments de lucidesa, de crítica a l’obediència cega, a les estructures que perpetuen la mediocritat, al feixisme de fons i de forma.

Pel que fa a la traducció, he de dir que en Pau Vidal s’ha marcat una feinada espectacular, tan per la llargada com una sèrie d’elements complicats que van des de fragments en què els personatges parlen amb dialectes o variants lingüístiques diferents de l’estàndard fins a coses tan currades com la traducció/adaptació d’uns mots encreuats. Aplaudeixo amb les orelles!

A la web de l’editorial defineixen Ferrocarrils de Mèxic com una festa per als lectors i com a “novel·la tentacular”. I és una manera molt bona de definir-la: hi ha un cos central, però les subtrames s’allarguen com tentacles i generen petits relats, veus que apareixen i desapareixen, trames secundàries que de cop esdevenen protagonistes. El llibre demana temps, però val molt la pena fer l’esforç, sempre que us deixeu portar per la narrativa de Griffi.

En resum: si teniu ganes de perdre-us en una lectura extensa, amb moltíssimes capes i un cert esperit juganer, Ferrocarrils de Mèxic és una proposta excel·lent. Ideal per a lectors amb ganes de deixar-se sorprendre, amb gust per la sàtira i amb certa tolerància a la disbauxa narrativa.

“Nuestra parte de noche”, de Mariana Enríquez: una immersió en la foscor

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

“Nuestra parte de noche” és una novel·la de sectes, esperits i paternitat, ambientada en una Argentina marcada per la dictadura i el misteri. Mariana Enríquez desplega tota la seva capacitat per incomodar i captivar amb una història que no deixarà ningú indiferent.

Feia molt de temps que tenia pendent llegir alguna cosa d’aquesta autora argentina que, pel que he sentit, és “la reina de la foscor”. Fa poc va venir a Barcelona i va fer una xerrada a la biblioteca, i vaig decidir que ja tocava: era el moment de llegir “Nuestra parte de noche”.

I, tela, quin moment.

Què és aquest llibre?

Es tracta d’una novel·la llarga (672 pàgines), densa, plena de matisos, d’obscuritats i de malsons. Però també és una lectura addictiva, d’aquelles que et xucla i no et deixa anar. Tot i que hi ha algun tros que vaig trobar més pesat (al terç del mig), en general és un d’aquells llibres que et fan passar les pàgines sense adonar-te’n. I no, no és una lectura per a tothom. Si sou dels que busqueu històries boniques, de personatges tendres i reflexions vitals de postal, aquest no és el vostre llibre. Aquí hi ha dolor, desesperança, horror i una sensació constant que hi ha alguna cosa que s’amaga sota la superfície.

Una de les coses que més m’ha agradat de “Nuestra parte de noche” és que es pot llegir des de moltes capes: com una història sobre la paternitat, sobre l’adolescència i el pas a l’edat adulta (un coming of age amb foscors), com un retrat del moment històric d’Argentina… però jo em quedo amb la part que fa més por. Amb el mal. Amb la presència maligna que ho travessa tot. Amb les sectes i els ritus. Amb la sensació que alguna cosa terrible sempre està a punt de passar. Amb les ombres. És això, el que el fa diferent de la resta de llibres.

La trama gira al voltant d’una secta anomenada “la Orden”, que necessita mèdiums per contactar amb unes entitats (esperits? déus? monstres?) que no tenen res de benevolent. En cap moment es busca el bé ni l’elevació espiritual: aquí es busca poder, domini. I per aconseguir-ho els seus membres no dubtaran a fer el que sigui. El mèdium que troben per fer-ho possible és en Juan, i a través d’ell anirem coneixent l’origen de la Orden, la seva estructura, els seus rituals, i els horrors que s’amaguen darrere d’aquesta organització.

Però aquesta novel·la és molt més que una història d’horror sobrenatural. És també un viatge a parts d’Argentina que jo desconeixia totalment, com el nord selvàtic, en contacte amb el Brasil, un entorn fèrtil per a la foscor i el misteri. I, encara que no sigui el focus principal, hi ha la presència constant del context històric del país: la dictadura militar, els desapareguts, el malestar social, Menem, les protestes estudiantils… Tot això hi és, de fons, com un paisatge que contribueix a crear una atmosfera inquietant.

Enríquez té moltes altres obres, i espero llegir-ne més coses en el futur. Ara bé, com a primera aproximació, “Nuestra parte de noche” ha estat una lectura intensa, inquietant i molt satisfactòria. M’agrada com es capbussa sense por en la foscor i ens mostra tot de coses que, sovint, preferim no mirar.

“Un, ningú i cent mil” de Pirandello: reflexions sobre la identitat

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Un, ningú i cent mil, de Luigi Pirandello, és una novel·la molt singular de l’autor italià, i la podem llegir en català gràcies a edicions de la ela geminada, amb traducció de Marina Laboreo. Es tracta d’una novel·la filosòfica que posa sobre la taula un tema universal: la identitat i la percepció que els altres tenen de nosaltres.

El punt de partida és sorprenentment banal. El protagonista, Vitangelo Moscarda, s’adona que té el nas guerxo. Quan la seva dona li ho confirma i, de pas, li afegeix tota una llista de defectes que ell mai havia vist, la seva vida es capgira. De cop s’adona que la imatge que té de si mateix no coincideix amb la que tenen els altres, i encara més: cadascú el veu d’una manera diferent.

Aquest descobriment desencadena un seguit de reflexions sobre la identitat. Som qui pensem que som, o som el que els altres projecten en nosaltres? Podem ser la mateixa persona per a tothom? O som “un” per nosaltres, “ningú” quan intentem reconciliar totes les versions, i “cent mil” perquè cada mirada ens recrea d’una forma diferent?

Pirandello: entre la narrativa i el teatre

Llegir Un, ningú i cent mil és una experiència peculiar. Tot i que es presenta com una novel·la, en molts moments sembla més aviat un monòleg teatral. Pirandello, que també va ser dramaturg i va guanyar el Premi Nobel de Literatura el 1934, sap traslladar al text el ritme i la intensitat de la paraula dita a escena.

Això pot desconcertar el lector (a mi em va desconcertar, vaja). Més que una trama plena de diàlegs i acció, trobem un discurs llarg i ple de cabòries. Però quan entres en el joc, el llibre té una força indiscutible.

Una lectura que fa pensar

He de reconèixer que en alguns moments m’ha despistat, però també m’ha atrapat la seva capacitat de fer-me reflexionar. Al cap i a la fi, és una obra que sacseja la manera com ens entenem a nosaltres mateixos. Què som, realment? La nostra pròpia imatge? El reflex que projectem? O una suma de totes les percepcions? El final (tranquils, no us faré espòiler) és coherent amb tot aquest viatge i dona sentit a la trajectòria del protagonista.

Un, ningú i cent mil no és una lectura fàcil ni ràpida. Si busqueu una trama clàssica amb acció i personatges, potser us descol·locarà. Si, en canvi, us atrauen les obres que qüestionen la identitat i us agrada deixar-vos interpel·lar per la filosofia, aquesta és una lectura molt recomanable.

James, de Percival Everett

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari

Quan vaig començar James, no sabia exactament què m’hi trobaria. Sabia que era un retelling de Les aventures de Huckleberry Finn de Mark Twain, però com que no n’he llegit mai l’original (només recordo vagament aquella sèrie d’animació amb en Tom Sawyer i en Huck com a protagonistes), vaig decidir que llegiria James com a obra independent. I funciona perfectament.

En James (o en Jim, com l’anomenen els altres) és un esclau que, al llarg de la novel·la, va esdevenint molt més que un personatge secundari en la història d’algú altre. En aquest llibre, el protagonisme és seu: de la seva veu, la seva mirada, la seva intel·ligència i la seva voluntat de sobreviure. I sí, també del seu enginy, perquè en James és molt més hàbil del que la societat esclavista que l’envolta pot imaginar-se.

La novel·la comença amb un ritme àgil, gairebé de novel·la d’aventures: som a la vora del riu Mississippi, amb barques, cabanes, esclaus i senyors, i una atmosfera tensa que es palpa. El retrat del poble esclavista i les seves dinàmiques està molt ben fet. Però he de dir que, cap al mig, va tenir una petita baixda. Potser massa pes de les aventures del Huck, o potser perquè la història semblava que anava repetint patrons. Ara bé, quan es va tornar a centrar en en James, quan la seva veu agafa força i es desplega de ple, el llibre remunta i t’arrossega fins al final.

I quin final. Sense fer espòilers: és un final d’aquells que valen la pena.

Una cosa que m’ha agradat molt és com l’autor juga amb la llengua i la consciència que té en James sobre el llenguatge. De fet, ell fa veure que no sap parlar ni escriure correctament, però comença a escriure cartes per practicar, i descobrim que és molt més llest i articulat del que mostra. És aquí on l’humor i la crítica social d’Everett brillen més: quan juga amb les expectatives racistes de l’entorn i les desmunta des de dins.

Tot i això, si m’heu llegit abans a Instagram, ja sabeu que Els arbres em va semblar un llibre més potent. Més directe. Més macarra. Amb un humor molt negre (literalment) que aquí trobem només de forma més suau. A James, Everett juga més a fer novel·la històrica amb consciència contemporània, amb una estructura més clàssica i un to més contingut. També té moments brillants, però no té aquella sacsejada constant que m’havia agradat tant a Els arbres.

En resum, James és una novel·la sòlida, ben escrita i amb un personatge central que val molt la pena descobrir. I, si bé potser no és el llibre que millor representa l’estil més radical d’Everett, sí que és una bona porta d’entrada a la seva obra, especialment si us interessen els temes de raça, identitat i revisió històrica. Coi, que va ser premi Pulitzer!

Si només heu de llegir-ne un… jo em quedo amb Els arbres. Però si podeu, llegiu-los tots dos. En català, els trobareu a Angle Editorial, amb traducció de Jordi Martín Lloret.