Autor: sifuro

Soc traductora, de Barcelona.

La memòria dels animals, de Claire Fuller

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Una cosa que m’agrada molt fer quan llegeixo és buscar el lloc del llibre on surt el títol (o frase similar). Direu que és una rucada, però en aquell moment em sembla que entenc una mica millor qui ha escrit el llibre i per què li ha posat aquell nom. En el cas de La memòria dels animals, m’ha costat una mica de trobar-ho, però quan hi he arribat m’ha desfet alguns nusos que portava.

Perquè… per què un llibre que parla d’una pandèmia es diu La memòria dels animals? Això ho deixo sense explicar, perquè per a mi ha sigut una troballa inesperada i no voldria aixafar-li la guitarra a qui vulgui llegir-se aquesta història, però sí que us parlaré una mica de la resta.

Estem davant d’un llibre que ens parla d’una pandèmia letal. Tot i que la gent s’està tancada a casa, s’escampa amb una facilitat horrorosa i la mortalitat és molt alta. La Neffy, una noia de 27 anys, participa en un assaig per trobar una vacuna contra aquesta malaltia, però les coses es torcen i no sembla que l’assaig pugui continuar. Així doncs, ella i la resta de voluntaris (remunerats, això sí) quedaran aïllats al centre hospitalari on estaven ingressats, sense ningú que els doni notícies de res. Hauran de racionar el menjar que tenen i plantejar-se què han de fer: quedar-se o marxar?

La novel·la té tocs d’El dia dels trífids, però també hi ha algun punt d’A la recerca del lotus (sí, ho sé, sembla difícil fer coincidir les dues coses, oi?). Durant molta estona avança pausadament a tres bandes: present, passat i cartes a algú que es diu H, ja que l’autora va combinant les tres coses per donar-nos context i presentar-nos tots els personatges. Un cop ho té tot a punt, fa un gir argumental que no m’esperava i tot s’accelera fins arribar al típic final que penses “Ai, aquí ha anat massa ràpid”, però la veritat és que aquesta mena d’històries s’han d’acabar així. És un llibre entretingut, tot i que a mi potser em va agradar més Terra inestable, també publicat a l’editorial Les hores. En tot cas, Claire Fuller és una autora interessant que convé anar seguint.

Finalment, us deixo un petit joc de pistes en una entrada oculta: hi trobareu unes quantes preguntes sobre elements que al principi em van fer ballar el cap. Si voleu llegir-lo, feu clic aquí i introduïu la contrasenya: SPOILER.

Come piante tra sassi, de Mariolina Venezia

On Per sifuroIn 4 estrelles2 comentaris

Aquest llibre em va arribar de rebot, quan menys me l’esperava. Farta de llibres tristos i a mitja lectura conjunta de “Rebecca”, necessitava alguna cosa que no se’m barregés amb la LC i que em donés una mica de ritme i alegria.

I, com a resposta a una història que vaig penjar, un amic em va recomanar Come piante tra sassi, primer llibre de la sèrie que Mariolina Venezia dedica a la fiscal substituta Imma Tatarani, nascuda i resident a la Basilicata, al sud d’Itàlia, en exercici a Matera.

Segons com, cau simpàtica, però també pot ser tot el contrari. És baixeta (segons diuen en italià: alta un metro e uno sputo) i el seu sentit de la moda és peculiar. Sempre va amb tacons d’agulla. Ara bé, no s’encongeix davant de ningú per aconseguir el que vol. I què vol? Investigar un cas. Perquè ella, en realitat, volia ser poli però no va poder entrar.

Total, que, amb l’excusa d’investigar l’assassinat d’un noi jove (us sorprendrà saber qui ha sigut l’assassí), l’autora ens presenta la família de l’Imma, amb una sogra insuportable i una filla en plena adolescència. L’entorn de Matera i els negocis de la “mala vita” (vamus, la màfia), i moltes altres coses.

M’ha agradat especialment la presentació del context laboral, ja que anirem coneixent tot de companys de feina que sembla que poden tenir un pes en els llibres següents, des del tros d’home que té per ajudant i xofer fins a la secretària que treballa el mínim, passant per col·legues que són antigues companyes d’escola.

Ara hauré de llegir-me la resta de llibres i veure la sèrie, que teniu gratis a rtveplay. Si llegiu en italià, aquest és bon candidat per al proper #agostitalià! (Iniciativa per llegir llibres de literatura italiana cada agost.)

René Leys, de Victor Segalen

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

No havia sentit parlar mai sobre aquest llibre, però si en Carles Prado l’ha traduït i diu que val la pena llegir-se’l, servidora se’l llegeix. A més, aquest mes hem parlat amb ell al podcast L’any de la rata, o sigui que m’ha semblat bon moment per parlar de René Leys, un llibre que s’aparta del que habitualment incloc a l’apartat “Caràcter xinès” d’aquest blog perquè no està escrit per un autor xinès, sinòfon ni de la diàspora.

L’autor de René Leys és Victor Segalen, un francès que va viure al Pequín de principis de segle XX, on va anar a treballar com a metge naval. Va quedar fascinat per la cultura xinesa i va aprofitar coneguts i contactes per absorbir coneixements sobre el país i desplegar les diverses habilitats: arqueòleg, escriptor, músic…

Durant aquesta estada a la capital imperial va conèixer un noi belga anomenat Maurice Roy, per qui va sentir una profunda fascinació i que va acabar essent la inspiració del llibre que ens ocupa avui: de fet, el personatge que dona nom a l’obra és un reflex d’aquest Roy real.

Es tracta d’un llibre peculiar, una mena de barreja de vivències pròpies de l’autor i de ficció. I no sempre he tingut clar què era real i què era inventat. La narració, molt atractiva, ens porta la vida del narrador, un home francès que arriba a Pequín i que coneix en René. Aquest últim ja fa temps que hi viu, i l’autor/narrador, al·lucinat per tot el que veu, se’n fa amic i l’acull a casa seva.

En René, però, és un personatge captivador i difícil de definir. Explica coses de la vida a la cort que el narrador es beu a cegues i que jo, com a lectora, no acabava de creure’m. És amic de la família imperial? És un espia? És un mentider? Qui és, René Leys?

A la web de l’editorial, Lleonard Muntaner, diuen que és una “obra híbrida, a cavall entre la novel·la i el dietari, que reflecteix les peripècies de l’autor a la Xina”, i la veritat és que no se m’acut una manera millor d’explicar-ho. Té forma de diari, sí, però el text està redactat com a novel·la. Per altra banda, és molt interessant veure l’evolució de la relació entre tots dos homes, però també és molt interessant veure, com en una pel·lícula, com l’autor retrata el Pequín de l’època i, fins i tot, parla de llocs concrets que podeu resseguir amb el Google Maps.

A mi em va agradar especialment quan fa menció a la pluja estival, que diu que és cada dia a la tarda. I sí, ho certifico: jo hi vaig anar gairebé un segle més tard i durant tot el juliol va ploure pràcticament cada dia cap a les quatre de la tarda. Una altra cosa que vaig trobar molt reeixida és la descripció que fa de l’òpera xinesa: llegint-la em va venir la mateixa sensació de mal de cap i lleuger mareig que vaig tenir l’única vegada que vaig anar a veure una representació en persona.

Ja per tancar, vull fer esment de la traducció, que han fet Olga Curell i Carles Prado a quatre mans. El resultat és una obra que, tal com em van ensenyar a la universitat, es llegeix com si s’hagués redactat originalment en català, i hi veig una molt bona combinació de les habilitats de tots dos, ja que han pogut combinar l’alt nivell de traducció del francès amb els coneixements profunds de la Xina i la seva cultura. Bona feina!

Tres novel·les breus, de Tolstoi

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Fa molts i molts d’anys vaig llegir Guerra i pau. Segurament l’edició no era la millor del món, i potser tampoc ho era la traducció (una d’aquelles antiquades en castellà), però el fet és que, tot i arribar a la conclusió que, per a mi, li sobren tres-centes pàgines, me’l vaig llegir al final i em vaig quedar prou a gust i contenta. No havia llegit res més de Tolstoi.

Fa uns mesos vaig intentar llegir-me Els germans Karamazov (no, no és Tolstoi sinó Dostoievski), i no el vaig ni acabar. No anàvem bé, amb els grans mestres de la literatura russa. Ara, finalment, amb Tres novel·les breus de Lev Tolstoi, m’he reconciliat amb lu més granat del país més gran (literalment) del món.

I és que aquest volum amb un títol genèric a més no poder amaga algunes de les obres curtes més conegudes de Tolstoi: “Mort d’Ivan Ilitx”, “La sonata Kreutzer” i “Hadjí Murat”. Admeto que de la segona no n’havia sentit a parlar mai, però la primera i l’última sí que m’eren vagament familiars. I ha estat un encert, llegir-se-les!

Aquest cop, l’autor opta per explicar-nos les coses en format breu, però no per això buit de pensament i reflexió. Així, a “La mort d’Ivan Ilitx”, trobem algú (l’Ivan, clar) que, al seu llit de mort, fa tota mena de valoracions sobre la societat i, és clar, la mort: les seves són reflexions a punt de morir, i són especialment vives.

Pel que fa a “La sonata Kreutzer”, hi trobarem més aviat pensament sobre les relacions entre homes i dones, i sobre el paper que aquestes tenen en la societat. A estones m’ha semblat que fa judicis molt clarividents (no necessàriament moderns, eh?), com ara quan diu “l’educació de la dona sempre correspondrà al concepte que l’home tingui d’ella… és un instrument de plaer, i ella ho sap”. Penseu que això és de fa, quant?, 125-150 anys? Deu n’hi do!

Finalment, “Hadjí Murat” ens porta un conflicte bèl·lic, l’ocupació del Caucas per part de l’Imperi Rus (atenció, que l’autor va participar en aquestes campanyes). Aquí hi veurem l’enfrontament entre pagesos i ocupants, traïció, costumisme… una mica de tot! De fet, m’ha recordat vagament la novel·la La muerte del vazir-mujtar, de Yuri Tyniánov, que també ens porta un conflicte militar amb certes dosis de diplomàcia i coneixement de la cultura local.

Tot plegat ve amb una traducció que flueix molt bé i que m’he llegit molt de gust. Arnau Barios fa bona feina! Només m’ha semblat estrany que en algun punt de l’últim relat la gent dina a les 4 o a les 6. Desconeixedora que soc dels costums d’aquests llocs, m’he trobat pensant que no em quadrava…

Però vaja, que això és una nimiesa comparat amb la resta! Un llibre molt recomanable si us voleu acostar a Tolstoi sense començar pels grans totxos.