Categoria: Caràcter xinès

Rosa rosa amore mio, de Wang Zhenhe

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Fa força temps que tenia a la llista de lectures pendents Rose rose I love you, de Wang Zhenhe. Per un motiu o per un altre, no l’havia acabat de llegir mai. Aquest estiu, però, em van comentar que la traducció italiana d’Anna di Toro, Rosa rosa amore mio, era peculiar. O sigui que m’hi vaig decidir i, finalment, me l’he llegit.

rosa rosa amore mio

Començaré dient que aquesta versió en italià no és ben bé una traducció. Bé, sí que ho és, en el sentit que trasllada el contingut del text original xinès al text en italià. De tota manera, com es pot llegir a la introducció que ha fet la mateixa traductora, hi ha aspectes que s’han adaptat en lloc de traduir-se i prou. D’una banda, tenim els noms dels personatges, que aporten significat i defineixen característiques de cadascú, o sigui que la traductora s’ha decidit a reproduir-los en italià. Fins aquí tot normal, ja ho havíem vist en altres llibres. La part més innovadora la tenim pel que fa a l’ús de llengua estàndard i dialecte. Som-hi.

Al text original l’autor utilitza xinès estàndard, dialectes, anglicismes i restes de la dominació japonesa i, és clar, també hi ha registres diferents segons els personatges: des de prostitutes fins a consellers, passant pel protagonista principal, que és professor d’anglès a secundària. Ostres, i com ho fem, per traduir això a una llengua europea????

Doncs bé, di Toro ha estat valenta i ha triat l’opció de combinar l’ús de l’italià estàndard amb el sicilià. No entrarem aquí a discutir si el sicilià és un dialecte o una llengua pròpiament dita. No és el tema. Però sí que vull que quedi clar que el sicilià escrit és molt diferent de la llengua estàndard, molt més que qualsevol dels dialectes catalans entre ells. Així, la traductora utilitza la llengua estàndard quan parlen els personatges amb més nivell educatiu, que parlen amb més formalitat, i deixa el sicilià “per al poble”, cosa que realment marca les diferències de nivell social.

Segur que l’ús del dialecte a Itàlia o a Taiwan té connotacions diferents, però crec que en aquest cas serveix perfectament per aconseguir l’objectiu. Si llegiu el llibre en italià, ho veureu de seguida. Ah, i si heu llegit anteriorment algun llibre del comissari Montalbano en italià (que també incorpora sicilià i expressions pròpies), veureu com hi ha coses que us ajuden a entendre millor el que diuen a Rosa rosa amore mio.

El millor que puc dir de tot això és que tot i l’ús del sicilià no m’he imaginat pas que tot passés a Sicília. M’ha sorprès, però les imatges que m’han vingut al cap són, clarament, de context xinès.

Sí, sí, però… de què va?

Fins ara m’he entretingut molt en tot el tema lingüístic, però és que m’ha semblat una opció molt original i que valia la pena comentar. El tema també és interessant. Tot plegat es basa en una història real, i és que l’any 1968 un grup de soldats americans que lluitaven a la guerra del Vietnam va anar a passar uns dies al poble de l’autor (Hualian a l’original, Lotusa a la traducció). I també és veritat que es va habilitar un bar perquè els “americanos” es divertissin (i, és clar, perquè els locals guanyessin alguns calerons).

El llibre, doncs, es basa en aquesta història real però se centra en la fase de preparació, que l’autor porta fins a extrems absurds. Són aquests extrems el que realment agraden del llibre, i venen principalment del protagonista: Concettino Finezza (Dong Siwen a l’original), professor d’anglès a secundària. Concettino se les dona de refinat i culte i és molt tossut i fantasiós, i com que és dels més educats del poble li encarreguen la tasca de formar les prostitutes que atendran els americans que vinguin al poble. El pressupost surt de les butxaques dels amos dels prostíbuls més importants de Lotusa, i Concettino no s’està de res.

Així, el que havia de ser un curs d’anglès pràctic perquè les noies s’entenguin amb els clients acaba sent tota una altra cosa, que no us puc explicar per no fer-vos espòiler (ja us he donat més pistes de les que volia!). En general, trobo que s’embolica massa en els preparatius i de vegades hi ha fragments especialment pesats, com ara quan parlen per telèfon (són converses molt vívides, però un punt massa repetitives). Tot i això, he de dir que es llegeix molt àgilment i que, tret d’aquests fragments, és una lectura agradable i interessant.

Neige et corbeaux

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Avui parlem d’un llibre molt «actual»: Neige et corbeaux, de Chi Zijian, amb traducció de François Sastourné. Com en altres ocasions, és un llibre publicat per Editions Picquier, que compta amb una col·lecció dedicada a la Xina que té força contingut (entre d’altres, té traduccions de Yan Lianke).

Però tornem al llibre. Si dic que és «actual» és perquè el tema que toca és un que ara mateix ens envolta: una epidèmia. En aquest cas, es tracta de l’epidèmia (real) de pesta que es va escampar per Harbin, al nord de la Xina, l’any 1910. Tot i que Neige et corbeaux és una novel·la, conté informació i alguns personatges reals, com ara Wu Liande, que va tenir un paper destacat en la lluita contra aquesta epidèmia.

Si el llegiu, hi veureu coses que semblen tretes de la nostra realitat: els dubtes sobre com es transmet la malaltia, el tractament que cal donar-li, el comportament de la població… fins i tot l’aïllament de barris sencers per tal de contenir la propagació. Tot això ho veurem a través d’una sèrie de personatges i del seu dia a dia, tant abans com després que arribi la pesta: des del propietari d’un alberg reconvertit en cotxer fins a una cantant russa.

I és que, a més de veure l’evolució de la malaltia entre la població podreu veure-hi com era Harbin en aquella època: una ciutat fundada feia aproximadament 10 anys, amb 100.000 habitants repartits entre un barri xinès, un altre de rus i un altre de japonès, que creixia al voltant de la construcció de la línia de ferrocarril. És interessant veure la interacció entre els tres grups poblacionals i la simpatia (o antipatia) que es tenen, així com la manera en què plantegen la lluita contra la pesta.

He d’admetre que en algun punt de la història se m’ha fet un pel pesada, ja que m’ha costat una mica identificar i situar cada personatge (potser és la distracció de les vacances, no ho sé), però en general m’ha agradat molt i trobo que és una lectura molt recomanable. Si necessiteu més informació, aquí en teniu sobre l’autora i el llibre (en francès).

Caràcter xinès, deures d’estiu 2020

On Per sifuroIn Caràcter xinès, recomanacions1 comentari

Aquest any és un dels més estranys que he viscut mai, i les vacances també prometen: poca mobilitat i molt de no fer res. Per això és important tenir una bona llista de llibres per poder-nos esbargir i viatjar, ni que sigui amb la imaginació. D’aquí a uns dies publicarem la llista general de L’illa deserta, però mentrestant comencem amb els nostres deures d’estiu per a la secció dedicada especialment a la literatura xinesa: Caràcter xinès.

Sé que normalment us recomano únicament coses que hagi llegit jo, però aquest cop ho farem diferent. Continuo amb problemes per detectar coses que valguin la pena, o sigui que farem una barreja de coses llegides i coses per llegir, i també tenim la col·laboració de la Mireia Vargas-Urpí, que ens porta propostes fresques.

Propostes de la Mireia

En les explica la mateixa Mireia Vargas-Urpí:

«Les meves recomanacions per a l’estiu són les traduccions de xinès publicades per ¡Hjckrrh!, una iniciativa editorial que només publica llibres electrònics. Dels relats breus que ha editat del xinès, el meu preferit és Tharlo de Pema Tseden (traduït per Maialen Marin-Lacarta), una història molt tendra sobre un pastor tibetà, d’aquelles lectures que et fan somriure a cada moment. Altres petits tresors que hi trobareu són:

  • Un paraíso sobre el infierno. Tres cuentos de Shanghai, amb contes de Liu Na’ou, Mu Shiying i Du Heng (també traduït per M. Marin-Lacarta), que us durà al Shanghai dels anys 1930.
  • La cabeza de Dorothy Tse (traduït per Juan José Ciruela), un conte insòlit i ple d’ironies.
  • Muñecas con curvas, de Li Ang (traduït per Alberto Poza), un relat ple d’erotisme i amb un munt de lectures possibles.
  • Contaminación de Chen Qiufan (traduït per Iris Capilla Campomar), que és l’únic que encara no he llegit, però que per als amants de la ciència ficció hauria de ser una aposta segura.

Què destacaria d’aquests llibrets? Doncs que us faran descobrir gèneres que sovint no associem a la literatura xinesa i que totes les traduccions són excel·lents, no tan sols pels traductors que les han fet, sinó també pel munt de revisions que hi ha al darrere (i és que… què faríem sense els correctors?).»

Les meves propostes

La Mireia té raó: ¡Hjckrrh! és un projecte molt interessant, al qual hauria de prestar més atenció. I el més interessant és que no només es treballa amb traductors de molta qualitat, sinó que després se’n fa una revisió atenta i hi ha feedback i avaluació. No us el deixeu perdre.

Com he dit abans, la meva aportació aquest cop és, sobretot, de material que tinc pendent de llegir:

Comencem amb una de les meves preferides, la Yiyun Li. Aquest llibre ja ha sortit a la venda amb tapa dura, però jo m’esperaré a la versió en Kindle, que surt el 20 d’agost. Serà, doncs, una lectura per tancar les vacances. En aquest cas, la protagonista de Must I go és una dona de 81 anys que recupera una història del passat.

Pel que fa al llibre de Hao Jingfang acaba de sortir en italià i és un recull de relats encapçalats encapçalats pel que li dona títol, Pechino pieghevole, guanyador del premi Victor Hugo. Aquest relat en qüestió el trobareu en anglès amb traducció de Ken Liu i amb el títol Folding Beijing.

Quant a Rosa rosa amore mio / Rose, Rose I love you, feia temps que el tenia a la llista i no m’hi acabava de decidir. Ara, però, vistos els comentaris que se’n fan, crec que me’l llegiré en la versió italiana per la solució curiosa que s’ha utilitzat per als personatges que parlen en cantonès: la traductora ha optat per traduir-los en dialecte. I he de donar les gràcies a l’Antonio Paoliello per haver-me donat aquesta pista!

Continuem, ara amb un llibre que sí que estic llegint: Neige et corbeau. És un llibre interessant que es presenta en forma de novel·la però que, en realitat, són relats encreuats que tenen lloc al mateix lloc (un barri de Harbin) en el mateix moment (1910) durant una epidèmia (la pesta). Tot i que l’epidèmia apareix en els relats, no és l’element principal. Està molt bé perquè hi trobem personatges amb rerefons diversos i, si sumem totes les perspectives, podem reconstruir la ciutat d’aleshores.

Tanco la llista amb Severance, de Ling Ma. Igual que l’anterior, la història se situa en un moment d’epidèmia, tot i que en aquest cas hi està relacionada més directament. El tinc pendent de llegir fa molt de temps, i vista la situació actual suposo que és hora de posar-m’hi. També el trobareu en castellà amb el títol Liquidación.

I fins aquí les meves (nostres) propostes d’estiu per a aquest any estrany i fora d’òrbita. Si en teniu alguna altra, no dubteu a compartir-la als comentaris o a Twitter o Instagram.

Bones vacances!

Chuntao. Una mujer china

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

L’altre dia vaig tenir l’oportunitat de llegir Chuntao. Una mujer china, de Xu Dishan. En aquest cas, podríem dir que, més que un llibre, es tracta d’un relat publicat en forma de llibre, ja que té 34 pàgines. La traducció directa del xinès al castellà l’han fet Qu Xianghong i Anne-Hélène Suárez, i us puc dir que té la qualitat habitual d’aquest duo de traductores: molt alta.

Chuntao. Una mujer china.

Dit això, cal tenir en compte que aquest relat no es va escriure com a obra de ficció i prou, sinó que l’autor hi aporta la voluntat de documentar la vida quotidiana de la dècada de 1930. Per aquest motiu, el que hi trobareu no és una trama amb tot de subtrames ni embolics, sinó una narració tranquil·la i mesurada del dia a dia de la Chuntao, en Liu Xianggao i en Li Mao, que, per coses de la vida, acaben vivint junts en una casa de Pequín.

Durant el relat, doncs, veurem amb què es guanyen la vida i quines circumstàncies els fan viure junts. De rerefons, la situació precària de la Xina, en un moment d’enfrontaments diversos que no permeten una vida plàcida a la població.

El relat de Chuntao. Una mujer china

Podríem dir que és un relat avantguardista per a l’època en què es va escriure, i que tot i la distància en el temps no ha envellit gens malament. És un text honest, sense ambicions desmesurades, que no enganya: WYSIWYG total. L’única cosa que, potser, questionaria, és la decisió de publicar un únic relat en aquest volum. Potser s’hauria pogut preparar amb algun text més que ajudés el lector a fer-se una idea del tipus de narrativa que cultivava Xu Dishan. Aquest autor en moltes ocasions triava com a protagonistes dones fortes que trien el seu camí a la vida.

Si aquest estiu voleu llegir literatura xinesa, us recomano que passeu per la base de dades La literatura china traducida en España. Es tracta d’una web creada pel TXICC on trobareu ressenyats aquest llibre i molts d’altres per a les caloroses tardes d’estiu…

Life, de Lu Yao

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari
Life

Si busqueu per Internet, trobareu veus que opinen que Life, de Lu Yao, és “an essential masterwork” i en parlen molt positivament. Ho podreu veure, per exemple, a The Leeds Centre for New Chinese Writing, una iniciativa molt interessant on trobareu un club de lectura i ressenyes dels llibres que es publiquen traduïts del xinès a l’anglès.

La meva humil opinió va en un sentit totalment contrari. Life és un llibre més que parla de la diferència entre la vida al camp i a la ciutat, i de com s’han d’espavilar els camperols que deixen casa seva i volen provar de viure en un entorn urbà. Com en altres casos que hem vist en aquest blog, es pot donar valor documental a aquestes històries, però poca cosa més. La trama és poc rica i el llenguatge, senzill.

Què ens porta Life?

Aquest llibre ens porta a la Xina de principis dels anys vuitanta, els primers temps de l’obertura després de la mort de Mao Zedong. En Gao Jialin, fill de camperols que ha rebut educació, és professor en una escola rural, però perd la feina per culpa del nepotisme. Després d’estar-se tancat a casa assumint la seva nova realitat, treballa cultivant les terres comunals i s’enamora d’una noia del poble que és molt bona persona… però és analfabeta.

Quan aconsegueix marxar a la ciutat, en Gao oblida ràpidament la noia i comença a sortir amb una excompanya de classe molt més “moderna”. Però les coses no acabaran d’anar bé, ja ho veureu (#noespodiasaber). En tot cas, podeu veure la diferència entre viure al camp (i, a sobre, en una casa cova) i a la ciutat; entre una noia i l’altra. En Gao està entremig de tot plegat.

Un cop explicat això, també he de dir que el llibre està ple de tòpics i de frases supertípiques. El noi és “perfecte” (guapo, musculat i bona persona), la noia de pagès és treballadora i bonica, però analfabeta, la noia de ciutat és intel·ligent, culta i frívola. I així anar seguint.

Sí, segurament quan es va pulicar l’any 1982 va ser una cosa innovadora i tenia molt més valor que ara, ja que devia ser dels primers llibres que tocaven el tema camp-ciutat. Llegit avui, però, és un més dels molts llibres que toquen aquest tema i que, com deia més amunt, no tenen més valor que el documental.