Heu estat mai a la Xina? Voleu fer-vos una idea de com hi viuen els estrangers? La flor de la prunera serà la vostra guia. En aquest llibre, en Joan Ramon Armadàs retrata a la perfecció la vida que es pot arribar a portar en un lloc on els estrangers hem gaudit tradicionalment d’una situació privilegiada: la Xina ens ha permès viure millor que molts xinesos i ens hi hem pres llibertats que serien impensables en altres llocs.
Jo també vaig viure a la Xina. Va ser fa molts, molts anys: érem quatre estudiants estrangeres al Yuyan Xueyuan de Pequín (avui dia, Beijing Language and Culture University), quatre representants de la Barcelona olímpica que només havien de dir “Som de Barcelona” per rebre compliments i bon tracte. Llegint aquesta novel·la, he vist passar davant dels meus ulls moltes persones amb qui vaig conviure, moltes situacions que es van produir. Veig, doncs, que la vida de l’expat no ha canviat gaire.
Però tornem al llibre. La meva experiència és similar però no igual a la que s’hi explica, i en aquest bloc parlem de llibres, no d’experiències meves.
Com deia, el llibre retrata de manera molt fidel el que es pot veure a la Xina com a estranger. Hi ha gent que s’hi adapta més o menys, però el fet és que, en general, els europeus i americans hi anem amb una bossa suficient per poder viure amb calma (s’admeten discrepàncies!). El protagonista de la novel·la va a la Xina, entre altres coses, per trobar els orígens de la seva germana adoptiva. En aquest sentit, l’autor ens ofereix una mirada sobre un tema que no se sol tocar gaire, o que es toca en documentals (de vegades) molt dramàtics a la televisió. A través d’aquest fil conductor, tindrem una bona pinzellada sobre com funcionen els orfanats… i també veurem com el protagonista s’espavila, com troba allotjament, com desenvolupa una amistat amb un americà (en John) arran del fet que són dos nois estrangers en un país que no acaben de conèixer (tot i que en John està més ben situat que ell). Només hi ha una cosa que puc retreure a l’autor, i és no haver fet corregir la versió catalana (em consta que a la segona edició ho arreglarà).
En aquest cas he pogut parlar amb l’autor, cosa que no sempre és possible (no sé pas com m’ho faria per arribar a en Mo Yan, per exemple!). Ha estat un intercanvi d’opinions interessant, i en Joan Ramon m’ha comentat que l’objectiu de la novel·la és doble, ja que volia explicar una història que ens transmeti emocions i, al mateix temps, intentar explicar-nos què és la Xina i com són els xinesos (tot i que, com diu ell mateix: “amb una novel·la no arribes ni tan sols a explicar la punta de l’iceberg de la realitat xinesa”). Jo diria que ha complert tots dos objectius.
En definitiva, si us agrada veure com es viu en altres llocs i, concretament, com viuen els estrangers a la Xina, en aquest llibre podreu veure una, només una, de les maneres en què hi podem viure. És un llibre molt interessant d’un autor en creixement, que ja ens ha ofert altres obres, com ara La cicatriu del fill i La cicatriu de la mare, que podeu trobar aquí.
No us penedireu de llegir-lo!
L'illa deserta 