“Cuentos chinos”

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant.

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, trobareu la referència completa a la web de la Casa del Llibre.

Contar nuevo de historias viejas

Lu Xun. Contar nuevo de historias viejas.
Ediciones Hiperión, 2001.
211 pàgines.
Títol original: 故事新编.
Traductor: Laureano Ramírez.

De vegades, val la pena apartar-se dels autors d’avui i llegir alguna cosa dels autors de més reputació del segle XX. En podríem dir “nous clàssics”? Perquè, sincerament, per estil i per context, se’m faria una mica estrany ficar-los a la mateixa categoria que Sueño en el pabellón rojo o Jinpingmei. Si els heu llegit, segur que m’entendreu.

Aquest breu recull de contes, alguns dels quals es basen en mites i llegendes molt coneguts, tenen molta més intenció que no pas els grans clàssics que acabo de citar. En alguns d’ells es presenten situacions imaginàries en què l’autor ratlla la caricatura social (“La contención de las inundaciones”), mentre que en altres es basa en personatges antics (Mozi, Zhuangzi) per tocar temes més “morals”, com ara el desagraïment. Així, doncs, no us espereu un llibre amb llegendes dolces i ensucrades. Lu Xun ataca tot el que se li posa pel davant. 

És un llibre curt, però que pot ser una mica feixuc, ja que, pel fet de ser Lu Xun, quan el llegeixes intentes buscar significats ocults a cada línia. I potser no cal. Però el fet és que s’han fet tantes lectures crítiques i s’han escrit tantes ratlles sobre aquest autor que sembla que no pugui escriure una línia sense un doble sentit o una crítica.

El que té de bo aquest llibre és la traducció. Com sempre, Laureano Ramírez ens obsequia amb un text d’una qualitat excepcional, un vocabulari ric i precís i un estil que ens situa en èpoques llunyanes. En aquest sentit, podem dir que les obres d’aquest traductor són una garantia de qualitat, tant pel que fa a la feina traduïda com a la tria de l’obra.

Si voleu sentir-ne més opinions, només cal que feu una cerca a Google. De moment, aquí en teniu una. I si el voleu comprar, només cal que passeu per la Casa del Llibre o l’encarregueu a la seva web.

Las flores de la guerra

Yan Geling. Flores de la guerra.
Alfaguara, 2011.
257 pàgines.
Títol original: 金陵十三钗.
Traductora: Nuria Pitarque.

Aquesta és una de les sorpreses de l’any, ja que em vaig comprar el llibre en el raid post-Sant Jordi i me’l vaig trobar per sorpresa. És un llibre curt, directe i sense grans pretensions. Com hauria de ser.

Confesso que me n’esperava menys. Per a mi, Alfaguara va lligada a records de quan estudiava EGB i em feien llegir literatura infantil, o sigui que no m’esperava que també publiquessin històries com aquesta, que podríem considerar totalment adulta (no perquè sigui “pujada de to” sinó per la duresa del que explica).

Aquesta és una novel·la “curta” (257 pàgines amb una lletra tirant a grossa) que et pots llegir en un parell de sessions. L’autora no ha volgut allargar-la innecessàriament (com fan tants altres) i ha optat per tractar la massacre de Nanjing amb cruesa i sense gaires floritures. De fet, tot plegat passa en uns pocs dies, i la narració és molt intensa: el llibre comença amb la primera regla d’una de les protagonistes i de seguida tracta la duresa imperdonable de l’exèrcit japonès en l’ocupació de Nanjing, un tema que em sembla que encara cou.

Tot passa en una església americana on conviuen 16 nenes, dos capellans i dos xinesos. Un bon dia hi arriba un grup de prostitutes que, amb els seus costums i manera de viure, canvien el dia a dia dels que viuen a l’església. A partir d’aquí, tot es complica, ja que aquest és un dels pocs llocs on encara hi ha una seguretat relativa i hi ha més gent (soldats xinesos) que s’hi volen refugiar. Falta aigua, menjar… la ciutat no és segura i és difícil d’aconseguir els elements bàsics per sobreviure.

Voldria destacar que l’autora ha trobat una manera molt bona d’incloure històries anteriors en el fil de la novel·la, i que un d’aquests flashbacks, el del fusilament dels soldats, és especialment emotiu.

M’ha agradat molt, i no volia acabar sense dir que la traducció també en té part del mèrit, ja que el fet que el llibre es llegeixi amb molta fluïdesa no només és mèrit dels autors…

Si voleu llegir-vos la ressenya de l’editorial o baixar-vos una mostra, visiteu la pàgina d’Alfaguara.

La plaine

Bi Feiyu. La plaine.
Éditions Philippe Picquier, 2009.
476 pàgines.
Títol original: ??? (vegeu més avall).
Traductor: Claude Payen.

Per començar, una cosa curiosa a la pàgina de crèdits: tot i que, aparentment, la traducció és directa del xinès, en aquesta edició es diu que el títol original és Biteui Jeguk. Sona poc xinès o m’ho imagino? He recorregut a Sant Google i mireu què he trobat: a la mateixa editorial han publicat un llibre d’un autor coreà que també té el títol Biteui Jeguk. Sona més coreà, no? Pot ser, doncs, una errada? Seria la primera vegada que m’ho trobo. 🙂

Bé, pel que fa a la història, he de dir que, igual que amb Trois soeurs, la història enganxa i es fa llegir superràpid. M’he llegit les 476 pàgines en poc més d’una setmana, i això que no hi puc dedicar gaire temps! En algunes fases de la lectura, m’he trobat llegint mentre caminava pel carrer (no ho feu, no és bo per a les cervicals!). Si visiteu aquest bloc, veureu que no sóc l’única a qui ha agradat.

Bàsicament, la novel·la ens explica què li passa a un noi (en Duan Fang) que torna al seu poble després d’estudiar en una població més gran. Com si fóssim ell, anem trobant-nos els veïns i veiem què fa cadascun, com es guanya la vida… al final, podem veure un any sencer.

Per dir-ho clar, trobo que aquest llibre té molts punts a favor i només un en contra. A favor, puc dir que:

  • Tot i que hi ha molts personatges (32), l’autor aconsegueix introduir-los gradualment i anar-los intercalant de manera que no n’oblidem cap.
  • Sap combinar escenes molt dramàtiques amb altres totalment còmiques (la mort de la Sanya o la discussió sobre si un home ha de “fer les seves necessitats” en un orinal o a la letrina).
  • Reprodueix l’ambient del poble amb tanta claredat que sembla que estiguis veient una pel·lícula.
  • Toca els temes habituals (reeducació de joves instruïts, autocrítica, lligams familiars, matrimonis concertat) però ho fa de tal manera que no n’hi ha cap que destaqui per sobre dels altres i no es fa pesat.

En contra, he de dir que és una llàstima que un llibre amb un argument tan ben dissenyat i un ritme tan àgil acabi com acaba: de cop. És com si, de cop i volta, l’autor se n’hagués cansat.

Tot i així, és un llibre força recomanable i una bona eina per conèixer l’ambient de la Xina rural a finals dels anys setanta. Si voleu fer-ne un tastet, a la pàgina de l’editor hi trobareu un pdf de mostra.

Anys de prosperitat

Chan Koonchung. Anys de prosperitat.
La Campana, 2011.
310 pàgines.
Títol original: The fat years.
Traductor: Xavier Pàmies.

Una altra vegada, “me l’imaginava més gran”. El comentari de la coberta, com en molts altres casos, et fa pensar que en aquest llibre s’hi amaga una història trepidant i futurista. I sí que és veritat que, durant una estona, sembla que el ritme s’acceleri i que hagi de passar alguna cosa d’imprevista, com de ciència ficció: falta un mes! un mes sencer que no recorda gairebé ningú… ostres! i ara què passarà? els quatre penjats que són els protagonistes es veuran immersos en una cursa contra el temps? els perseguiran? estaran en perill?

A l’hora de la veritat, però, no passa res d’això. Just quan semblava que la història començava a prendre volada, l’autor opta per una frenada brusca i un canvi de direcció total, i es dedica a escriure pàgines i pàgines de reflexió sobre la situació actual (dins de la novel·la) de la Xina i a fer-se preguntes i més preguntes… Trobo que si volia escriure alguna cosa per valorar la situació a la Xina i la possible evolució no calia disfressar-ho de novel·la…

Pel que fa al ritme de la narració, en general, és lent. En dic “síndrome Murakami”: els protagonistes es fan totes les preguntes tres vegades, són lents de reacció… pensen massa i massa a poc a poc. Em va passar el mateix amb 1Q84…

Per cert. Us llanço una pregunta: si ho he entès bé, aquest llibre s’ha traduït de l’anglès. Però suposo que la versió original és la xinesa… si això és així… per què la Institució de les Lletres Catalanes dóna ajudes a traduccions no directes?? O és que no he entès bé i l’original ja era anglès?

En definitiva, un altre llibre que (segurament) ens arriba perquè ha despertat una certa incomoditat a la Xina continental. I això no sempre demostra la qualitat de les obres…