Categoria: Caràcter xinès

Categoria sobre literatura i llengua xinesa. Recull les entrades provinents del blog “Caràcter xinès”, que el setembre de 2018 es va fusionar amb “L’illa deserta”.

Colección de un errante, de Lu Xun

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Lu Xun és un dels personatges més importants de la literatura xinesa. Aquest autor, que molts consideren pare de la literatura moderna del seu país, no acaba de trobar el camí per arribar al públic lector de casa nostra. Ni en català ni en castellà. Per això vaig voler aprofitar l’ocasió de llegir Colección de un errante, publicat fa un parell d’anys per Lamola Press, una editorial que està publicant en castellà obres d’alguns dels escriptors més importants de la primera meitat del segle XX.

Lu Xun és un autor molt complet que va escriure pràcticament de tot, des d’assaig fins a ficció, passant per la poesia. Dins de l’àmbit de la ficció, va escriure dos grans grups de narracions. El primer es va publicar amb el nom de Gritos i el podeu trobar en castellà i en italià (Sellerio editore). El conjunt de narracions de Colección de un errante és el segon d’aquests blocs, i també cal esmentar la publicació en català Diari d’un boig i altres relats, que inclou narracions del primer bloc i del segon. Però tornem al llibre que ens ocupa.

Els relats de Colección de un errante

Aquest llibre conté una sèrie de relats en què Lu Xun ens acosta a la realitat de la Xina del seu temps (primeres tres dècades del segle XX). Així, podem veure-hi com la societat, poc a poc, va canviant i malda per abandonar creences tradicionals de tota mena. Ens mostra la mentalitat de gent amb educació (lletrats i estudiants) i la contraposa a les idees encara antigues de la població rural. Tot seguit teniu quatre pinzellades sobre els temes que he pogut intuir en alguns dels relats:

  • El paper de la dona: la dona té poc a pelar en la societat rural i tradicional. D’una banda, si es divorcia, el sistema social la rebutja; d’una altra, si queda vídua, es considera que porta mala sort i no la deixen intervenir en ritus socials.
  • Situació política i econòmica del país: l’autor retrata què passa al carrer i com creu que pot evolucionar la situació.
  • Amor fraternal: germans que s’estimen, però… fins a quin punt? La por a haver de carregar la família d’un germà que mor és més forta que l’estimació?
  • Medicina tradicional vs. medicina occidental: segons el nivell educatiu, desconfiança d’una o altra.
  • El canvi: a favor o en contra? què portarà el futur? por al desconegut?

Com en tots els llibres de relats, n’hi ha hagut alguns que m’han agradat força i altres que m’han avorrit o que no he entès. Així, “Ofrenda de año nuevo”, que parla sobre una vídua i el rebuig que pateix, m’ha agradat força perquè ens presenta la vida rural i la sort i la dissort d’aquesta dona. També m’ha agradat “Divorcio”, on primer no entenia per què la dona no es volia divorciar. Així mateix, és interessant “El maestro Gao”, que toca el paper de la dona en la revolució i la preocupació pels estàndards morals. O “Jabón”, un altre relat en què el protagonista està contra el canvi.

En canvi, no he connectat gens amb “Espectadores en la calle”, que directament no he entès, i “Una familia feliz” no m’ha semblat res de l’altre món. És normal: quan un sent a parlar de Lu Xun pensa que tot el que escrivia ha de ser perfecte, i suposo que això no sempre passa. O que està molt lluny en el temps. O que la manera de presentar les coses, pensada com a narració exemplificant, no ha envellit bé.

En general, però, he de dir que trobo positiu que es publiqui obra d’aquest escriptor i que, tot i algunes errades, el conjunt s’entén prou bé. Com que és el primer llibre d’aquesta editorial que em llegeixo, també l’he valorat com a objecte. En aquest sentit, sempre des de la subjectivitat, diria que la tapa, senzilla i sense grans floritures, compleix l’objectiu (potser hauria posat el nom dels traductors a la coberta). La mida és perfecta: una mica més ample del que solen ser els llibres, el paper té un to grogós molt agradable i una tipografia rodona i fàcil de llegir, ni massa grossa ni massa petita. També s’agraeixen les notes dels traductors, que aclareixen algun concepte de fons interesant. En resum: continuaré atenta a les publicacions que facin.

Submarino en la noche, de Chen Chuncheng

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Amb Submarino en la noche m’estreno amb la lectura de l’autor Chen Chuncheng. Es tracta d’un autor jove, nascut el 1990, i el que veiem en aquest llibre és un recull de les seves publicacions. Sembla que aquest volum ha guanyar diversos premis, inclòs el de Millor Ficció Xinesa atorgat per Douban, una plataforma xinesa de llibres amb molta implantació.

El que trobem en aquest llibre, però, no són els típics “relats breus”. Algunes d’aquestes històries són força llargues i tenen entitat suficient per qualificar-les de “novel·la curta”. Un exemple clar és “El músico”, de 76 pàgines, que és la peça més llarga del llibre. Altres són més curtes i ronden les 20 pàgines, però no hi trobareu res super curt.

Crec que un dels aspectes clau d’aquest volum és que les narracions presenten històries dins d’històries. Això demana una lectura atenta, ja que és fàcil perdre’s, sobretot si no estàs acostumat als noms en xinès. No és res que no s’arregli anant a poc a poc o tornant una mica enrere, però en algun cas cal fer un exercici de concentració (tampoc està malament que els autors ens exigeixin una mica d’esforç lector, no?).

Com sempre que llegeixo un recull d’històries, n’hi ha que m’arriben més o menys bé. En aquest cas, el que més m’ha agradat és “El músico”, que ja citava més amunt. Potser perquè la seva extensió permet aprofundir més en la història, potser perquè cita un entorn soviètic molt creïble, ha sigut un text que he trobat molt interessant i que només m’ha costat de seguir quan ha passat a un àmbit més oníric (que és el que em sol costar més de seguir, sempre).

Un altre relat que m’ha semblat molt interessant és “Submarino en la noche”. Aquí sí que he seguit (crec) la connexió entre somni i realitat i m’ha agradat molt la manera de resoldre l’argument. També té el seu què “Podador de nubes”, amb pinzellades del que podria ser una administració absolutista, i “El vinatero”, un conte d’estil més clàssic en què un vinater s’esforça per crear un vi cada vegada millor. Diria que l’únic que se m’ha escapat un amica és “El boli mágico”, que per a mi és massa dens i elevat. 

En tot cas, és un llibre que ha passat la prova amb una nota prou satisfactòria. Crec que pot ser interessant per a qui vulgui llegir literatura xinesa contemporània sense massa tocs exòtics. És un llibre fresc, escrit per un autor jove que, tot i que manté característiques xineses, és molt proper a la nostra literatura. Pel que fa a la traducció, de Teresa Tejeda i Tyra Díez, es llegeix perfectament i de manera fluida. El llibre, una magnífica publicació d’Aristas Martínez, és preciós i de qualitat, i fa molt de goig de tenir a les mans (i farà molt bonic al prestage). Té una imatge molt coherent amb Hojas rojas, que vaig llegir el mes passat, i això també ajuda a crear una bona imatge de la col·lecció. Esperem que aquesta editorial ens porti més coses de literatura xinesa!

Hojas rojas, Can Xue

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès1 comentari

Avui parlem d’una autora sorprenent i diferent: Can Xue (oju: Can es pronuncia Tsan). El seu nom real és Deng Xiaohua i va néixer el 1953. Així doncs, va viure de ple les campanyes d’enviament de joves instruïts i ciutadans urbans a camps de treball. Tant el pare com la mare van haver d’anar-hi, i la mare se la va endur a ella, que era ben petita. Pels anys en què va créixer, no va tenir una educació formal, i suposo que tot plegat va acabar influint en la seva carrera com a creadora.

En aquest cas parlem de Hojas rojas, un recull de relats més o menys breus que ha publicat l’editorial Aristas Martínez amb traducció de Belén Cuadra Mora. La traducció, impecable, ens porta unes històries plenes d’elements estranys, surrealistes, records que no sabem si són somnis o no… Fem una ullada als relats que inclou el llibre (sense fer espòiler):

  • Hi ha històries confuses, en què no sabem si el que explica és un somni o és realitat. Això passa, per exemple, a “Los forasteros”. 
  • Hi ha altres relats que tenen forma de monòleg, com ara “El sauce” o “Conviviendo con humanos”, en què un arbre i un corb (respectivament) ens expliquen com viuen i com interaccionen amb els humans que tenen més propers. Mentre que “Conviviendo” és força lineal, “El sauce” m’ha deixat plena de dubtes i amb més preguntes que respostes. Està clar que m’ha fet pensar.
  • “El delito” és un tema típic sobre com la gent i la xafarderia pot tergiversar fets ben senzills. Segurament és el que més m’ha agradat.
  • “Hojas rojas”, en canvi, passa en un hospital i diria que és surrealisme en la seva màxima expressió.
  • “Movimiento vertical” és, literalment, això: la història d’un ésser (un cuc) que es desplaça cap amunt.
  • La nota creepy la posa “La cabaña del monte”, amb sorolls, gent que no hi és, elements sobrenaturals, etc. 
  • “Los hombres sombra” és un relat estrany d’un poble on la gent són ombres i no es poden desplaçar gaire estona sota el sol. 

Com podeu veure, es tracta d’un llibre molt diferent del que la majoria de gent espera d’un llibre de literatura xinesa, i l’exotisme queda arraconat per aquesta barreja de misteri, surrealisme, fantasia i onirisme. Un recull molt peculiar que pot agradar a més d’un, però que potser deixarà fora de joc els lectors d’obres més tradicionals.

L’edició és preciosa: les pàgines són d’un paper gruixut i tenen un bon marge, l’interlineat i la mida de la lletra són perfectes, i la coberta té un color molt bonic i una textura super agradable. I és molt resistent: se’m va mullar bastant (5-10 segons directament sota un raig d’aigua) i pràcticament no ha quedat afectat!

Tanco parlant de l’editorial, Aristas Martínez. És la primera vegada que llegia un llibre seu i m’ha sorprès molt agradablement per tot el que he dit de l’edició i per la cura que han posat en la revisió del text: ben poques faltes hi trobareu. També han tingut molta vista triant la Belén Cuadra Mora com a traductora, ja que les seves traduccions són d’una qualitat superior i sempre fan de bon llegir.

L’home dels ulls compostos, de Wu Ming-Yi

On Per sifuroIn 4 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Aquesta entrada és, de fet, una re-entrada: si busqueu al blog, veureu que ja vaig comentar L’home dels ulls compostos en anglès, l’any 2017. No tinc costum de rellegir llibres, però quan un llibre de literatura xinesa surt en català me’l llegeixo sí o sí, encara que ja ho hagi fet en un altre idioma. Si vosaltres també heu rellegit algun llibre, no us sorprendrà que us digui que les sensacions canvien quan llegeixes una història per segona vegada.

No sé si és perquè amb el temps evolucionem i la nostra perspectiva canvia, o si és perquè la lectura en un idioma o altre (i, per tant, escrit per una persona o altra) ens toca diferent, però el cert és que les vegades que he fet relectures sempre he modificat la meva opinió sobre el llibre llegit. I aquest també ha sigut el cas.

Si repasseu l’entrada anterior, veureu que deia que no entenia l’èxit que estava tenint, i que m’havia costat pair les parts més surrealistes o mítiques de la història. Ah, i que no entenia la figura de l’home dels ulls compostos. Tot i que continuo sense entendre l’home en qüestió i que els elements surrealistes em costen, ara sí que entenc perquè agrada tant.

L’home dels ulls compostos és un mosaic d’històries que s’entrellacen per mostrar-nos temes molt diversos, amb l’ecologisme i el canvi climàtic de teló de fons. Hi ha, també, la pèrdua i el dol, la companyonia entre coneguts i desconeguts i, per sobre de tot, la defensa i la difusió dels pobles aborígens de Taiwan, que solen passar desapercebuts a l’ombra de la presència xinesa. Així, en aquest llibre trobarem una barreja de personatges que són d’una o altra tribu, o d’ètnia han, o europeus. L’autor els farà seguir línies d’acció diferents que tocaran temes diversos, però també els fa interactuar entre ells i ajudar-se per aconseguir els seus objectius.

Els personatges principals són l’Alice i l’Atrie, ella xinesa i ell de Wayo-Wayo, una illa del Pacífic amb poc o nul contacte amb la resta del món que té la tradició d’enviar el segon fill de cada família a la mar (spoiler: la majoria moren). El destí de l’Atrie serà diferent, ja que anirà a parar en una illa de plàstics que hi ha a l’oceà i, posteriorment, desembarcarà a Taiwan, on coneixerà l’Alice. Per la seva banda, ella ha perdut fill i parella i està molt descolocada, i la trobada amb el noi li anirà molt bé per aclarir-se.

No, no és un llibre de ritme trepidant, tot i que en general flueix molt bé. Potser se li pot retreure que la presentació del context i els personatges sigui una mica llarga. De fet, poc abans d’arribar a la meitat vaig tenir una baixada d’atenció, però de seguida es refà i et condueix (sense pressa i sense pausa) cap al desenllaç.

Cal destacar que l’edició d’aquest llibre és preciosa, començant per la traducció de la Mireia Vargas-Urpí, que funciona perfectament i que ja porta traduiïts uns quants autors taiwanesos. Però també vull destacar aspectes com ara els dibuixos de l’Elisa Ancori, que trobareu al principi de cada bloc del llibre, combinats amb el número corresponent en tipografia xinesa (feu una ullada a l’entrada sobre això que us he preparat). I la portada, què us n’he de dir? Tot plegat, una edició de luxe per entrar en la literatura taiwanesa!

I, evidentment, no puc tancar l’entrada sense parlar de l’editorial Chronos, un projecte que vol difondre la ciència ficció i la fantasia en català, i que han sigut molt valents a l’hora de publicar un llibre com aquest, que sembla que està agradant. Esperem que n’aconsegueixin un bona recompensa!

Flores tardías: torna Mo Yan

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinèsDeixa un comentari

Mo Yan va aconseguir el premi Nobel de literatura l’any 2012 i, des d’aleshores, no havia publicat res de nou. Sí que se li havien publicat diverses traduccions al castellà, ja que hi havia novel·les que encara no s’havien traduït, però ha estat deu anys a publicar nou material en xinès.

Suposo que és normal. És un canvi important, passar a ser Nobel. Cal aprendre a conviure-hi. El fet, però, és que Flores tardías és una obra molt completa que segur que ha implicat molta feina i molt temps. De fet, Mo Yan n’hauria pogut dividir el contingut en ben bé dos o tres llibres. Altres ho haurien fet.

Què ens porta Flores tardías?

Aquest llibre conté dotze històries, algunes de les quals, com he dit més amunt, podrien haver sigut novel·les curtes elles soles. Aquí, però, totes juntes formen un calidoscopi on, a través dels ulls del protagonista (que és l’autor), podem veure la vida al poble de Gaomi, on va néixer Mo Yan el 1955.

La data és important, ja que una bona part de les històries que veiem en aquest llibre ens les narra l’autor quan era adolescent. Així, les podem situar aproximadament en l’època de la Revolució Cultural i podem veure trossets de la realitat que li va tocar viure. Si heu llegit altres llibres de Mo Yan, no us sorprendrà que faci servir elements autobiogràfics en les seves històries, i en aquest cas n’hi ha moltíssimes: fins i tot apareixen els seus germans i el seu pare. 

Llegint aquest llibre he tingut la sensació d’observar un formiguer ple de formiguetes que van cadascuna al seu aire però que, d’alguna manera, treballen en conjunt. I això és el que hi trobareu: un conjunt de relats que ens donen una visió de conjunt de la vida a la Xina rural. Si el llegiu amb calma, intentant valorar el que ens explica l’autor, hi trobareu també crítiques al sistema xinès. De fet, diria que el que apareix més vegades és el lament de l’autor per haver hagut de deixar els estudis a primària amb l’arrencada de la Revolució Cultural (sort que era cultural) i la impossibilitat de continuar a secundària (l’institut es reservava gairebé exclusivament per als fills dels membres del Partit Comunista). Com sempre, però, a les novel·les de Mo Yan la crítica no és explícita i cal rebuscar una mica: ell prefereix exposar les coses tal com són perquè el lector en tregui les seves pròpies conclusions.

Xerrada i més llibres

Aquest cop he tingut la sort de tancar la lectura amb una xerrada en línia que vàrem fer amb Blas Piñero Martínez, traductor del llibre, i Ángel Fernández Fermoselle, editor de Kailas Editorial i descobridor de Mo Yan per al públic de llengua castellana. Va ser molt interessant saber què pensaven ells sobre aquesta obra en concret i sobre l’autor, i si teniu curiositat per veure-la la trobareu al canal de YouTube de l’Institut Confuci, un dels organitzadors juntament amb el grup de recerca TXICC, del qual forma part servidora.

Finalment, després de diversos llibres en què no havia connectat amb Mo Yan, he de dir que he fet les paus amb ell. Si teniu curiositat per conèixer la seva obra, us recomano que comenceu per aquest mateix o, si preferiu alguna cosa més ficcionada, tireu pels seus dos grans clàssics: Sorgo rojo o Grandes pechos, amplias caderas.