Categoria: 5 estrelles

Fantàstic! Us el recomano de totes totes!

I, al final, perden

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres8 comentaris

M’he llegit Victus, de l’Albert Sánchez Piñol, i aquest cop us puc explicar el final: els meus perden.

Poques vegades hi ha hagut un llibre on el final fos més previsible. Setge de Barcelona, 1714. Com acaba? Tots en tenim una idea. Com s’hi arriba? Més o menys, també. Aleshores… com és que un senyor llibre de 600 pàgines, amb un final cantat, pot enganxar tant des de la segona ratlla? 

Potser la desimboltura amb què el narrador parla de catalans i castellans (sí, castellans, no espanyols), la manera en què ens retrata a uns i a altres (per al meu gust, quedem un pèl més afavorits nosaltres), els pocs escrúpols del protagonista, el carisma de Villarroel, el fet de saber que estàs llegint un tros de la teva història, la confiança de saber que en Sánchez Piñol s’ha documentat i que els fets són reals…

Mai ningú no m’havia proporcionat tantes dades sobre un fet històric i, al mateix temps, havia aconseguit crear una atmosfera tant pel·liculera. Perquè, apunteu-vos-ho, d’aquest llibre se’n farà una pel·lícula. Ho he dit avui, 28 de novembre de 2012. A veure quant tarden. 🙂

L’edició en paper és impecable, amb uns mapes i unes il·lustracions molt boniques, paper de qualitat, tipografia molt agradable a la vista i, per al meu gust, de la mida òptima. El que també és veritat és que pesa. O sigui que si sou dels que llegiu al metro i teniu un ebook, us el podeu comprar en versió digital (també és més barata, uns 8 € menys). A la web d’amazon trobareu tots dos formats.

De fet, l’única cosa que li puc retreure a Victus és que me l’he llegit massa ràpid.

Demaneu-lo als Reis o, si no us podeu esperar, compreu-lo ja. Val la pena!

Compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres6 comentaris

Es diu Chicago, i és un llibre brillant. Emocionant. Ratllant la perfecció. Feia temps que no llegia una obra tan rodona, tan ben lligada.

El plantejament és senzill: narrar les vides de diversos emigrants egipcis que viuen a Chicago i entrellaçar-les. I l’autor ho fa de tal manera que, quan arribes al final d’un capítol que parla de la Carol necessites continuar llegint perquè no et pots quedar sense saber què li passa a continuació. I quan acabes un capítol que parla sobre la Marua has de continuar llegint perquè necessites saber què fa, i el mateix passa amb el Najid, en Danana… conclusió: en poc més de dos dies l’he tingut llegit, i és de les poques vegades que m’hauria agradat que el llibre fos més llarg.

No us puc donar gaires detalls més perquè, si no, us xafaria la sorpresa. El que sí que us diré és que la religió musulmana i la política hi tenen un paper destacat, però no embafador, que veureu què passa amb els estudiants de doctorat, amb algun activista polític, amb els professors…

Si us quedeu amb ganes de llegir més coses d’Alaa Al Aswani, us recomano que llegiu la seva novel·la anterior, L’edifici Iaqubian, traduïda, igual que Chicago, per Pius Alibek. També és una obra coral que s’articula al voltant d’una comunitat de veïns i que us recomano tant com Chicago, o més encara.

En definitiva, Al Aswani és un autor que cal tenir present. Aquí teniu les dades de Chicago i de L’edifici Iaqubian.

Com un pom de flors

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

M’acabo de llegir Noi d’or, noia maragda, de Yiyun Li. És una petita joia refrescant, original i íntima. Una col·lecció de “petits moments” perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l’anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d’una dona soltera o la d’una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més “suats” i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir… i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

Conclusió: si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. Aquí en teniu la referència completa.

Noi d’or, noia maragda

On Per sifuroIn 5 estrelles, Llibres9 comentaris

Yiyun Li. Noi d’or, noia maragda.
Bromera, 2012.
243 pàgines.
Títol original: Gold boy, emerald girl.
Traductora: Ainara Munt Ojanguren.

Refrescant, original i íntima. Una col·lecció de “petits moments” perfecta i variada. Això és el que fa millor la Yiyun Li: retratar petits drames, moments íntims i històries quotidianes i fer-nos-els arribar com si ens haguessin passat a nosaltres o a la veïna. Sense estridències, exageracions ni grandiloqüència. Molt millor que no pas Las puertas del paraíso, una novel·la que, en realitat, sembla que inclogui relats independents.

En aquest recull, igual que en l’anterior (Los buenos deseos), trobareu relats que toquen temes molt diversos, des de la mare que intenta emparaular el casament del fill fins a un grup de dones que es dediquen a investigar infidelitats matrimonials, passant per la història d’una dona soltera o la d’una altra que recull a casa seva dones amb problemes. Com podeu veure, la majoria dels temes queden fora dels més “suats” i, de fet, podrien aplicar-se a gent de qualsevol lloc del món.

Tret del primer, que he trobat una mica massa llarg (potser el volia convertir en una novel·la?), són relats amb un bon ritme i molt amens, molt fàcils de llegir… i segur que també hi ajuda la traducció, que és fluïda i consistent. Una bona feina de la traductora i de les revisores.

En definitiva, si encara no us heu comprat un llibre per a les vacances, us recomano aquest de totes totes. I, si no us heu llegir el seu altre recull, compreu-vos-el també!

Sueño en el pabellón rojo (II)

On Per sifuroIn 5 estrelles, Caràcter xinès2 comentaris

Cao Xueqin, Gao E. Sueño en el Pabellón Rojo.
Galaxia Gutenberg, 2009.
1.176 + 1.205 pàgines.
Traductors: Zhao Zhenjiang i José Antonio García Sánchez, amb revisió d’Alicia Relinque Eleta.
Original: 红楼梦.

Els membres amb una posició jeràrquica
superior reben tots els honors.

Com ja vaig dir a l’entrada anterior, aquest llibre dóna per a molt… hi ha diversos aspectes que val la pena comentar, com ara la vida ociosa de les famílies riques (bé, suposarem que avui dia aquesta vida continua, encara que potser no es dediquen a escriure poemes…) o el paper ambivalent de la dona, que està totalment sotmesa a la voluntat dels homes de la família però que, al mateix temps, té responsabilitats molt importants en les tasques de gestió de la casa (ja parlarem de la Xifeng, per exemple).

Avui, però, tractarem sobre el protocol que cal seguir en les relacions entre parents de diversos graus i edats, que en aquest llibre queda molt ben documentat.

No us descobriré res si dic que, en general, les diverses cultures cuiden molt el respecte a les persones més grans, especialment si són de generacions anteriors. No cal anar gaire lluny: la generació dels meus pares tractava els seus de “vós” o de “vostè”, i jo mateixa he tractat de “vostè” el meu avi i algunes mestres de primària, i el president de la Generalitat de Catalunya és “Molt Honorable”. I als jutges també se’ls parla de “vostè” i els diem “senyoria”. En resum: les persones de més edat, amb un càrrec superior al nostre o que representen algun tipus d’autoritat, reben més atenció i respecte per part nostra.

En el cas xinès, però, tot això va encara més enllà. Com podeu veure en aquest llibre, la jerarquia familiar no només depèn de si ets germà, pare o cosí d’algú, sinó que també hi té a veure si el cosí és fill de la germana gran del pare (o la petita) o si és fill de la tieta materna (i de si aquesta tieta és més gran o més petita que la mare, etc.), i la cosa encara es complica més entre fills d’un mateix pare i de diferents mares: no és el mateix ser el fill de la primera esposa (la que, en principi, té més pes en la gestió dels afers domèstics) que de la segona esposa o d’una concubina. Això fa que, a part de la complexitat de les formalitats entre membres d’una mateixa família, la llengua xinesa compti amb desenes de paraules que designen diferents graus de parentiu.

Cal afegir que aquestes relacions estaven clarament influïdes per les normes confucianes, que estableixen l’ordre de subordinació:

  • Els fills han d’obeir els pares.
  • Les dones han d’obeir els homes.
  • Els germans petits han d’obeir els grans.
  • Els súbdits han d’obeir els reis.
_______________________________________________

Us recordo que tenim una enquesta en marxa… però perquè els resultats siguin significatius seria interessant que hi hagués més votacions. Us recordo la pregunta: quin és el teu llibre xinès preferit? (és igual en quin idioma l’hagis llegit). Trobareu l’enllaç a la part superior dreta del bloc.