Es diu Chicago, i és un llibre brillant. Emocionant. Ratllant la perfecció. Feia temps que no llegia una obra tan rodona, tan ben lligada.

El plantejament és senzill: narrar les vides de diversos emigrants egipcis que viuen a Chicago i entrellaçar-les. I l’autor ho fa de tal manera que, quan arribes al final d’un capítol que parla de la Carol necessites continuar llegint perquè no et pots quedar sense saber què li passa a continuació. I quan acabes un capítol que parla sobre la Marua has de continuar llegint perquè necessites saber què fa, i el mateix passa amb el Najid, en Danana… conclusió: en poc més de dos dies l’he tingut llegit, i és de les poques vegades que m’hauria agradat que el llibre fos més llarg.

No us puc donar gaires detalls més perquè, si no, us xafaria la sorpresa. El que sí que us diré és que la religió musulmana i la política hi tenen un paper destacat, però no embafador, que veureu què passa amb els estudiants de doctorat, amb algun activista polític, amb els professors…

Si us quedeu amb ganes de llegir més coses d’Alaa Al Aswani, us recomano que llegiu la seva novel·la anterior, L’edifici Iaqubian, traduïda, igual que Chicago, per Pius Alibek. També és una obra coral que s’articula al voltant d’una comunitat de veïns i que us recomano tant com Chicago, o més encara.

En definitiva, Al Aswani és un autor que cal tenir present. Aquí teniu les dades de Chicago i de L’edifici Iaqubian.