Mirada prohibida, dolor de dona

Mirada prohibida

Fa un temps vaig llegir Mirada prohibida, de Nina Bouraoui, i se’m va quedar encallat a mig comentar. Ara, finalment, he trobat el moment per fer-vos-en quatre ratlles.

En aquest llibre, la protagonista està tancada a casa, sota control dels seus pares, en un carrer de l’Alger. Només pot veure la vida mirant per la finestra, i tampoc és que pugui veure gran cosa, ni que pugui obrir-ne les portelles i treure el cap. Mirada prohibida és un llibre angoixant i dur que ens fa veure com viuen moltes noies i dones en llocs on la nostra voluntat no compta per a res.

Però no és només això. La voluntat no compta. Fins aquí hi arribo. Però és que això ve acompanyat de la brutalitat del pare. Aquest home, entre altres coses, no dubta a violentar la mare de la protagonista quan li ve més de gust. No se m’acut cosa de més mal gust quan se suposa que convius amb una persona a la qual, encara que no estimis, hauries d’aprendre a valorar i respectar.

I la mare tampoc se’n salva, no. Suposo que quan entres en un sistema en què les coses es fan d’una certa manera, i tothom les fa d’aquesta manera, tu també les fas. I això és aixi encara que et perjudiquin a tu o la gent que estimes. Tens el cervell rentat. Com amb els maltractats maltractadors: el “sistema” passa d’una generació a la següent, sense gaires possibilitats de trencar el fil.

Però… què més hi ha, entorn de la Mirada prohibida?

Doncs, per començar, hi ha una traductora a prova de bomba, l’Anna Casassas, a la qual ja he tingut el gust de llegir en altres ocasions, com a Ànima o a El pes de la neu. Les seves traduccions són fluïdes i sempre troben el to adequat a la història que explica.

Per seguir, un punt molt important en la publicació de qualsevol llibre: l’editorial. I és que hem de recordar que és aquesta figura la que decideix apostar per un autor o un altre, un llibre o un altre, un traductor o un altre. En aquest cas, qui ha decidit apostar per Mirada prohibida és l’editorial Les hores, que segueixen una línia molt coherent quan a la selecció. En aquest mateix blog trobareu joies íntimes com la meravellosa L’últim amor de baba Dúnia o històries amb crítica social com La veïna del costat.

Finalment, salvant les distàncies, recordar aquesta noia tancada a casa seva en aquests dies de confinament m’ha fet pensar. Per a nosaltres, en principi, el tancament serà una cosa que deixarem enrere. I, si molt m’apretes, podem sortir a comprar i aprofitar per respirar. Per a la noia d’aquest llibre, però, el tancament és permanent. I ara n’aprecio la duresa.

Wajdi Mouawad, la potència de l’ànima

L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.

ànima

No me’l volia llegir. Com he dit altres vegades, quan un llibre li agrada molt a tothom, a mi sol no agradar-me. O, almenys, sol agradar-me menys del que esperava. Segur que també us ha passat, ja sigui amb llibres com amb pel·lícules de cine o obres de teatre. A mi em va passar amb Incendis, obra de teatre del mateix autor, que tot i la presència de dos actors potentíssims em va deixar una mica freda.

I un dia, passo per una llibreria, fullejo Ànima, i la compro pel plantejament tan original que té: el narrador no és un de sol, sinó molts animals que observen la història i ens descriuen el protagonista des del seu punt de vista. I alguns queden molt ben retratats: les aranyes, amagades en la foscor, els gats, que estimen els amos perquè els fan moixaines quan ells volen, els gossos (i cànids en general), amb la seva lleialtat a prova de bomba…

Realment a prova de bomba: fins al final del llibre. Un llop, que no deixa de ser un gos, és capaç de fer moltes coses pel seu amo. Aquest és un dels mantres que es van repetint al llarg de la història: gossos diferents, en situacions diferents, amb el mateix sentiment respecte l’amo (que no em deixi, que no m’abandoni, jo faria el que fos per ell).

Una història fosca. Una història que (això ho puc dir) comença amb un assassinat i la recerca de l’assassí. Però una de les coses més fantàstiques de la novel·la és com, poc a poc, va canviant de rumb i deixa de banda l’assassinat per convertir-se en la cerca dels orígens.

De l’argument, no se’n pot parlar més. M’agradaria que us llegissiu el llibre com jo, sense veure’n gaires ressenyes, perquè arribessiu al final sense saber ben bé què trobar-hi. El que sí que us puc dir és que la narració dels paisatges i la veu dels animals i el que expliquen (i com ho fan) és preciosa i encertada (heu sentit parlar mai un esquirol?). La traducció, esplèndida. Gràcies, Anna Casassas, per la gran feina que has fet. I gràcies, Edicions del Periscopi, per l’elecció de l’obra i de la traductora (i per la fantàstica presentació, habitual en les vostres publicacions).

Només un spoiler: cada capítol (de llargada irregular, que també s’agraeix!) porta el nom d’un animal en llatí. No feu com jo, que he anat mirant-los amb paciència a google (alguns són difícils d’endevinar). Aneu directes a la pàgina 437, on hi ha un fantàstic glossari amb la traducció dels noms al català. És fàcil saber què és un Felis Silvestris Catus, però el Larus Ridibundus no l’he pescat. També heu de tenir en compte que algunes parts estan en anglès, ja que se suposa que l’autor parla en francès (representat pel català) i que amb alguns personatges ha de parlar en anglès.

En resum, com vaig dir amb Chicago: compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

Compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!

Es diu Chicago, i és un llibre brillant. Emocionant. Ratllant la perfecció. Feia temps que no llegia una obra tan rodona, tan ben lligada.

El plantejament és senzill: narrar les vides de diversos emigrants egipcis que viuen a Chicago i entrellaçar-les. I l’autor ho fa de tal manera que, quan arribes al final d’un capítol que parla de la Carol necessites continuar llegint perquè no et pots quedar sense saber què li passa a continuació. I quan acabes un capítol que parla sobre la Marua has de continuar llegint perquè necessites saber què fa, i el mateix passa amb el Najid, en Danana… conclusió: en poc més de dos dies l’he tingut llegit, i és de les poques vegades que m’hauria agradat que el llibre fos més llarg.

No us puc donar gaires detalls més perquè, si no, us xafaria la sorpresa. El que sí que us diré és que la religió musulmana i la política hi tenen un paper destacat, però no embafador, que veureu què passa amb els estudiants de doctorat, amb algun activista polític, amb els professors…

Si us quedeu amb ganes de llegir més coses d’Alaa Al Aswani, us recomano que llegiu la seva novel·la anterior, L’edifici Iaqubian, traduïda, igual que Chicago, per Pius Alibek. També és una obra coral que s’articula al voltant d’una comunitat de veïns i que us recomano tant com Chicago, o més encara.

En definitiva, Al Aswani és un autor que cal tenir present. Aquí teniu les dades de Chicago i de L’edifici Iaqubian.