Fa un temps vaig llegir Mirada prohibida, de Nina Bouraoui, i se’m va quedar encallat a mig comentar. Ara, finalment, he trobat el moment per fer-vos-en quatre ratlles.

En aquest llibre, la protagonista està tancada a casa, sota control dels seus pares, en un carrer de l’Alger. Només pot veure la vida mirant per la finestra, i tampoc és que pugui veure gran cosa, ni que pugui obrir-ne les portelles i treure el cap. Mirada prohibida és un llibre angoixant i dur que ens fa veure com viuen moltes noies i dones en llocs on la nostra voluntat no compta per a res.

Però no és només això. La voluntat no compta. Fins aquí hi arribo. Però és que això ve acompanyat de la brutalitat del pare. Aquest home, entre altres coses, no dubta a violentar la mare de la protagonista quan li ve més de gust. No se m’acut cosa de més mal gust quan se suposa que convius amb una persona a la qual, encara que no estimis, hauries d’aprendre a valorar i respectar.

I la mare tampoc se’n salva, no. Suposo que quan entres en un sistema en què les coses es fan d’una certa manera, i tothom les fa d’aquesta manera, tu també les fas. I això és aixi encara que et perjudiquin a tu o la gent que estimes. Tens el cervell rentat. Com amb els maltractats maltractadors: el “sistema” passa d’una generació a la següent, sense gaires possibilitats de trencar el fil.

Però… què més hi ha, entorn de la Mirada prohibida?

Doncs, per començar, hi ha una traductora a prova de bomba, l’Anna Casassas, a la qual ja he tingut el gust de llegir en altres ocasions, com a Ànima o a El pes de la neu. Les seves traduccions són fluïdes i sempre troben el to adequat a la història que explica.

Per seguir, un punt molt important en la publicació de qualsevol llibre: l’editorial. I és que hem de recordar que és aquesta figura la que decideix apostar per un autor o un altre, un llibre o un altre, un traductor o un altre. En aquest cas, qui ha decidit apostar per Mirada prohibida és l’editorial Les hores, que segueixen una línia molt coherent quan a la selecció. En aquest mateix blog trobareu joies íntimes com la meravellosa L’últim amor de baba Dúnia o històries amb crítica social com La veïna del costat.

Finalment, salvant les distàncies, recordar aquesta noia tancada a casa seva en aquests dies de confinament m’ha fet pensar. Per a nosaltres, en principi, el tancament serà una cosa que deixarem enrere. I, si molt m’apretes, podem sortir a comprar i aprofitar per respirar. Per a la noia d’aquest llibre, però, el tancament és permanent. I ara n’aprecio la duresa.