Ostatges, de Nina Bouraoui, és un llibre sobre què passa quan a un se li creuen els cables. Quan vas acumulant pressió i un dia dius que prou, quan aguantes tant com pots i arriba un punt en què ja no pots més. I li toca el rebre al tens més a l’abast, que a més feia temps que s’ho buscava. Aquest llibre curtet, publicat per l’editorial Les hores amb traducció d’Anna Casassas, es podria resumir amb el que podeu llegir a la contracoberta:

“… Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència dle món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit, ho ha destruït tot.”

Perquè és just això, el que passa: la Sylvie Meyer, de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, treballadora model que té tota la confiança de l’amo, decideix que ja n’hi ha prou. Porta temps aguantant totes les injustícies que podia acumular en la seva vida: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina li demana impossibles… És hora de reaccionar. I se li en refot, que la portin a presó.

El llibre comença amb la presentació de la protagonista, que ens fa ella mateixa. Edat, circumstàncies personals, coses que li han passat i que ha anat suportant. Veurem com la seva vida va entrant en una espiral fins que, un dia, li salten els ploms. I és que, com va dir Bouraoui a la conferència que va fer fa un temps, no sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions, anem covant el ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més. És ben bé allò de la gota que fa vessar el got, no?

Per altra banda, la violència es pot entendre com a alguna cosa més que la violència més evident, que sol ser la física. Podem considerar violència el maltractament psicològic, l’abús de confiança, totes les circumstàncies que ens fan sentir molt incòmodes. I a la Sylvie li passa això. Amb el temps, totes aquelles petites coses que li han anat passant, que potser no són gran cosa per separat, s’acumulen i la fan reaccionar. I, és clar, passa el que passa: reacciona d’una manera brutal, exagerada -segons com es miri- i li toca el rebre al plom del seu jefe, que si d’una cosa ha abusat és de la confiança de la Sylvie, demanant-li que faci coses que no li corresponen.

Ostatges, doncs, es tracta d’un llibre molt curtet que ens fa entrar al cap de la Sylvie per veure el perquè d’aquesta reacció. No és un relat coral, plagat de personatges, no. Més aviat es tracta d’una història breu i molt íntima, amb poca gent pel mig, que no us estranyarà saber que, en origen, era una obra de teatre. Doncs sí: la història d’aquest llibre, escrita abans de l’eclosió del #metoo, tracta aquest tema tan actual des d’un punt de vista teatral. Si ho teniu en compte durant la lectura, veureu que la narració guanya molt!

En definitiva, és un llibre de bon llegir que us pot acompanyar perfectament aquest estiu. I veureu que, tot i que parla d’un tema que, de per si, és punyent, no ho fa d’una manera excessivament dura i us fa arribar el missatge sense haver-vos de remenar a fons. En aquest sentit, és molt diferent de Mirada prohibida, l’altre llibre de l’autora publicat per Les hores, on la violència contra les dones assoleix un nivell molt més dur (segurament, un reflex del que ella va veure o sentir a Algèria, con va néixer).