Etiqueta: editorial Les Hores

Ostatges, de Nina Bouraoui

On Per sifuroIn 3 estrellesDeixa un comentari

Ostatges, de Nina Bouraoui, és un llibre sobre què passa quan a un se li creuen els cables. Quan vas acumulant pressió i un dia dius que prou, quan aguantes tant com pots i arriba un punt en què ja no pots més. I li toca el rebre al tens més a l’abast, que a més feia temps que s’ho buscava. Aquest llibre curtet, publicat per l’editorial Les hores amb traducció d’Anna Casassas, es podria resumir amb el que podeu llegir a la contracoberta:

“… Fins aquest matí de novembre, quan l’ha aclaparat tota aquesta violència dle món, dels altres, la seva soledat, la injustícia. En una nit, ho ha destruït tot.”

Perquè és just això, el que passa: la Sylvie Meyer, de 53 anys i mare de dos fills, ciutadana impecable, treballadora model que té tota la confiança de l’amo, decideix que ja n’hi ha prou. Porta temps aguantant totes les injustícies que podia acumular en la seva vida: el marit l’ha deixat, el seu cap a la feina li demana impossibles… És hora de reaccionar. I se li en refot, que la portin a presó.

El llibre comença amb la presentació de la protagonista, que ens fa ella mateixa. Edat, circumstàncies personals, coses que li han passat i que ha anat suportant. Veurem com la seva vida va entrant en una espiral fins que, un dia, li salten els ploms. I és que, com va dir Bouraoui a la conferència que va fer fa un temps, no sempre reaccionem immediatament contra la violència que patim. En moltes ocasions, anem covant el ressentiment i reaccionem quan ja no podem aguantar més. És ben bé allò de la gota que fa vessar el got, no?

Per altra banda, la violència es pot entendre com a alguna cosa més que la violència més evident, que sol ser la física. Podem considerar violència el maltractament psicològic, l’abús de confiança, totes les circumstàncies que ens fan sentir molt incòmodes. I a la Sylvie li passa això. Amb el temps, totes aquelles petites coses que li han anat passant, que potser no són gran cosa per separat, s’acumulen i la fan reaccionar. I, és clar, passa el que passa: reacciona d’una manera brutal, exagerada -segons com es miri- i li toca el rebre al plom del seu jefe, que si d’una cosa ha abusat és de la confiança de la Sylvie, demanant-li que faci coses que no li corresponen.

Ostatges, doncs, es tracta d’un llibre molt curtet que ens fa entrar al cap de la Sylvie per veure el perquè d’aquesta reacció. No és un relat coral, plagat de personatges, no. Més aviat es tracta d’una història breu i molt íntima, amb poca gent pel mig, que no us estranyarà saber que, en origen, era una obra de teatre. Doncs sí: la història d’aquest llibre, escrita abans de l’eclosió del #metoo, tracta aquest tema tan actual des d’un punt de vista teatral. Si ho teniu en compte durant la lectura, veureu que la narració guanya molt!

En definitiva, és un llibre de bon llegir que us pot acompanyar perfectament aquest estiu. I veureu que, tot i que parla d’un tema que, de per si, és punyent, no ho fa d’una manera excessivament dura i us fa arribar el missatge sense haver-vos de remenar a fons. En aquest sentit, és molt diferent de Mirada prohibida, l’altre llibre de l’autora publicat per Les hores, on la violència contra les dones assoleix un nivell molt més dur (segurament, un reflex del que ella va veure o sentir a Algèria, con va néixer).

Seqüela, amb Rachel Cusk

On Per sifuroIn 4 estrelles, Llibres2 comentaris
seqüela

Avui us vull parlar de Seqüela, una narració de Rachel Cusk que ens parla del “després”, de la seva nova realitat, quan s’acaben 10 anys de matrimoni. Perquè… què passa quan la vida que havies anat teixint, el puzle de 5.000 peces que havies anat muntant, se’n va en orris?

No trobareu en aquest llibre una història truculenta, una batalla entre dues persones que ja no volen estar juntes, odi i rencor. El que ens ofereix l’autora és més aviat el record de la reparació d’aquest puzle trencat, les noves sensacions que té quan ha de fer front a la vida sola, com evoluciona la seva relació amb les filles…

Apunts sobre feminisme i maternitat

En algun punt també toca el feminisme i els aspectes que tenen a veure amb el repartiment de tasques a casa, sobretot pel que fa a tenir cura dels fills. Aquesta part m’ha agradat molt, ja que fa una reflexió, per al meu gust, molt lúcida sobre el paper de l’home i de la dona a casa. Una reflexió que, en molts aspectes, subscric.

Així, doncs, veurem com valora allò tan famós de “els homes ajuden a casa” i com, segons ella, en la lluita per la igualtat ella i el seu home s’havien “intercanviat la vestimenta”. I quan explica que el seu home va deixar la feina per cuidar-se de les nenes mentre ella treballava, arriba la bomba, el que moltes pensen i no diuen: “jo tenia els dos papers” (el d’home i el de dona, treballar a la feina i treballar a casa).

El tros que més m’ha agradat, però, és quan parla de la maternitat. D’una banda, pensa que la maternitat és una renúncia total a la identitat. Hi estic d’acord, com a mínim pel que fa als primers anys dels nens: n’has d’estar pendent fins que tenen una mica d’autonomia. De fet, algunes mares, fins i tot viuen a través dels fills. I m’ha rematat quan diu “com si aquestes hores solitàries fossin el meu botí de guerra” fent referència a les hores que té per estar sola, unes hores que sempre he valorat molt: fer un cafè mentre el petit fa natació, xerrar a la plaça mentre juga…

Vist tot això, no deixar de ser curiosa la seva reacció quan diu “les filles són meves” en resposta al seu ex-marit. Ella mateixa se sorprèn. De tota manera, suposo que en certs casos, quan tot al nostre voltant s’esmicola, és normal tenir reaccions extremes o inesperades, una manera d’agafar-se al poc que li queda de la seva vida anterior: les nenes.

La seqüela i refer la vida

Arribats a un cert punt del llibre, entrem en la fase de recuperació. Aquí no només veurem les possibles relacions amb altres homes, sinó que Cusk entra en una etapa en què intenta recuperar a poc a poc les amistats. Tots ho hem vist: en la majoria de casos, les persones que se separen recuperen la vida pròpia quan els fills s’estan amb l’ex-parella. I ben fet que fan. Cusk, doncs, recuperarà antigues amistats i tornarà a agafar el ritme de la vida social adulta.

És un llibre curtet, però la veritat és que se li agraeix la concisió. Hi ha tants llibres que s’allarguen innecessàriament, que és bo veure que hi ha gent que explica el que els hi sembla just i prou. També he de dir que és una lectura molt agradable, sense notes estridents ni reaccions histèriques. És com un riu que baixa plàcidament i, en cada meandre, va deixant enrere trossos de la vida anterior per reviure en unes noves circumstàncies.

Valoració global i més enllà

He de dir que és un llibre per a tota mena de públics. Tant si us heu separat com si no, és un testimoni realista i serè de la vida en parella i de la vida de després i, segurament, en algun punt o altre coincidireu amb l’autora.

Si anem més enllà del llibre, he de dir que, una vegada més, l’editorial Les Hores ens porta la història d’una dona, aquest cop amb la traducció de Carme Geronès. En certa manera i salvant les distàncies, podríem dir que és una dona que busca el seu lloc al món igual que la protagonista de Mirall, espatlla, intermitent, que vam comentar fa uns mesos en aquest blog.

En tot cas, si voleu històries de dones, totes elles molt diferents, no dubteu a buscar el nom d’aquesta editorial a la capseta de cerca que trobareu a la part superior del blog: des de la baba Dúnia de prop de Txernòbil fins a la Maj, una mestressa de casa sueca que viu en un estat d’insatisfacció constant, sense oblidar les magnífiques “enemigues” de La veïna del costat.

Seqüela surt a la venda dilluns dia 1 de juny. Busqueu-lo a la vostra llibreria preferida.

Mirall, espatlla, intermitent

On Per sifuroIn LlibresDeixa un comentari
Mirall, espatlla, intermitent

Fa un temps em vaig llegir Mirall, espatlla, intermitent en anglès i, tot i que hi vaig detectar un cert potencial, no hi vaig acabar de connectar gaire. De tota manera, com que alguna vegada ja m’ha passat que quan rellegeixo un llibre en català o en castellà hi reconnecto, quan em van oferir l’oportunitat de rellegir-me Mirall, espatlla, intermitent en català, traduït per la Meritxell Salvany, no vaig dubtar gens a dir que sí.

A més de la garantia que suposava la traductora, ja havia llegit alguna altra cosa de l’editorial Les Hores i trobo que està fent bona feina, o sigui que tenia tots els motius per rellegir-me aquest llibre de Dorthe Nors. I també, és clar, em va fer molta il·lusió rebre el paquetet i de seguida em vaig posar a llegir.

Mirall, espatlla, intermitent, una traductora a la recerca d’ella mateixa

La protagonista d’aquest llibre és la Sonja, una traductora de novel·la negra que té més de quaranta anys i viu a Copenhague. Així, doncs, podem dir que tenim certes similtuds: visc en una ciutat gran, tinc una edat similar i soc traductora (tot i que no de literatura negra). Una altra cosa que tenim en comú és que ens hem volgut treure el carnet de conduir de grans, i a mi també em va costar força (tot i que jo sí que vaig tenir una bona instructora).

Però aquí s’acaben les semblances. La Sonja està una mica desorientada. Treballa una mica d’esma i té dificultats per mantenir el contacte amb la família. Li costa relacionar-se amb els professors de conducció, es fa massatges amb una noia, però no hi té prou confiança per dir-li les coses clares.

En definitiva, podríem dir que la Sonja és un pou de contradiccions. Com diuen a El Punt Avui, “Coneixem la Sonja, de fet, a l’inici d’un procés d’alliberament”. Sembla que la vida a la gran ciutat no li acaba d’agradar i està una mica confusa sobre què vol fer en el futur. Veureu que tot el que li passa al curs de conducció i a les sessions de massatge desemboca en una decisió. No us puc dir més o us foto el llibre enlaire.

La màgia de la doble autoria

Permeteu-me que torni, però, al tema del principi: la connexió o no amb un llibre en un idioma o en un altre. Ja m’ha passat alguna altra vegada: em llegeixo un llibre traduït a un altre idioma (anglès o francès) i no li acabo de trobar el què. O sí que li trobo el què, però quan me’l rellegeixo en català o en castellà n’apujo molt la valoració. Em va passar amb Crónica de una explosión, per exemple, que havia puntuat amb 4 estrelles en francès, va pujar fins a 5 en castellà.

En el cas de Crónica de una explosión, la segona lectura va venir propiciada per una editorial (diguem-ne) petita però que està fent molt bona feina. En el cas que ens ocupa avui, el cas és similar. És evident que l’editorial Les Hores, com altres del panorama català, està fent una bona feina. I aquesta feina no només consisteix a triar llibres interessants, sinó a buscar traductors de qualitat. Perquè, com deia al títol de l’apartat, les traduccions són llibres de doble autoria i no podem oblidar-nos de la importància que té el traductor. Al final, el traductor és l’autor del text que acabem llegint. La base ha de ser bona, és clar, i això és mèrit de l’autor original, però si la història no està ben traduïda, no ens agradarà gens.

Per tancar la ressenya, avui tinc una sorpresa que espero que us agradi tant com a mi. Vaig demanar a la Meritxell Salvany, la traductora d’aquest llibre, si ens voldria fer quatre ratlles sobre què ha significat per a ella la traducció de Mirall, espatlla, intermitent. El resultat m’ha agradat tant que us el publico en una entrada a part, només cal que feu clic en aquest enllaç.

Vam ser nosaltres

On Per sifuroIn 3 estrelles, Llibres1 comentari
Vam ser nosaltres

Vaig créixer veient fotos del xa de l’Iran a l’Hola que la meva àvia comprava cada setmana. Que guapa que era la seva dona, la Farah Diba, i que elegants i «occidentals» que eren tots plegats. I que tristos que se’ls veia. Em va costar molt de temps entendre que eren exiliats, fets fora per la gent que apareix a Vam ser nosaltres, de Golnaz Hashemzadeh Bonde.

Quan vaig estudiar història a l’institut, els temes d’història mundial no passaven de la Segona Guerra Mundial. I tampoc prestaven gaire atenció a res del que passava més enllà d’Istambul. Així, doncs, la revolució a l’Iran de 1978-1979 no formava part del meu imaginari. Vaig créixer amb l’aiatol·là Khomeini, i no se’m va acudir pensar que abans d’ell i la seva colla de barbuts les dones a l’Iran anaven amb faldilles i pantalons de campana i sense mocador, i que els nois no necessàriament portaven barba i no ho controlaven absolutament tot.

Així, doncs, Vam ser nosaltres m’ha permès entrar en aquest Iran que ja non c’è. No tot eren flors i violes, però. Si us llegiu aquest llibre veureu que les dones casades estaven subjectes al control dels seus marits, i que aquest control, en alguns casos, implicava l’ús de la violència física. Tot i així, les noies podien anar a la universitat i tractar els seus companys en situació d’igualtat i exercir la seva professió.

De tota manera, el règim del xa no era volgut per la població. Així, es va iniciar una revolta que va culminar amb l’arribada al poder de l’aiatol·là Khomeini. A partir d’aquí, tots tenim una certa idea de com han anat les coses. No crec que fos això el que volia el gruix de la societat.

La relació entre mare i filla a Vam ser nosaltres

Ara bé, Vam ser nosaltres no només parla d’això. De fet, el fil de tot plegat és la història de la Nahid. Ella és emigrada d’aquest nou Iran i viu a Suècia amb la seva filla. Arran del càncer que li detecten, veurem com es desenvolupa la seva relació amb la filla, les seves exigències, les seves pors, els seus records.

Exigències, sí. Per a mi, la Nahid és una persona exigent que espera molt/massa de la seva filla. En alguns moments vol que estigui pendent d’ella, que li doni prioritat. En aquest sentit, la veritat és que se m’ha fet antipàtica. Potser considera que sa filla li deu alguna cosa per haver-la tret de l’Iran. Potser. Però el fet és que, quan es dona la raó a ella mateixa dient «I tant que sí», em posa nerviosa.

No vull acabar sense fer esment de la traductora, la Meritxell Salvany. La seva feina és magnífica, a l’altura del que és habitual. De fet, aquest llibre és el primer que vaig comprar de l’editorial «Les hores». I com que no tenia referències de l’editorial em vaig basar en la bona reputació de la traductora.

En resum, doncs, us diré que Vam ser nosaltres és un llibre que té dues línies, present i passat, que combinen la relació maternofilial a Suècia amb la narració de la revolta iraniana. Totes dues línies estan ben combinades, i van acompanyades d’una traducció que fa de molt bon llegir.

Finalment, si voleu llegir alguna altra història publicada per Les Hores, us recomano que proveu La vida a qualsevol preu. També hi trobareu una dona que es fa estimar i carrega al mateix temps.