L’he acabat fa cinc minuts: Ànima, de Wajdi Mouawad. Bestial, immensa, rodona. Us l’heu de llegir. Si us reserveu per a Sant Jordi, aquesta és la primera candidata.

No me’l volia llegir. Com he dit altres vegades, quan un llibre li agrada molt a tothom, a mi sol no agradar-me. O, almenys, sol agradar-me menys del que esperava. Segur que també us ha passat, ja sigui amb llibres com amb pel·lícules de cine o obres de teatre. A mi em va passar amb Incendis, obra de teatre del mateix autor, que tot i la presència de dos actors potentíssims em va deixar una mica freda.

I un dia, passo per una llibreria, fullejo Ànima, i la compro pel plantejament tan original que té: el narrador no és un de sol, sinó molts animals que observen la història i ens descriuen el protagonista des del seu punt de vista. I alguns queden molt ben retratats: les aranyes, amagades en la foscor, els gats, que estimen els amos perquè els fan moixaines quan ells volen, els gossos (i cànids en general), amb la seva lleialtat a prova de bomba…

Realment a prova de bomba: fins al final del llibre. Un llop, que no deixa de ser un gos, és capaç de fer moltes coses pel seu amo. Aquest és un dels mantres que es van repetint al llarg de la història: gossos diferents, en situacions diferents, amb el mateix sentiment respecte l’amo (que no em deixi, que no m’abandoni, jo faria el que fos per ell).

Una història fosca. Una història que (això ho puc dir) comença amb un assassinat i la recerca de l’assassí. Però una de les coses més fantàstiques de la novel·la és com, poc a poc, va canviant de rumb i deixa de banda l’assassinat per convertir-se en la cerca dels orígens.

De l’argument, no se’n pot parlar més. M’agradaria que us llegissiu el llibre com jo, sense veure’n gaires ressenyes, perquè arribessiu al final sense saber ben bé què trobar-hi. El que sí que us puc dir és que la narració dels paisatges i la veu dels animals i el que expliquen (i com ho fan) és preciosa i encertada (heu sentit parlar mai un esquirol?). La traducció, esplèndida. Gràcies, Anna Casassas, per la gran feina que has fet. I gràcies, Edicions del Periscopi, per l’elecció de l’obra i de la traductora (i per la fantàstica presentació, habitual en les vostres publicacions).

Només un spoiler: cada capítol (de llargada irregular, que també s’agraeix!) porta el nom d’un animal en llatí. No feu com jo, que he anat mirant-los amb paciència a google (alguns són difícils d’endevinar). Aneu directes a la pàgina 437, on hi ha un fantàstic glossari amb la traducció dels noms al català. És fàcil saber què és un Felis Silvestris Catus, però el Larus Ridibundus no l’he pescat. També heu de tenir en compte que algunes parts estan en anglès, ja que se suposa que l’autor parla en francès (representat pel català) i que amb alguns personatges ha de parlar en anglès.

En resum, com vaig dir amb Chicago: compreu-lo, llegiu-lo, regaleu-lo!