El llenyater que no feia llenya…

Amb El llenyater (publicat per Raig Verd), Michal Witkowski ens ofereix una història estrambòtica, estranya i que avança a batzegades. Això és el que m’he trobat en aquest llibre: el protagonista, un penques que s’autoconvida a casa de gent que gairebé no coneix per acumular històries i informació per a les seves novel·les; el seu hoste, un personatge misteriós del qual poc a poc anem coneixent la història…

I la veritat és que m’ha agradat!

llenyataireL’autor ha sigut prou hàbil per saber enganxar lectors que, com jo, preferim històries menys estrambòtiques. Comença el llibre descrivint el seu viatge des de Varsòvia fins al lloc on es desenvoluparà la història, un petit poble de vacances de la costa polonesa, prop d’Alemanya. En aquesta primera part ha estat un plaer anar resseguint el trajecte amb el Google maps, veient per on passava i situant-me.

Després tenim una part una mica més lenta, en què el protagonista coneix el seu hoste, l’investiga discretament i va trobant altres personatges que, posteriorment, l’ajudaran a descobrir la veritat del cas que s’amaga a la casa de fusta on ha estat convidat. Destacaria especialment en Mariusz, el “xandaller”, un penques que, en llengua més col·loquial, podríem dir que és un ni-ni o un poligonero. M’encanta, aquest: és un caradura que no dubta a demanar diners, tabac o el que sigui. Un gorrer de manual (no m’ho invento: l’IEC accepta gorrer i gorrejar).

I quan ja començava a pensar que el ritme estava decaient i que entràvem en una espiral d’avorriment, resulta que la història es posa en marxa i s’inicia una vena estrambòtica amb un ritme desenfrenat i salts endavant i endarrere en el temps que et desperten de cop i et fan estar atent per no perdre’t ni un detall. Records i restes de l’època comunista, un crim no aclarit…

En definitiva, després de sentir que havia agradat tant a tothom, em feia por que no m’agradés a mi. Em sol passar. Però, tot i que per un moment vaig dubtar, al final el llibre aixeca el vol i et fa passar una bona estona. Pel que fa a la presentació, cal dir que l’edició de Raig Verd és, com sempre, impecable, des del tipus de paper al de la lletra, i que és un d’aquells llibres que ve de gust tenir a la mà. La traducció, tot i que no sé polonès, també sembla de bon nivell: si una traducció no està ben feta, “rasca”, i un traductor (encara que no sigui traductor literari) ho sol detectar. No és el cas, tot i que m’ha sobtat una mica la tria del terme llenyater en lloc del més habitual llenyataire (discrepància de criteris motivada per la deformació professional: no tinc remei).

Els qui heu llegit el llibre i us ha agradat potser trobareu que a la meva ressenya hi ha poc entusiasme, però heu de tenir en compte que esteu llegint l’opinió d’algú que li agraden les sagues familiars, la Zadie Smith, en Kim Leine… i la literatura xinesa. Poc a veure amb aquest relat tan original.

No patiu gens: us podeu comprar el llibre i llegir-vos-el tranquil·lament. Us agradarà.

Una resposta a “El llenyater que no feia llenya…

  1. Retroenllaç: Canale Mussolini, terra de ningú | L'illa deserta

I a tu, què et sembla?

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s