Categoria: 2 estrelles

No m’ha agradat, però pot ser que a vosaltres us agradi.

My life as emperor

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Su Tong. My life as emperor.
Faber and Faber Fiction, 2011 (edició digital).
Títol original: 我的帝王生涯.
Traductor: Howard Goldblatt.

Feia temps que el tenia a la llista. Estava a punt perquè m’agradés molt. Però no. M’ha agradat justet justet per acabar-lo. Se m’ha fet un pèl llarg, tot i que no ho és (segons amazon, la versió escrita tot just passa de les 300 pàgines).
La recreació que Su Tong fa d’aquesta intriga cortesana queda una mica massa plana, per al meu gust. Sí que hi veiem perfectament retratat el caràcter immadur i poc preparat del nen emperador, que no té ni idea de les qüestions de govern i que ningú es molesta a ensenyar-li. L’emperador és un nen cruel, anomenat Duanbai, que fa servir el seu poder per venjar-se dels altres, amb una conducta clarament infantil.
També hi tenim el clàssic de l’emperadriu vídua, l’àvia del nen, que és qui en realitat governa i que imposa el seu criteri fins que mor. Un altre dels personatges és la mare del nen emperador, que té poc paper en el govern i que s’acaba penjant, juntament amb les concubines, quan l’exèrcit enemic s’acosta a palau.
I no hi falten els eunucs, les criades, i tots els personatges que veiem desfilar per altres novel·les d’aquest tipus, encapçalats per l’eunuc principal, que rep el nom de Swallow i que és qui millor interpreta els desitjos d’en Duanbai i que és el seu company fidel fins al final.
El llibre està dividit en dues parts: l’etapa de Duanbai com a emperador i l’etapa en què, després que l’hagin destronat, ha de malviure en el “món real” amb l’única companyia d’en Swallow, que és qui l’ajuda a tirar endavant, ja que estem parlant d’un personatge que no té la més mínima idea del valor de les coses, els diners o la manera de comportar-se fora d’un palau on és la màxima autoritat.
En resum, un llibre fluix i prescindible. De tota manera, si voleu veure alguna altra opinió, feu clic aquí.

Una dona amb dos collons

On Per sifuroIn 2 estrelles, Caràcter xinès6 comentaris

Heus ací La novena viuda, una altra novel·la que repassa els moments “àlgids” de la Xina rural del segle XX: els japonesos, els nacionalistes, el gran salt endavant, la fam, la revolució cultural, la caiguda de la Banda dels Quatre…

Podria ser una novel·la més, en la línia de les del benvolgut Novel Mo Yan. I, en certa manera, ho és: explica la vida en un poble i com es veu afectada pels canvis polítics i socials (sí, alguns ja sabeu que no sóc una gran fan de Mo Yan… ). De tota manera, trobo que la gràcia principal d’aquest llibre rau en la protagonista, la Putao, que és l’eix de la història i que, per a mi, té un magnetisme tan gran que no saps si t’ha de caure bé o si, al contrari, és tan tossuda que es mereix un parell d’hòsties. Quin personatge, redéu!

Està clar que la vida als pobles durant el període central del segle XX és un dels temes centrals dels escriptors xinesos d’avui dia, tant si viuen a la Xina com si viuen fora. Només cal veure la gran quantitat de llibres que el tracten. I fins i tots hi ha autors que pràcticament s’hi han especialitzat (sí, tornem a Mo Yan) i que en parlen des de diferents punts de vista i amb protagonistes ben diferents.

La traducció, l’he trobada impecable. I és directa del xinès. Un punt a favor d’Alfaguara, que repeteix autora i traductora després de Las flores de la guerra, que també vam comentar en aquest bloc. Si voleu més informació sobre el llibre i, sobre tot, voleu llegir una mostra abans de comprar-lo, podeu anar directament a la web d’Alfaguara, on hi ha la fitxa completa.

Potser no és el llibre que més m’hagi enganxat de l’any, però és un bon llibre i m’ha fet passar una bona estona.

Prepareu-vos: la propera entrada ja serà la llista de deures per a l’estiu… i una petita sorpresa!

No és el meu tipus…

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Diuen que David Foster Wallace és un dels novel·listes “més importants de les darreres dècades, una de les veus més crítiques i insatisfetes amb l’actual sistema polític i social” (cito literalment la introducció del llibre)escombra. I jo dic: però és mort. I ja sabem que quan algú (famós) mor té molts números per passar a ser un dels millors. Lennon era el millor, que bo que era Michael Jackson… la llista és llarga. No sé si m’enteneu.

No vull negar la possible qualitat de L’escombra del sistema, que és la novel·la que m’acabo de llegir. L’autor té bona fama, el traductor també, i el llibre ha comptat amb la revisió de tres correctors (sempre se’n fan servir tants? Potser algú m’ho podria aclarir…). Potser sóc jo, doncs. No m’ha entusiasmat. De tota manera, alguna cosa hi dec haver trobat, perquè me l’he llegit sencer, o sigui que alguna cosa deu tenir (si no, no et llegeixes 594 pàgines).

El fet és que, com m’ha passat alguna altra vegada, “me la imachinava més gran”. De tant en tant em passa: em recomanen tant un llibre o una pel·lícula que, quan el llegeixo o me la miro, penso “vols dir que n’hi havia per tant?”.

En el cas concret d’aquest llibre, diré que tot plegat és un embolic. Una noia rica que fa de telefonista (suposo que per no haver de dependre del pare, ric, que té un negoci que no acaba de semblar clar del tot), la besàvia que desapareix, un “nòvio” una mica raret, un psicòleg que està com una campana… moltes coses ballant d’aquí i d’allà, frases llargues que de vegades et desorienten… no sé…

No puc negar, però, que sí que m’ha arribat l’angoixa d’alguns fragments del llibre. Hi ha pàgines que te les llegeixes a tota pastilla, fins i tot saltant-te alguna paraula, amb la respiració alterada. I també és veritat que els sentiments que et desperten els protagonistes van evolucionant amb la història, però tampoc hi detecto tanta crítica social com m’esperava. Sí, d’acord, si ens posem a gratar, segur que hi trobarem alguna cosa: mètodes bruts de les empreses alimentàries, intent de dominació per part del nòvio, desig d’allunyar-se d’una família que pot arribar a ofegar… però la història en sí no és res de l’altre món…

El que sí que volia comentar és que l’editorial, Edicions del Periscopi, es mereix un “Like” així de gros: és la primera vegada que veig, a part dels crèdits, una pàgina d’agraïments on consten els noms del traductor, els correctors, il·lustradors, etc. I del traductor n’hem de parlar, perquè Ferran Ràfols és el guanyador del premi Núvol de traducció d’aquest any, que va aconseguir amb la traducció de Moo Pak. Si voleu saber què en pensa, ell, d’aquesta traducció, podeu visitar el seu bloc.

Apa, que m’espera el Fiordo de la eternidad…

Una altra Corín Tellado

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari


rosa

Avui toca parlar de Rosa candida. Com us podeu imaginar veient el títol d’aquest entrada, trobo que és una historieta rosa que segueix una mica la línia de les que va escriure la Sra. Tellado. No us perdeu la web d’aquesta escriptora espanyola, que he trobat per atzar. Ah, i si us va el tema, que sapigueu que ara podeu llegir-vos els seus llibres en format electrònic (ostres, això ha sigut la sorpresa del dia).

Bé, torno al llibre que us comentava, Rosa candida, d’Audur Ava Olafsdottir. Si voleu llegir-ne un resum, feu clic aquí per anar a la pàgina que li dedica Alfaguara. A l’hora de la veritat, no m’ha semblat un llibre tan magnífic, poètic i exòtic com diu Alfaguara. I, de fet, ells no són els únics que la deixen bé. Només cal que feu una cerca ràpida al Google per veure que aquest llibre compta amb bastants adeptes… deu ser que no és ben bé el meu tema preferit… Per a mi, tot el que hi surt està agafat per les puntes, forçat i massa ensucrat. Culpa del traductor? No ho crec: el traductor difícilment toca coses de l’argument…

Jo, posats a triar autors “vinguts del fred”, prefereixo els que escriuen obres amb més acció. En definitiva, si em preguntéssiu quin llibre dels que he llegit el 2012 no us recomanaria, seria aquest.

Sexe, droga i… superficialitat

On Per sifuroIn 2 estrelles, LlibresDeixa un comentari

dos_monstruosAquesta vegada, Boris, no m’has enganxat. Després de Villa Diamante i de Y de repente fue ayer, dues novel·les que em van fer descobrir un autor molt més mesurat que no pas el personatge que tots coneixíem de la televisió, llegir Dos monstruos juntos és, gairebé, una pèrdua de temps.

Per a mi, es tracta d’una història superficial que ens presenta la vida desenfrenada dels dos protagonistes. Estafadors, vividors… una parella sense gaires escrúpols (sobre tot ella) que aconsegueixen tot el que volen. Dues persones que podrien ser de les que apareixen a les revistes del cor: “Patricia maravilla en Londres con un fantástico vestido de xxx en la presentación de su nuevo restaurante”, “Alfredo seduce a la jet set neoyorkina con su amplia sonrisa”. I coses per l’estil. La història, plena de festes, droga, alcohol, avions privats, blanqueig de diners, estafes i similars, em sembla buida i sense objectiu (de fet, el final tampoc queda molt clar… ). Si la comparem amb les dues novel·les que cito més amunt, la veritat és que Dos monstruos queda força mal parada.

De tota manera, trobo que Boris Izaguirre és massa intel·ligent per no tenir una segona intenció, o sigui que m’he quedat amb el dubte de quin propòsit tenia realment: potser volia que, al final, em quedés amb aquesta sensació d’haver llegit una història banal? potser també volia que els protagonistes em fossin antipàtics? volia ridiculitzar la jet-set? Si aquest era l’objectiu, trobo que li ha faltat una punta de mala llet.