El meu regne per un misto

Aquesta vegada us parlaré de Revolta, de Josep Pous i Pagès, un llibre que a tot arreu he vist que qualifiquen com a petita joia de principi del segle XX. I sí, està bé, però no n’hi ha per tant. És la història d’un fabricant de mistos que, quan el govern converteix en monopoli la fabricació i la venda de mistos, prefereix que el detinguin i el portin a la presó abans que deixar el negoci. Tot i que sí que hi puc intuir una mena de revolta del protagonista i una queixa contra el govern i les seves actuacions, trobo que queda reduït a l’àmbit personal. Hi falta una foguerada que posi en marxa les protestes del veïns i amics…

Aquesta novel·la em recorda  les de Josep Maria Folch i Torres, d’una època i unes característiques similars. Què? No us heu llegit La vida i els fets de Justí Tant-se-val i altres delícies com Marcel de Fortià o El drama de sota terra? Aquestes (i moltes altres) obres de Folch i Torres tenen en comú amb la de Pous i Pagès un cert aire de l’època, una clara divisió entre “bons” i “dolents” i, sobre tot, una fantàstica ortografia prefabriana (tot i que en l’edició que he llegit de Revolta està força suavitzada). La diferència és que, no sé ben bé per què, hi ha llibres que sembla que són clàssics i altres que sembla que quedin enquadrats en una meva de literatura pseudojuvenil.

Així, doncs, aquesta vegada seré original. Més que recomanar-vos el llibre que m’he llegit i que, en origen, havia de ser el tema d’aquesta entrada, us animo que us llegiu qualsevol dels llibres de Josep Maria Folch i Torres. En podeu trobar una bona pila a l’edició que es va fer de la Biblioteca Patufet, tots acompanyats d’il·lustracions d’autèntics reis del gènere com Junceda o Llaverias. Jo n’he trobat molts en fires de llibres vells.

“Deconstrucció” a la senegalesa…

M’acabo de llegir Bridge Road, de Mamadou Mahmoud N’Dongo, senegalès. I l’experiència ha estat ben estranya. Fins ara, els pocs llibres d’autors africans que havia llegit seguien patrons més estàndard: la narració en primera o tercera persona d’una sèrie de fets. Alguns parlaven d’històries traumàtiques, com ara els infants soldat, i altres recordaven temes històrics…

Fàcil, oi? És el que normalment trobem en un llibre.

En aquest cas, però, l’autor “deconstrueix” la història i ens la presenta en forma de fragments de gravacions, gravacions que s’han fet per investigar un assassinat (tot i que això, al principi, no queda clar). Podreu trobar-ne un comentari més il·lustrat en aquesta web, on s’arriba a dir que N’Dongo fa servir elements d’avantguarda… i la veritat és que sí que em recorda el que vaig estudiar com a literatura d’avantguarda. Una història fragmentada que el lector ha d’estructurar a partir de les veus de diverses persones que parlen sobre un fet.

He de dir que ha estat una experiència interessant, per bé que totalment inesperada, ja que no coneixia l’autor ni la seva obra (aquest llibre forma part de la ràtzia d’aquest estiu, com Le caméléon).

De viatge per la Unió Soviètica

Em vaig comprar el llibre com qui no vol la cosa, per sorpresa. No el tenia a la meva llista ni n’havia sentit a parlar, però estava de vacances a França i vaig “atacar” una llibreria de Nîmes. Buscava coses diferents, autors africans, asiàtics… coses que a Barcelona no estan tan a primera fila (llevat de en llibreries molt concretes).

Le caméléon és un llibre petit, menut, que es llegeix molt ràpid i que, per a mi, té la gràcia de fer-vos passejar per tot de republiques soviètiques (o ex-soviètiques, com en vulgueu dir), a la recerca d’un tresor que… no us dic res més, perquè perdria la gràcia.

Si us el llegiu, tracteu-lo com un d’aquests llibres de viatges que descriuen els llocs per on passa el protagonista. Jo hi he trobat poca cosa més. Potser si se’l llegeix algú amb coneixements de la cultura russa o soviètica en traurà més suc que jo.

Anys de prosperitat

Chan Koonchung. Anys de prosperitat.
La Campana, 2011.
310 pàgines.
Títol original: The fat years.
Traductor: Xavier Pàmies.

Una altra vegada, “me l’imaginava més gran”. El comentari de la coberta, com en molts altres casos, et fa pensar que en aquest llibre s’hi amaga una història trepidant i futurista. I sí que és veritat que, durant una estona, sembla que el ritme s’acceleri i que hagi de passar alguna cosa d’imprevista, com de ciència ficció: falta un mes! un mes sencer que no recorda gairebé ningú… ostres! i ara què passarà? els quatre penjats que són els protagonistes es veuran immersos en una cursa contra el temps? els perseguiran? estaran en perill?

A l’hora de la veritat, però, no passa res d’això. Just quan semblava que la història començava a prendre volada, l’autor opta per una frenada brusca i un canvi de direcció total, i es dedica a escriure pàgines i pàgines de reflexió sobre la situació actual (dins de la novel·la) de la Xina i a fer-se preguntes i més preguntes… Trobo que si volia escriure alguna cosa per valorar la situació a la Xina i la possible evolució no calia disfressar-ho de novel·la…

Pel que fa al ritme de la narració, en general, és lent. En dic “síndrome Murakami”: els protagonistes es fan totes les preguntes tres vegades, són lents de reacció… pensen massa i massa a poc a poc. Em va passar el mateix amb 1Q84…

Per cert. Us llanço una pregunta: si ho he entès bé, aquest llibre s’ha traduït de l’anglès. Però suposo que la versió original és la xinesa… si això és així… per què la Institució de les Lletres Catalanes dóna ajudes a traduccions no directes?? O és que no he entès bé i l’original ja era anglès?

En definitiva, un altre llibre que (segurament) ens arriba perquè ha despertat una certa incomoditat a la Xina continental. I això no sempre demostra la qualitat de les obres…

A la recherche de Shanghai

Wang Anyi. A la recherche de Shanghai.
Éditions Philippe Picquier, 2011.
128 pàgines.
Títol original: [desconegut].
Traductor: Yvonne André.

En una paraula: puf. En una frase: no me l’he acabat, i això que era curt.

Em sap greu ser tan negativa, però és que no li he trobat cap mena de gràcia ni atracció. Feia temps que no em passava, d’haver de deixar un llibre a mitges… potser és que me n’esperava una altra cosa. Sense anar més lluny, la comparació entre Shanghai i Pequín m’ha semblat d’allò més “suada” i vista…

Però no tothom ho veu com jo. Si llegiu la ressenya de Telerama, veureu que sembla que haguem llegit llibres diferents.

No sé, de vegades em fa la impressió que determinats autors estan sobrevalorats. És ben bé allò de “cria fama i posa’t a jeure”. I, en el cas concret dels autors xinesos, sembla com si “algú” (editorials, agents que venen drets de traducció?) hagi decidit que determinades persones són escriptors fantàstics pel simple fet de ser xinesos, exòtics…

Si ho recordeu, ja no em va agradar La canción de la pena eterna, que també us he resumit al bloc. I si visiteu aquesta entrada també veureu que hi ha un comentari d’un visitant que hi estava d’acord. Si, tot i així, voleu comprar-lo, el trobareu a Amazon, i a la web de l’editor hi ha un extracte en pdf.

La pregunta, doncs, és: Wang Anyi està sobrevalorada? Us agrairé els comentaris… 🙂