Categoria: Llibres

El punt, a punt: edició 2023

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

El juliol de 2015 vaig fer una enquesta sobre punts de llibre, aquest complement imprescindible per als qui ens agrada llegir. En aquella ocasió vaig tenir 23 respostes, que no eren poques per al moment, però ara, amb les facilitats per a la comunicació que donen plataformes com Instagram, m’ha semblat que podríem actualitzar aquest modest estudi.

Així, doncs, he repassat el post del 2015 i us plantejo una nova enquesta amb algunes preguntes en comú i, també, altres inquietuds que m’han anat venint en aquests vuit anys. Si teniu curiositat per saber el resultat de l’enquesta d’aquell any, podeu llegir-lo aquí.

Però tornem al tema. Per a mi, hi ha una sèrie de variables que cal tenir en compte, i que no han canviat en tot aquest temps:

  • Mida: volem que sobresurti del llibre o no?
  • Gruix: ha de ser consistent i prou o volem que marqui, literalment, on som?
  • Material: cartró? tela? metall?
  • Aspecte: auster? colors cridaners? amb missatge?
  • Sistema de col·locació: intercalat i prou, imant, obertura?

A la primera enquesta vaig partir d’una mostra de 79 punts de llibre diferents que em van servir per racionalitzar quina mena de punts m’agradaven a mi. Aquesta vegada, la mostra inicial ha estat de 167 (els repetits no són més de 10), que he dividit segons la procedència:

  • Punts souvenir: els que aconsegueixo quan marxem de vacances.
  • Punts d’editorials: solen venir amb els llibres, però també me’n donen a les fires (alguns editors ja em coneixen i saben que m’encanten).
  • Punts de llibreries: doncs això, que te’ls donen quan compres.
  • Calaix de sastre: fets pels meus fills (a escola), esdeveniments diversos, etc.

No, no us penseu que cada vegada que començo llibre m’enfronto als 167 punts i en trio un. No acabaria mai. En tinc 10 de preferits que tinc més a mà, i de tant en tant repasso la capsa grossa on tinc els altres per veure si he de fer algun canvi. Tot seguit teniu els meus preferits:

Com podeu veure, hi ha representants de tres dels quatre tipus que us dic més amunt: llibreria, editorial i souvenir. Si heu passat pel post de l’enquesta anterior, veureu que hi continuen apareixent els punts de La Central i La Impossible, dues llibreries de Barcelona. Pel que fa a les editorials, Nórdica es manté i entra amb força Automática, totes dues amb punts petitons, i els punts de Tast de Clàssics, de l’Editorial Barcino (el de La faula és meravellós, no?). La resta són tots de la categoria souvenir, des de la postal d’una col·lecció japonesa que vaig trobar al British Museum fins al mosaic de Ravenna (aquest és contundent!), passant pel xinès que vaig retrobar fa poc amagat dins d’un llibre.

Ara que ja els heu vist, us diré que no m’agrada gens que els punts sobresurtin del llibre. Així, doncs, el primer que faig és triar punt en funció de si cap o no dins del volum que estic a punt de llegir. El gruix també és important: m’agraden els punts que, quan obres el llibre com un vano, l’obren just per on llegeixes, però em molesten els que marquen el punt de lectura d’una manera massa evident.

Això ens porta, doncs, al material. No m’agraden els de metall per massa gruixuts i rígids, ni els de paper o tela per massa prims. El meu material preferit és la cartolina gruixuda, un material flexible i durador que es pot imprimir de mil i una maneres. A la fotografia de finalistes l’excepció és el del mosaic (el més gros), que és plastificat i és més dur que els altres.

Si teniu curiositat, a la foto següent hi ha els meus finalistes de l’altra vegada.

top4

Es podria dir, doncs, que més que canviar de gustos els he ampliat, no?

Bé, jo ja m’he mullat i us he explicat quins punts faig servir. I vosaltres? Com us agraden? Feu clic aquí i empleneu la minienquesta que he preparat. És curta, m’ajudareu a fer un petit estudi del tema i, si voleu identificar-vos, participareu en el sorteig d’un llibre de literatura xinesa en català (podreu triar entre un parell de títols). Anunciaré el guanyador del sorteig a Instagram. Si no en teniu, us escriuré al mail que m’hàgiu donat. Evidentment, el llibre vindrà acompanyat d’un punt ben bonic!

I, és clar, com que m’agraden els números i els “formatgets”, prepararé un anàlisi de les respostes rebudes. Participeu-hi i compartiu-ho amb amics i coneguts!

Souvenir
Editorial
Llibreries
Especials

Curial e Güelfa

On Per sifuroIn Llibres1 comentari

Avui us vull parlar d’un dels grans clàssics de la literatura catalana: Curial e Güelfa. Segur que el coneixeu, ja sigui perquè us l’heu llegit o perquè us sona com a amenaça llunyana a les classes de l’institut (“si trieu literatura catalana llegireu Curial e Güelfa”). 

Té mèrit, sens dubte, que una novel·la escrita al segle XV hagi pogut arribar fins als nostres dies, sobretot tenint en compte que no es va tenir coneixement de la seva existència fins a finals del segle XIX, segons que es diu al pròleg de l’edició que ha fet Editorial Barcino, absolutament meravellosa. 

Però tornem a la història. 

En aquest llibre veiem com Curial creix i evoluciona fins a convertir-se en gran cavaller, tot gràcies a l’amor que li té Güelfa, que no dubta a donar-li recursos per facilitar-li les coses. És, doncs, una història amb un rerefons amorós, però el gruix de l’escrit l’ocupen les batalles i els enfrontaments cavallerescos, amb un munt de morts que he sigut incapaç de comptar. Diria que, en morts per pàgina, estem per sobre dels números de Tirant lo Blanc, que tampoc es queda enrere. 

Considero que aquesta obra té un gran mèrit i que es llegeix força bé, però la veritat és que a trossos se m’ha fet pesada perquè, bàsicament, era batalla rere batalla. I tampoc m’ha agradat gaire el tros en què Curial té un somni i passa pel llibre tooooot el panteó mitològic de l’antiga Grècia. El que és impecable és l’edició en català d’avui dia, de Joan-Anton Baulenas, que no té ni una coma fora de lloc! (No ho havia trobat mai, això!). Així, doncs, només em queda felicitar-lo a ell i a l’editorial per la feina feta, i animar-vos a llegir aquest llibre o qualsevol altre dels que formen la col·lecció “Tast de clàssics”, on trobareu meravelles de la nostra literatura i història com, per exemple, el Llibre dels fets de Jaume I o el mateix Curial (a mi em fa ullets el de Ramon Llull… ).

Heu llegit algun llibre d’aquesta col·lecció? Us criden l’atenció les obres antigues de casa nostra?

Le sniper, son wok et son fusil

On Per sifuroIn Caràcter xinès, LlibresDeixa un comentari

Avui us vull parlar d’una història de novel·la negra que m’ha agradat força. Es tracta de Le sniper, son wok et son fusil, de l’autor taiwanès Chang Kuo-li.

En aquest llibre, l’inspector Wu, a només 12 dies de la jubilació, es veu immers en un cas que no se sap ben bé per on acabarà: l’aparent suïcidi d’un suboficial de la Marina destapa altres casos que caldrà investigar, i se li acaba el temps per resoldre-ho tot plegat!

Per altra banda, tenim un tirador d’elit (sniper) taiwanès que viu a Europa i que, en la seva última missió, es veu embolicat en una trama força complicada. I fins aquí puc llegir si no vull acabar fent espòiler.

Sense ser un llibre de ritme trepidant com els del meu benvolgut Harry Hole, és un llibre que es fa llegir i que està ple de nusos que el lector ha d’anar desfent per aconseguir tenir una visió completa del panorama. A estones m’ha semblat massa complicat, i a estones massa senzill, però la veritat és que no està gens malament. Sembla que aquest llibre té una continuació, que em llegiré més endavant, però de moment us deixo amb aquesta valoració ni massa entusiasta ni massa destroyer: aquest és un bon llibre si voleu llegir novel·la negra asiàtica amb un cert ritme i amb un estil no exotitzant.

També el podeu llegir en anglès, amb el nom The Sniper, i atenció perquè està basat en un cas real: el cas de corrupció militar més gran de la història de Taiwan. Per a mi ha sigut una sorpresa força agradable, tenint en compte que el poc que havia llegit de novel·la negra xinesa fins ara no m’havia acabat de fer el pes. A veure si en el segon lliurament va a més!

Frutos salvajes, de Sheng Keyi

On Per sifuroIn 3 estrelles, Caràcter xinès, Llibres1 comentari

No és el primer llibre que llegeixo de Sheng Keyi, una autora xinesa que retrata la realitat del seu país. El llibre anterior era Northern Girls, que explica les vivències d’una noia que marxa del seu poble, un entorn empobrit i tradicional, per anar a Shenzhen, que fa uns anys era el més modern de la Xina (Shenzhen és una ciutat molt a prop de Hong Kong, i era el Hong Kong xinès abans que la ciutat colonial tornés a mans de la Xina). Així, doncs, en aquest llibre un dels temes principals era la migració interior xinesa, que mou milers (o milions) de persones entre poble i ciutat.

El llibre que he llegit aquesta vegada és “Frutos salvajes”. Aquí el que tenim és la Xiaohan, una periodista procedent d’un entorn rural que aconsegueix triomfar en una gran ciutat i que repassa la història de la seva família. Cada capítol fa referència explícita i específica a un dels seus familiars propers, o sigui que és força senzill de seguir la història.

  • No entraré en la trama perquè faria espòilers per aquí i per allà, però sí que us diré que:
  • Un dels seus germans es veu embolicat en un “delicte” polític i va a presó.
  • L’altre està present als fets de Tian’anmen de 1989.
  • L’avi és tot un personatge.
  • El pare és un capità manaies, molt desagradable.
  • La germana és víctima de maltractament psicològic.

I així anar fent. Veurem la contraposició entre món rural i urbà, i la narració està bé i es deixa llegir.

He de dir que, tot i que és un bon llibre, m’ha fet la impressió d’haver llegit coses com aquesta abans, ja que m’ha recordat molt Mo Yan (i ja he llegit molts llibres d’ell) i, en menor mesura, Yan Lianke (aquest sol tenir algun element de caire surrealista o sol ser més reivindicatiu).

Si no heu llegit gaire literatura xinesa, però, considero que aquest pot ser un bon llibre per entrar-hi, ja que té la proporció justa d’exotisme i actualitat. La part més amorosa m’ha sobrat, però quan parla de Tian’anmen ho he trobat força interessant.

Patos Newburyport, de Lucy Ellmann

On Per sifuroIn 3 estrelles, LlibresDeixa un comentari

Avui us vull parlar de “Patos, Newburyport”, de Lucy Ellmann. Són 1266 pàgines de llibraco, un torrent de pensaments imparable, sense punts ni salts de paràgraf, cosa que fa que, en realitat, cada pàgina valgui per una i mitja. Com us podeu imaginar, amb aquest panorama, no podia llegir-me’l tal qual, com si fos una novel·la molt llarga i prou. 

A Instagram ja hi havia algú altre que se l’havia llegit, o sigui que vaig seguir amb interès els avenços de la @bilbo_popins, que anava comentant el llibre a mesura que avançava, i veient els seus comentaris i la ressenya de la @llalli71, vaig pensar que havia de fer una lectura diferent, també perquè és un llibre que pesa molt i només el podia llegir a taula, amb un bon faristol.

Entre una cosa i una altra, vaig decidir llegir-lo només en caps de setmana, a casa. Per avançar, calia dedicar-hi estones llargues i concentració, i a fe de deu que era difícil trobar el moment! Potser per això he tardat cinc mesos a llegir-lo, però he de dir que ha valgut la pena: m’ho vaig prendre com un experiment (i crec que l’autora també) i he aconseguit arribar al final sense agobiar-me. Que sí, que podría tenir 300 pàgines menys, però crec que part del joc és que sigui un llibre llarg.

La protagonista té quatre fills i un marit que no para gaire per casa. Així doncs, tot el festival logístic li cau a ella. Ha passat un càncer i fa pastissos per ajudar l’economia familiar, i els ven i reparteix a diversos comerços de la zona. Tenen gossos, gats, gallines… la “diversió” en una casa així està assegurada, oi?

Doncs bé, entre nens i mascotes, el que llegim és el pensament fragmentari d’aquesta dona. Hi veureu què pensa del seu país, de qui els governa, de l’educació, dels seus fills, del paper de les mares i el poc reconeixement que tenen. Hi ha jocs de paraules, frases complexes i altres de senzilles, molta informació del context social i polític dels Estats Units, presència de la cultura pop (moltes referències cinematogràfiques). 

Aquest fil argumental de tant en tant (cada 50, 100 o 200 pàgines) té intercalada una història d’una lleona de muntanya (deu ser tipu puma) i els seus cadells. És el punt on aprofitava per parar i “colar” algun llibre entremig. 

Evidentment, cal esmentar el traductor, que ha fet una feina titànica traduint tot això. Aplaudeixo Enrique Maldondo amb les orelles, perquè les solucions que ha trobat en alguns punts són realment espectaculars. Quedeu-vos amb frases com aquesta: “De susto, desisto, desastre, de sastre.” o “Frango, fandango, tango, Tang, dinastía Tang, jarrón Ming…”  No vull ni pensar què devia dir a l’original!

Finalment, com que no tinc trama per explicar, us faig una llista de temes que van traient el caparró al llarg del llibre:

  • Nocions d’història, moments i personatges de la lluita antiesclavisme.
  • El tren subterrani (sí, el que esmenta Colson Whitehead)
  • La història en què es basa la Casa de la pradera.
  • Lluita armada contra l’esclavisme (coneixeu John Brown?)
  • Les armes als EUA: a Ohio no hi ha registre d’armes ni control d’antecedents.
  • La maternitat i la relació entre fills i pares.

Com podeu veure, hi ha una mica de tot. Un retrat de l’Amèrica actual com no me l’hauria pogut imaginar mai. I un joc addicional: anar mirant el puzle de la coberta i mirant quan surt cada cosa. El pitjor (o millor) de tot és que, en part, m’he reconegut en el fil mental d’aquesta dona que salta d’una cosa a una altra sense lògica aparent, i m’he adonat que jo també ho faig.

Si no us fan por els totxos i podeu combinar-lo amb altres llibres més finets, crec us pot anar bé!